Sally Rooney, conservadora o provocadora? Una conversa sobre ‘Intermezzo’

Encara no havíem arribat a seure i els experts s’opinaven a sobre. És un efecte habitual quan parlem del fenomen més sonat de la literatura recent: Sally Rooney s’amaga i convida a desxifrar-la. Per aquest motiu vam convidar l’escriptora Llucia Ramis, el filòsof Eloy Fernández Porta, la periodista Noelia Ramírez i l’editora Andrea Rovira a conversar amb l’excusa de la publicació mundial d’Intermezzo (Periscopi), la quarta novel·la de l’escriptora irlandesa. Al llarg de 500 pàgines, l’Ivan i el Peter, dos germans amb masculinitats oposades ―un jugador d’escacs introvertit i un advocat seductor― viuen el dol per la mort del pare i alhora relacions afectives amb dones amb molta diferència d’edat; la Margaret, coordinadora d’un centre cívic que s’acosta als quaranta, i la Naomi, universitària que fa calés a Only Fans, respectivament. La novel·la frustrarà a molts perquè la trama no va més enllà: com un joc modernista, trasllada el doll discursiu dels correus electrònics que s’enviaven les protagonistes d’On ets, món bonic a les ments dels personatges i obliga el lector a veure’ls passar una vegada i una altra per les seves inseguretats autocomplaents, les angoixes del tardocapitalisme i les ambivalències del desig i les cures quan ja tot està permès. És a dir, les preocupacions de la gent normal.

És impossible llegir l’obra de Rooney deslligada de la seva recepció, i no cal perdre gaire temps intentant-ho. Gràcies al seu èxit, es pot permetre no tenir xarxes socials ni concedir gaires entrevistes. Per tant, manté el propi personatge sota control i s’estalvia el risc de ser pitjor que les seves novel·les, que han de respondre totes soles als lectors, que esperen que els expliquin el seu món com una mena d’oracle. La novel·la anterior els va deixar confosos i aquesta s’hi afegirà, perquè són tan ridículament esperançadores ―parelles i famílies felices per sempre― que fan sospitar: davant la desorientació ideològica del present, Sally Rooney se’n fot de nosaltres o vol complaure’ns amb un món més bonic del que sembla?

Ramis està convençuda d’això segon. “La capacitat de comprensió que tenen aquests personatges m’expulsa, em sobren les explicacions. M’agraden els llibres que et sacsegen, i aquest sembla una guia que impedeix que treguis les teves pròpies conclusions. Això em resulta una mica infantilitzador. I sí, a més de moralista, és massa conservadora”. Sobre la seva posició va pivotar constantment la conversa a l’Estudi Toresky. Ramírez està d’acord en l’acusació de conservadora ―s’ha fixat que a les primeres 17 pàgines Déu apareix quatre vegades―, però per a ella ni Rooney és moralista ni els seus personatges necessàriament són bones persones. Rovira s’hi sumava: “Que tota l’estona estigui en la ment de cadascú no implica que els personatges actuïn sobre el que pensen. Aquest decalatge és el més interessant: tots intenten fer-ho tot tan bé com saben, però no ho acaben d’aconseguir”. Fernández Porta troba un excés de bonisme en una qüestió concreta: en Peter és molt proper a l’exnòvia, que ha quedat tolida a causa d’un accident del qual no sabem gran cosa: “Trobo problemàtica la mistificació de les tasques de cures. La relació amb un pacient amb dolor crònic destrueix el cuidador”. Ramis emfasitzava: “La complexitat d’una situació així fa que acabis sent una mala persona; això no hi surt, al llibre, tot va massa bé”.

Sally Rooney deixa les seves novel·les permanentment en suspensió perquè no es pugui acabar de saber què en pensa ella, de tot plegat. Ho fa amb el desencaix entre el que els personatges diuen i el que fan, però també, com diu Fernández Porta, truncant expectatives. Ho demostrava amb dos exemples. Un és el fil temàtic: “A les primeres pàgines, l’Ivan juga deu partides simultànies d’escacs i assumeixes que serà un personatge molt competent en el món mental i analític, i que en canvi, serà un desastre en les relacions personals, però d’escenes d’escacs n’hi ha molt poques. En canvi, l’escac, o l’escaqueig, es trasllada del taulell al món relacional, on estan contínuament calculant, pensant i repensant”. L’altre és el gènere: les novel·les de Sally Rooney no són juvenils, però sovint s’han catalogat com a tals perquè “hi ha un joc amb el young adult, un gènere literari molt moralista i proper a la comèdia romàntica, que segurament l’autora hagi tingut present per desmuntar-lo a la seva manera. El problema és que Catalunya el young adult no és un fenomen massiu, i costa d’apreciar”.

