Joan Vergés: “Igual com hi ha treballadors cremats, hi ha demòcrates cremats”

Joan Vergés Gifra (Banyoles, 1972) és professor de filosofia moral a Universitat de Girona, consultor a la Universitat Oberta de Catalunya i director de la Càtedra Ferrater Mora. Especialista en filosofia política contemporània, sobretot en John Rawls, Vergés és, en definitiva, un acadèmic molt ben establert dins del sistema. I és justament aquesta condició oficialista el que l’ha portat a preguntar-se per què les democràcies contemporànies cada cop promouen i institucionalitzen més la crítica contra elles mateixes.

Pregunta. El llibre surt d’un neguit que vas sentir al CCCB en un seminari dedicat a la desobediència civil.

Resposta. El CCCB és ple de gent molt competent, que admiro i fan una feina necessària, però el CCCB és part del sistema: té milions de pressupost. Com pot ser que, a través del canal principal de culturització de Barcelona, es promogui la idea de desobediència civil? L’implícit conversacional era que calia preparar-se per ser rebel. I això em va fer pensar en la paradoxa de Tocqueville, que ve a dir que protesta qui pot, que a mesura que milloren les condicions de vida, creix la frustració. En segon lloc, em va sorprendre molt que ningú parlés del Procés, que és un exemple molt proper, clar i recent del que s’havia de discutir. Lligant les dues coses, diria que els catalans vam protestar perquè estàvem prou bé. Cal una certa fortalesa i una certa capacitat per protestar. Qui està molt cardat no pot.

P. Institucionalitzar la protesta la domestica i fa que perdi efectivitat?

R. El sistema democràtic s’estabilitza acceptant i fomentat la protesta. Però una cosa és la protesta i l’altra és la queixa. La paradoxa és que, com més espais s’obren per a la protesta, més espais apareixen també per a la queixa, que pot ser encara més desestabilitzadora del règim democràtic que la protesta.

La política ha d’incorporar simplificacions, emocions i trets que ajudin a resoldre el problema de l’elecció i l’acció

P. Quina és la diferència?

R. La protesta és un acte de contestació públic que intenta canviar un estat de coses, havent identificat aquest estat com a injust, sabent qui hauria d’actuar i tenint clar què significaria que aquest estat de coses canviés: hi ha criteris d’èxit i de fracàs. En canvi, la queixa pot no expressar cap reivindicació de canvi concreta, no saber com hauria de canviar el món per ser millor, ser l’expressió d’un malestar inconcret, d’una desorientació; és possible queixar-se sense saber de què ens queixem. Jo dic que la queixa és un residu. D’una protesta mal portada, d’un estat de coses que no ha canviat, en pot sortir una queixa. I el sistema democràtic no ha desenvolupat maneres de gestionar la queixa. Les institucions democràtiques et diuen que, si tens un problema, ho diguis. Parla en un fòrum, agafa un micro, escriu en un diari, publica un llibre, funda un partit polític, exerceix el dret de desobediència civil. En canvi, el règim democràtic pensa que la queixa és irracional, que no té sentit. Però la realitat social és que hi ha moviments de fons difícils de categoritzar que acaben emergint i que els règims democràtics no saben entomar perquè no saben d’on venen.

P. Com distingim entre queixa legítima i queixa contraproduent?

R. No faig judicis normatius en aquest llibre només intento descriure, com un mirall.

P. Doncs, en termes purament descriptius, al llibre cita estudis que demostren un increment gradual, però inexorable, del nombre de protestes en els règims democràtics. D’on surt aquesta tendència?

R. En una monarquia o en una dictadura no es permet protestar en públic, però sí que es permet que les queixes s’articulin en un espai underground, clandestí. En canvi, en la democràcia s’obliga el ciutadà a ser crític, fins al punt que ser demòcrata ha esdevingut un equivalent d’estar insatisfet.

P. I què passa si l’acumulació gradual de queixes produeix ciutadans que cada cop creuen menys en la democràcia, com diuen algunes enquestes?

R. El bon demòcrata hauria de saber tolerar la insatisfacció. La democràcia millorarà si aconsegueix fer ciutadans tolerablement insatisfets. El ciutadà educat ha de ser un ciutadà amb humor. Els discursos haurien de deixar d’identificar allò que és democràtic amb allò que és bo i just per evitar el tremendisme. Cal humor civil: aprendre a riure’s no només d’imperfeccions concretes, sinó del fet mateix que en democràcia sempre hi haurà imperfeccions.

P. Hi ha protestes contraproduents, casos en què la protesta consumeix les energies en direccions equivocades?

R. Pot passar. Si una protesta no es porta bé, pot quedar la impressió que el fet d’intervenir en el debat públic no té sentit. Cal una certa mesura en l’ús de la protesta, entendre com funciona la protesta per no abusar-ne. El problema és que se’ns incentiva constantment a protestar i no se’ns donen eines per gestionar la insatisfacció. A mi em preocupa l’excés d’exigència amb el ciutadà crític. Si la impressió que les coses depenen de l’individu recau en el ciutadà, traiem la responsabilitat de les institucions, de les lleis, de les mesures coercitives. Igual com hi ha treballadors cremats, hi ha demòcrates cremats. De la mateixa manera que el treballador cremat no depèn del volum de feina en termes absoluts, sinó de la distància entre el que fa i el que s’exigeix a ell mateix, el demòcrata cremat és el que sempre sent que no fa prou. La democràcia propicia la sobreexplotació cívica del ciutadà per treure’s responsabilitat de sobre i, directament, no complir les seves pròpies lleis. El trasllat de responsabilitat al ciutadà obre un espai per a la deixadesa de funcions. Aleshores la gent no ho aguanta, i proliferen les queixes.

P. I com ens alliberem d’aquesta pressió?

R. Cal una mirada més política i menys moralitzant, rebaixar la moralització de la vida pública i demanar més responsabilitat als òrgans polítics. El cas de la llengua catalana és paradigmàtic: salvar el català no depèn de les persones, sinó de les estructures i de les lleis.

P. Al llibre critica una certa trampa de la complexitat, el risc que condueixi a la paràlisi.

R. El centpeus no camina si pensa en el que han de fer tots els peus. Sovint es creu que, com més complexitat siguem capaços de veure, serà millor per a l’acció política. Potser tot és molt complex, però els éssers humans estem travessats per dualitats simples i estem fets per a l’acció. Cal desconfiar de qui sempre reclama més complexitat. La política ben entesa ha d’incorporar simplificacions, emocions i identificacions que ens ajuden a resoldre el problema de l’elecció i l’acció.

P. Quina és la darrera cosa de què s’ha queixat i quina és la darrera protesta que ha fet?

R. M’he queixat de les vacances d’estiu: són massa llargues i es genera un ambient nefast. Això m’hauria de dur a protestar contra la manera com al sistema educatiu organitzem el calendari, que s’hauria de canviar.