Stella Signata: Òpera espacial catalana

Ser un pioner sempre comporta dificultats però també mèrits. I requereix valentia. Així com Joaquim Ruyra va fundar el conte fantàstic i terrorífic català d’una manera tan excepcional com breu —només tres relats, i tot i això encara no superats en aquest nínxol literari—, Ricard Efa (Sabadell, 1976) s’ha proposat escriure una space-opera de sis volums. En català. Una feina titànica. Stella Signata havien de ser tres volums prolixos, però l’autor va decidir reestructurar la saga en sis volums de 300 pàgines aproximades cadascun.

Efa és un pioner ambiciós. La ciència-ficció en català és un terreny molt poc trepitjat i encara menys cultivat, que ha quedat relegat al llibre juvenil enfocat a lectura d’institut —recordem la trilogia Deserts Asteroidals de Montserrat Canela— o a vegades a la sàtira absurda (aquella juganera El cogombre sideral de Sebastià Roig). Efa s’ha llançat de ple a un subgènere que té mala premsa i que ho vol dir tot i res: òpera espacial, és a dir, qualsevol novel·la de ciència-ficció que impliqui viatges interestel·lars i molt de melodrama (sovint amb la inclusió d’un heroi marcat pel destí que s’alça contra forces d’imperis malvats, tot esquivant nebuloses assassines i cinturons d’asteroides). El primer volum de Stella Signata, Els confins i la tenebra, comença amb una humanitat que ha viscut reclosa, de manera voluntària i per esborrar els errors del passat, en el mateix sistema solar durant dos mil anys. Baran Aion és una jove cadet de l’exèrcit acusada, com l’Equip A, d’un crim que no ha comès: assassinar la seva millor amiga. Al mateix temps, desenvolupa un estrany poder que la convertirà en l’objectiu d’una cacera i en el comodí d’un conflicte bèl·lic que pot canviar el destí de la humanitat.

Exercir un subgènere no implica incórrer en el tòpic. Més aviat al contrari. Si de cas, comporta més dificultats, perquè l’autor s’ha de cenyir a uns codis però alhora ha de violentar-los si és que té ambició (i una hexalogia d’òpera espacial en català certament en té). Efa, en els dos primers volums de Stella Signata, aconsegueix fer un món creïble que sentim quotidià en la seva descontextualització, deutor de Le Guin i Frank Herbert pel seu rigor a l’hora d’establir una cosmogonia i un sistema d’organització social, i de La Fundació d’Asimov per la plaent inexorabilitat en la manera com es va desplegant el nus de la trama. Com en la trilogia d’Asimov, cada volum té un clímax i un desenllaç on totes les peces cauen a lloc i deixen el lector satisfet i amb les ganes —però no pas amb la necessitat de cliffhanger folletinesc— de llegir el volum següent, perquè es poden gaudir de manera independent.

L’estil narratiu d’Efa és precís, amb més substantius que no pas adjectivació (potser hi influeix que també sigui dibuixant de còmic?) i es dedica a aprofundir per una banda en la psicologia dels personatges i per l’altra en una trama d’aventures i intriga política. Star Wars era una novel·la de l’Oest; si de cas, aquests dos volums són un thriller polític galàctic vibrant perfectament entenedor pels qui hagin assimilat Joc de Trons o les pel·lícules de Jason Bourne. Efa aconsegueix un retrat coral de lectura addictiva, que es basa més en en la motivació dels personatges que no pas a fer avançar la trama a cop d’explosió i làser. Només un però: una obra tan monumental i xtensa, amb multiplicitat de personatges i punts de vista, mereixeria una dramatis personae al principi de cada llibre. Bé, dos: un xic més de sentit de l’humor per alleugerir la transcendent fredor en què incorre a vegades la narració, no aniria malament.