‘Les feres’ d’Uriol Gilibets: Una faula sobre la fe i el safareig als pobles

Hi ha un passatge de la novel·la on un escamot veïnal pentina el bosc del poble a la recerca d’un mort. Davant la infructuositat de l’empresa —del cadàver, ni rastre—, els vilatans es consolen: «com a mínim haurem estirat les cames. Fer salut!» Aquesta reacció dels personatges, en acabar de llegir el debut d’Uriol Gilibets, se’m va fer perfectament extensible. Perquè Les feres (La Segona Perifèria) és narrativa del vagareig, literatura epicúria d’esperit diletant, on els conflictes no es resolen, s’amunteguen. El rector que es torna boig, el substitut que desapareix, les desercions d’un pessebre vivent on tothom ha de fer el mateix rol de Nadal a Nadal, per molt que els anys tibin, perquè enlloc trobaràs millor repartits —i encotillats— tots els papers de l’auca com en un poble petit; Sant Gonera, la vila pels carrers de la qual Gilibets ens duu de bracet, n’és un. Però no pas un de qualsevol: Sant Gonera és «el lloc més allunyat dels llocs allunyats de tot el país».

La llunyania, a Les feres, té tres dimensions: Sant Gonera és lluny de l’urbs, del temps i de la realitat; l’indret és incartografiable i convenientment fictici. «Volia crear un lloc amb la seva lògica i la seva manera de fer», explica l’autor, «que cadascú es pogués fer la seva Sant Gonera particular. M’agrada pensar això que he escrit com una faula». Aquesta desvinculació temporal es fa palesa en una tecnologia només manifestada, d’hora en punt en hora en punt, en els repics de la campana parroquial. És precisament anant a missa que la Carmeta Peülles troba l’alcalde dormint la mona amb el cul enlaire, però sense cap smartphone abraonant-s’hi. Cap telèfon a la vista, només un poble rient per sota el nas, tapant-li les vergonyes a l’autoritat engatada i, per descomptat, gaudint del moment.

És en la fe i en el safareig, així doncs, on els personatges de Les feres troben la narrativa que basteix el poble. «L’acte religiós», hi torna Gilibets, «ja és més social que espiritual; bé, pel que em diuen. Però sí que està en joc la possessió del relat. Abans de baix a dalt, amb l’eucaristia pel mig, i més tard de forma horitzontal i a base d’hòsties. M’agrada veure el safareig no com un interès cap a l’altre, sinó cap a un mateix. Entre el rumor i la veritat, només hi ha algú disposat a pagar-te una cervesa perquè el creguis». O convidar-te a l’última, que com escriu Gilibets, «fot un fred de déu i la darrera sempre és la que abriga». Aquest sentit de l’humor genuí i esmolat és la raó més poderosa per recomanar una novel·la promoguda com una barreja de José Luís Cuerda i els Monty Python, però que sobretot troba els fonaments a les barres dels casinos de poble, on es juga a la botifarra i on es carda a parir al mort i a qui el vetlla. «Als pobles hi ha molta comèdia i molt humor en les desgràcies i en el fet d’anar tirant», reconeix l’autor, «si escoltes una mica les converses, pots trobar les millors rematades humorístiques.

Fa de molt mal dir, quan l’espai d’acció d’un llibre és un personatge més; però és que Sant Gonera és el protagonista absolut de la novel·la. «La idea inicial era que els personatges tinguessin més pes, però posat dins de la història vaig anar veient que el poble se’ls feia seus i no ho vaig voler lluitar. Al final, em sento com el Regidor d’assumptes exteriors del poble, poca cosa tinc a dir». Aquest acte d’abandonar-se a l’albir de la pròpia escriptura contrasta amb el tarannà dels vilatans de Sant Gonera, un «penitents que guardaven les galetes bones per un dia que mai no acabava d’arribar»; la definició només té gust de metàfora si no has estat pujat per una àvia creient de classe treballadora. «Hi ha alguna cosa de país en el fet de posposar la felicitat». Ja arribarà, considera Uriol Gilibets, «aquesta mentalitat ajuda a no patir tant i a gaudir poc. És una manera de prendre’s la vida que jo no criticaré pas, perquè tot i que no m’agradi gens, és la meva».