La brega dels decebuts: quin conyàs

S’han aliat de sobte Jordi Llovet ―pesarós i irònicament derrotista, com sempre― i les conclusions un pèl precipitades d’una habitual de la protesta normalment interessada, Maria Àngels Cabré, per deixar una conclusió conclusiva i concloent al bell mig del paisatge literari català: quanta, quanta merda, sembla que diguin junts i aliats fervorosament mentre refan el vell i mític títol de Mercè Rodoreda. Ara, no sé ben bé si tenen gaire raó de fer públiques unes conclusions tan conclusives sobre l’estat de la literatura catalana sense mirar-s’ho una mica més a poc a poc. No tinc ni idea de qui són avui el Josep Pla de guàrdia ni el Josep Maria de Sagarra secret ni la Mercè Rodoreda per encetar ni el Pere Quart per sucar-hi pa ni el Joan Margarit reescrit ni la Montserrat Roig rediviva ni el Jesús Moncada dels nous temps ni el Quim Monzó desmomificat, ni qui és que refà avui la passió boja i entotsolada de Pere Gimferrer. D’acord: ho juro, no ho sé, no sé qui són els nous tòtems del segle XXI potser perquè el present ha destotemitzat els cànons i la cosa flueix que dona gust.

Ara bé, fer com que no existeix un bon feix d’autors i llibres que podrien fer-los passar una estona trepidant de bona lectura literària ―amb criteri capriciós i sense grans investigacions― em sembla forassenyat i molt en línia de les estripades habituals a les xarxes socials que tant i tant mal fan, o diuen que fan. ¿S’han oblidat dels assaigs, els dietaris i alguna de les novel·les de Valentí Puig, les entremaliadures d’Enric Casasses, la prosa quallada i dura d’Eduard Márquez, l’espaterrant maduresa subtil i sempre irònica dels contes de Sergi Pàmies a L’art de portar gavardina i A les dues seran les tres, la coagulació autobiogràfica i colpidora de Ponç Puigdevall a Un dia tranquil, la pluralitat de registres ―del drama sec a l’humor irresistible― de Francesc Serés, la valentia ideològica i la pugnacitat de Jordi Ibáñez Fanés com a mínim a Infern, purgatori, paradís, les cabòries dels magnífics dietaris d’Enric Sòria i les cabòries diferents de Mercè Ibarz, la veu delicada i estremida d’Imma Monsó, la vitalitat sedosa i gamberra de Llúcia Ramis, la tensió introspectiva i austera d’Eva Baltasar, la llibertat cruíssima de Laura Calçada als seus dietaris, la inquietant bogeria floral i boscosa d’Irene Solà, la potència aspra de Marta Rojals, les perplexitats morals de Marta Orriols, el desarrelament arrelat de Najat El Hachmi o els desfogaments àcids de Pol Guasch, la densitat metaliterària de Borja Bagunyà, les perifèries de l’Anna Ballbona, l’Adrià Pujol i les seves fricades i la Blanca Llum Vidal i els seus mals mentre uns quants assagistes se les empesquen tan bé com Xavier Pla parlant de Josep Pla com ningú ho havia fet, o Jordi Amat explorant llanterna en mà el món de mentides del passat i les mentides del present, inclosa la biografia narrativa de Gabriel Ferrater?

Però, què més volen perquè sigui passable una literatura tan i tan petita com aquesta? Ja s’ho han mirat, tot això dels últims vint anys abans de tirar pel dret i anar al desert? Què demanen, exactament? Ah, Carles Riba, ah, Gabriel Ferrater, ah, Salvat-Papasseit. Quin conyàs, per favor.