Jugar a llegir Sally Rooney
‘Intermezzo’ és una llarga demostració del fet que el llenguatge desborda les paraules i els continguts mentals
Amb prou feines havia llegit cent cinquanta pàgines de l’última novel·la de Sally Rooney que vaig concloure que Intermezzo (Periscopi) és un llibre sobre el llenguatge. Una novel·la filosòfica, en el mateix sentit que les d’Iris Murdoch, en què s’investiga un problema teòric amb estratègies narratives. Rooney facilita aquesta interpretació, obrint el llibre amb una citació de les Investigacions filosòfiques de Ludwig Wittgenstein: “Però, ¿no notes la pena ara? (‘Però, ¿no jugues a escacs ara?’)”. Una cita hermètica en la qual el filòsof vienès, igual que Sally Rooney, no parla ni de sentir pena ni de jugar a escacs: parla de com funciona el llenguatge.
La citació, aleshores, apareix com un senyal d’advertència contra els qui volen llegir Intermezzo com una novel·la sobre el dol, la violenta solitud de la masculinitat incel o la impossibilitat de comunicar-nos sota el capitalisme emocional. El problema, en tot cas, és el següent: si la cita inicial és un senyal d’advertència (posem-hi un “stop”), com podem aturar-nos davant d’una advertència si desconeixem el codi de circulació? No és una pregunta retòrica per fer mofa dels qui no han llegit les Investigacions filosòfiques, sinó un dels problemes fonamentals als quals vol donar resposta Wittgenstein. Com podem arribar a seguir una regla si no és seguint una regla? Com podem arribar a aprendre a parlar si no és parlant?
No tinc l’espai ni la capacitat per resumir el pensament de Wittgenstein en un paràgraf, però la caricatura que en faré hauria de servir per entendre què ens proposa Intermezzo. A les Investigacions filosòfiques s’hi defensa la idea que el significat del llenguatge no és un estat mental: el significat és una pràctica social. No sé què vol dir la paraula gos perquè hagi deduït quina és la idea universal de gos després de veure molts gossos; tampoc perquè tingui classificades totes les imatges mentals dels gossos que he vist; i encara menys perquè hagi nascut amb la idea innata de gos. Wittgenstein ens dirà que el llenguatge és una manera d’actuar, una pràctica intersubjectiva, que només pot funcionar com un joc (precisament, els escacs) possible entre persones que comparteixen un mateix mode de vida i segueixen unes mateixes regles: sé què vol dir gos perquè visc entre persones que es relacionen d’una determinada manera (la meva) i fan servir la paraula gos d’una determinada manera (la meva). Sé que un alfil és un alfil perquè el moc en diagonal. El significat és l’ús, i l’ús és el que fa la regla: comprendre les regles és usar les paraules.
Des d’aquesta perspectiva, quan algú diu que sent pena o dolor, no s’està referint a un sentiment privat, a una entitat mental i emocional que només ell o ella pot entendre, sinó que està duent a terme una conducta expressiva, exactament igual que cridar o dir “ai”. És per això que Intermezzo no és una fantasia terapèutica sobre la necessitat de comunicar-nos amb més claredat, conèixer-nos millor a nosaltres mateixos, identificar amb més precisió les nostres emocions o ser més assertius. Al contrari, Intermezzo és una llarga demostració (de gairebé 500 pàgines, en la traducció de Ferran Ràfols) del fet que el llenguatge desborda les paraules i els continguts mentals: que comença i acaba més enllà de nosaltres, en una ecologia de relacions, materials i immaterials, que es defineix per la classe, el gènere, la religió, el capital cultural, social i educatiu o la norma heteropatriarcal, entre molts altres elements que defineixen els jocs socials.
Això explica que, de forma coherent però poc encertada, Rooney decideixi retratar aquestes expressions de dolor o pena amb personatges que van a reunions del sindicat de llogateres, es guanyen la vida a OnlyFans o consumeixen vídeos supremacistes a YouTube. Coherent, perquè aquesta intervenció sobre el llenguatge no pot ser només un exercici d’estil en tensió i d’homenatge al modernisme literari. Poc encertada perquè, lluny d’investigar literàriament la intersecció entre sexualitat i plataformes, o l’articulació de nous moviments socials lligats a l’habitatge, el que fa Rooney és barrejar debats actuals de manera costumista (unes gotetes de poliamor!, un toc de salut mental!) sense que aquests debats determinin, de manera evident, la construcció i desconstrucció de la subjectivitat dels personatges.
Malgrat això últim, tinc la temptació de concloure que Intermezzo és la novel·la més marxista de Sally Rooney. Una obra categòricament materialista, des de la concepció mateixa de l’ús del llenguatge: tota la novel·la es pot considerar una càrrega contra la centralitat cultural de les idees d’individualitat i d’interioritat subjectiva, una esmena a la totalitat de la psicoanàlisi (i de bona part de la psicologia com a ciència), una investigació literària de com les infraestructures econòmiques (el mode de vida) defineixen allò que podem dir i pensar.
Afirmar-ho, és cert, seria una exageració. Com és una exageració dir que Intermezzo és una novel·la sobre el llenguatge. No pas perquè no hi hagi motius per defensar-ho llargament: les cites a Wittgenstein són constants; les referències als escacs no s’expliquen només perquè el marit de Rooney hi jugués durant la pandèmia (a les Investigacions filosòfiques els escacs apareixen mencionats més de 40 vegades com a analogia de llenguatge); la construcció formal de la novel·la és, literalment, un desmuntatge del solipsisme filosòfic: passem de personatges atomitzats i tancats en la seva perspectiva (el seu capítol) a un final de comèdia romàntica de diumenge tarda on tots conflueixen en una mateixa forma d’entendre’s; i, podríem afegir, les referències a Joyce i l’Ulisses tampoc són exclusives del xovinisme dublinès de Rooney: parlem de la catedral novel·lística del modernisme literari que va elevar l’stream consciousness a art.
Totes dues exageracions, però, ens ajuden a fer sentit. Són formes de jugar a Sally Rooney. I no ho dic només pel fenomen editorial, que també: llegir-la des de la sobreinterpretació pseudofilosòfica és molt més divertit que llegir-la com la cronista oficial del realisme capitalista i limitar-nos a supervisar si fa bé la seva tasca de peritatge social. Jugar a Sally Rooney és veure la seva lectura, i la tertúlia oficial i oficiosa sobre les seves novel·les, com un joc en el sentit de Wittgenstein. És a dir: no com l’esforç per conquistar un sentit profund o descobrir la intenció autèntica de l’autora, sinó com una pràctica contextual i compartida. No com una manera de preguntar-nos pel que una novel·la diu (i si és conservadora), sinó de preguntar-nos per allò que pot fer (i si pot ser subversiva). Potser, aleshores, ens adonarem que, en lloc d’una hermenèutica, el que necessitem és una eròtica de la novel·la.
*L’última frase és una paràfrasi de la pàgina 461 d’Intermezzo, on Sally Rooney fa una paràfrasi de la frase final d’Against interpretation, de Susan Sontag