Les novel·les de Rooney són obsessivament autoconscients, i per això assumeixen tan bé el que s’espera d’elles, però també la tradició on s’inscriuen. No sorprèn que un personatge mencioni Jane Austen perquè Rooney sempre inclou, en mons molt ben ordenats, la descripció minuciosa de les relacions personals o l’efecte de les desigualtats econòmiques en les parelles. I diu Rovira que, de seguida que li va arribar el manuscrit a les mans, va veure Leopold Bloom, el protagonista de l’Ulisses de Joyce, en el monòleg interior d’un Peter deambulant pels carrers de Dublín. Un homenatge que, per cert, ha requerit abandonar les frases quirúrgiques de les novel·les anteriors i ha provocat al traductor Ferran Ràfols diversos mals de cap.

Amb els clàssics Rooney no hi estableix ben bé un diàleg, sinó que li serveixen d’abocador dels discursos contemporanis, que són sempre el baix continu de la seva literatura. És el que a Ramis li sembla massa explícit i poc conflictiu, i el que Ramírez ha batejat com “l’escriptura del hashtag”, perquè és exhaustiva incloent tots els temes de la conversa de masses, sobretot d’esquerres: dels desnonaments a l’ecologisme, la salut mental o la monogàmia. Ramírez dona una mica la raó a Ramis perquè ho troba una concessió al que s’espera d’una escriptora generacional: “A mi m’agradaria que es deixés anar, que deixés estar la consciència d’haver de parlar dels temes que parla tothom”. Aquesta voluntat es relaxa en els fragments on la novel·la es trasllada al poble fictici on viu la Margaret, on l’important no és tant el soroll del present com la vigilància i la vergonya de les comunitats tancades.

Allà també, però, Fernández Porta hi troba un trencament d’expectatives: “La diferència d’edat entre la Margaret i l’Ivan és ambivalent perquè es presenta o ells la imaginen com una relació transgressora en el microcontext on té lloc, aquest poble irlandès, però Rooney aconsegueix demostrar que és una relació que pot funcionar de manera rutinària i avorrida com totes les altres”. Que la Margaret sigui gairebé vint anys més gran que l’Ivan no acaba de ser un problema ni un clixé, sinó una nova manera de jugar amb les pulsions convencionals dels personatges. Per a Ramis, això fa de Rooney una escriptora tan freda com la seva prosa: “Tot està massa intel·lectualitzat, em falta passió en escenes i en relacions, en tot el que passa”. Ramírez ho aterrava: “Hi ha moltes escenes de sexe, i els mobles mai trontollen”, perquè, en Rooney, el sexe és una continuació i mai una interrupció de les dinàmiques de poder que ja hi ha.

De moment, no sembla que l’autora hagi de deixar estar la voluntat de representar l’esperit del temps com una olla de grills. I després d’anys de feminisme cultural, ara és el torn dels homes, que volen ser salvats exactament igual que totes les noies flegmàtiques que havien aparegut a les novel·les anteriors. “La cultura de l’algoritme porta a un debat binari: no mires l’estructura, sinó que només t’inscrius en una identitat, que en el cas de molts homes pot ser la misogínia”, diu Ramírez. Conscient d’això, Rooney desdibuixa les dones i explora la vulnerabilitat masculina partint de dos estereotips que al final no ho són tant. El que semblava un incel és el més comprensiu, i el que sap què s’espera d’un home desconstruït s’autodestrueix perquè no sap sostenir la incertesa. Per a Fernández Porta, “la masculinitat té un subtema, que és el de la competitivitat”, una mena de deliri èpic que els dos protagonistes traslladen als escacs, però també a les cures.

El lector de novel·la contemporània està cada cop més acostumat a reconèixer un autor situat i menys la polifonia. Rooney desorienta perquè, com feien Dostoievski, Austen o Tolstoi, renuncia a la veu pròpia per crear mons on moltes de diferents interactuen entre si i amb el present. No és una escriptora conservadora, perquè a les seves novel·les no s’hi rebutja el present ni s’hi enyora un món millor, sinó que s’hi involucra posant-lo en tensió amb tanta distància irònica que al lector no li queda cap altre remei que fastiguejar-se o bé complaure’s amb una mica de vergonya. En música, un intermezzo és un moviment que se situa entre les parts més llargues de l’obra; en escacs, una tàctica en què un jugador ajorna el moviment previsible. Les novel·les de Sally Rooney es troben exactament en aquests intervals: expectants, esperant que sigui el món qui dirimeixi per on aniran les coses.