Una nota dissonant sobre Gaza

S’ha publicat molt sobre Palestina aquest any. Però és difícil escriure sobre aquest tema sense deixar-se arrossegar per les narratives existents. I els nadius d’aquella terra no en són cap excepció; tant israelians com palestins, en dirigir-se a un públic global sovint ajusten el discurs per acondicionar-lo a les expectatives.

Ara la petita editorial Èter ha introduït en el duet de narratives una nota dissonant que no harmonitza ni amb una melodia ni l’altra. La periodista gaziana Asmaa Alghoul és una fera amb una tendència a esvalotar el galliner francament formidable. A La insubmisa de Gaza, coescrit amb l’autor libanès Sélim Nassib, trobem una illa diàfana on la tempesta de clixés i prejudicis que eixamenen el conflicte no ha fet cap marca.

El gruix del llibre el dedica Alghoul a carregar contra Hamàs i la islamització forçada de la societat gaziana que imposen des que arriben al poder l’any 2006. Malgrat els arrests i les amenaces, Alghoul es nega a portar vel, i en casar-se no va voler un dot “perquè no acceptava que una dona tingués un preu”.

No per ser un llibre crític amb Hamàs vol dir que faci el joc a Israel. Ha crescut sota el jou de l’ocupació israeliana i, més endavant, del bloqueig egipci-israelià. Menciona Israel en comptades ocasions, però quan ho fa, és com una força destructora, volàtil i imprevisible.

Però Alghoul no demonitza ni pressuposa una malícia de soca-rel per part de l’estat jueu; entén que és un jugador polític, no un mal ontològic, i com a tal descriu els seus abusos amb justa indignació, sense caure en el patetisme ni en generalitzacions.

És un llibre que traurà la tonteria a molts: els que veuen Hamàs com un grup de resistència adorat pel poble; els que creuen que Israel fa un favor als palestins bombardejant Gaza; els que pensen que amb Fatah tot aniria millor… Aquest llibre ofendrà tothom. No deixa canya dreta.

He visitat Gaza un parell de vegades i sempre he marxat amb la impressió d’haver vist un poble atrapat entre dos focs. Allà vaig entendre tot el que havia llegit a literatura soviètica sobre la paranoia de persecució, els agents de paisà i la impunitat d’un servei de seguretat que pot trucar a la porta en qualsevol moment. S’han vessat rius de tinta sobre els mals de l’ocupació, però menys sobre què passa murs endins. Alghoul ens exposa aquest “malson dins d’un altre malson” i com es retroalimenten.

Hi ha un passatge brillant on dibuixa una relació causal entre la resistència a l’ocupació i la reclusió de les dones per part dels islamistes: “Els costums ‘desviats’ introduïts per l’ocupant són considerats com una font permanent de corrupció per la nostra societat que, com tothom sap, es ‘decent, ètica i temorosa de Déu’. Com més dura és l’ocupació, més s’expressa la ‘resistència’ a aquesta ocupació a través d’una tibantor malaltissa al voltant de ‘l’honor’. En el seu nom s’ha exercit una opressió terrible que significa sempre: opressió de les dones”.

Aquest paràgraf vincula la resistència palestina i el feminisme d’una manera molt més coherent que les teories interseccionals que es publiquen a xarxes i campus universitaris occidentals. “Ingenus”, segons Alghoul, “esquerrans pacifistes que creuen percebre una certa ‘puresa’ en Hamàs”.

Alghoul no es perd en entelèquies; ens parla dels arbres i no del bosc. Així, ens descobreix l’expansió secreta del lesbianisme als Emirats “ja que no hi ha una relació entre homes i dones duta amb naturalitat”, o les associacions feministes de Gaza finançades per la UE que no aixequen la veu quan es prohibeix que les dones fumin en públic per por a les represàlies. Altres moments notables són la seva breu amistat amb el poeta nacional palestí Mahmud Darwix a Seúl, o la fallida Primavera Àrab a Gaza.

És evident que Alghoul té un gran ego i podem presumir que les anècdotes han patit algun embelliment. Però l’encís rau en el seu temperament. És de suposar que si hagués nascut a qualsevol altre país, hauria estat igual de conflictiva. Aquest és el seu valor: les seves lluites no són fruit de projectar idearis abstractes sobre allò que l’envolta, sinó que neixen de la seva personalitat contestatària. El seu idealisme no és teòric ni grandiloqüent, sinó impulsiu i curt de mires. Com a tal, és càndid però alhora magnètic i admirable.