Josep Carner ha trepitjat merda

Va passar mitja vida reescrivint el manuscrit i tal vegada algun dia disposarem de l’edició que permetrà resseguir-ne l’envitricollat procés d’evolució. És veritat que, a poc a poc, s’ha anat polint i, després de la tasca de Narcís Garolera, ara disposem d’una versió prou neta. Des del 1966, sigui com sigui, El quadern gris no s’ha deixat de poder llegir.

Passa el mateix amb Incerta glòria. Entre censura, la versió castellana i la relectura que Joan Sales en feia, va anar mutant. Aquests canvis són un orgia per als filòlegs (o més aviat una invitació a l’onanisme textual), però els lectors de bona fe, que són els que compten, no estan per a trios de manuscrits: els excita el pur plaer del text sense el preservatiu de les notes. Segurament tampoc ni els va ni els ve la querella sobre com caldria ordenar La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, que ella mateixa no va acabar d’apedaçar del tot. I quan Gabriel Ferrater va decidir aplegar els llibres de versos que havia publicat, va establir que era d’aquella manera com primordialment esperava ser llegit. És clar que hi ha qui s’ha passat una pila d’”hores de llapis i silló” perquè l’edició sigui al més completa possible, però el que ha comptat del 1968 ençà, al cap i a la fi, és l’accés a la radicalitat moral de Les dones i els dies.

La qüestió és que Les dones i els dies, La mort i la primavera, Incerta glòria i El quadern gris no han deixat mai de bategar. A banda d’estar al panteó de la literatura catalana del segle XX per anar-los a adorar, són ben vius al segle XXI, enriquint una tradició que és motor de la millor creació. Una baula fonamental d’aquesta cadena s’ha trencat, però. La qüestió és que Poe­sia de Josep Carner —publicat a finals de 1957, potser el llibre més important de la poesia catalana de tots els temps, amb el cançoner de March— és mort des de fa més de 30. Ha trepitjat merda.

Poesia, de 1957, és potser el llibre més important de la poesia catalana de tots els temps, amb el cançoner de March

A Josep Carner: l’exili del mite, Jaume Subirana va explicar com es va desencallar el projecte original de La Selecta de Josep Maria Cruzet. A finals de juny de 1949, Marià Manent va visitar el Príncep exiliat a Brussel·les. Malgrat la resistència de Carner a publicar a l’Espanya franquista, Manent el va convèncer. Calia explorar l’escletxa que havia obert la dictadura. Per un motiu: perquè els joves poguessin llegir-lo. A Carner li va costar un parell d’anys signar el contracte, però, assumit el compromís de paraula, s’hi va posar. Rellegir. Reescriure. Reordenar. És clar que hi havia qui considerava que aquella operació era equivocada. Ho pensava el mandarí XL que aleshores era Carles Riba. “Llàstima només que faci malbé, corregint-los, grans poemes seus d’altre temps!”. Però Carner, com Pla, va treballar anys conscient que aquell volum seria el centre irradiador de la seva obra. Ningú no ho va saber veure.

Entre el desmantellament de la dictadura i l’hegemonia ribiana a les catacumbes, la recepció va ser igual a zero. Quan els mandarins marxistitzants Molas i Castellet van repensar el cànon a Poesia catalana del segle XX, Carner va ser l’equivalent a Juan Ramón Jiménez a Veinte años de poesía española: el clàssic que calia ocultar per cantar les absoltes del simbolisme. Potser tot hauria estat diferent si s’hagués pogut llegir l’assaig que Gabriel Ferrater va dedicar al llibre, però va arribar amb setanta anys de retard. I no va ser fins al 1976 que Joan Ferraté va donar un cop de puny sobre la taula, a Els Marges (per molts anys!), per denunciar l’anomalia. “Que Poesia era en molts sentits importants un llibre nou, i com a tal l’obra capital del poeta Josep Carner, és allò que el públic més responsable del moment no va arribar a comprendre i que d’ençà d’aleshores ha passat per alt a tothom”. Ha passat mig segle. L’anomalia continua.

La tesi de Jaume Coll sobre el llibre, llegida el 1992, hauria d’haver permès que deixés d’acumular pols al panteó i tornés a reviure. Ha passat a l’inrevés. L’edició del 1993 publicada a Quaderns Crema és un totxo introbable per col·locar a la prestatgeria més que no pas per llegir. Des de la tesi, Coll no ha deixat de treballar Carner, de qui és el gelós marmessor. La feinada obsessiva l’evidencien els dos volums que s’acaben de publicar: un amb la poesia dispersa i la traduïda, l’altre amb un suplement que fonamentalment és una metòdica i fascinant cronologia. Però el preu d’aquesta obsessió no hauria de ser l’escamoteig del llibre a una altra generació. Com a mínim dues, de fet, no hi han pogut accedir, contradient el desig de Carner. Però no s’ha de perdre l’esperança. Hi haurà un dia que Poesia vencerà la malastrugança.