Mor la poeta Jill Jarrell, l’esposa de Gabriel Ferrater

Un dels llibres més importants de la poesia catalana del segle XX està encapçalat per sis versos en anglès. És Les dones i els dies (1968) i l’autora del poema és Jill Jarrell, que va ser l’esposa de Gabriel Ferrater. Durant molt de temps ella va ser “la dona fonedissa”. Així la va anomenar Enric Juste, que va aconseguir localitzar-la gràcies a la pista que li va proporcionar Carme Balcells quan preparava el documental Metrònom Ferrater. Va ser també Juste qui va saber que Jarrell havia mort el passat 17 d’abril. Ho va comunicar fa pocs dies. Tenia vuitanta-tres anys.

Les pistes per traçar la seva història les va explicar ella mateixa a Jordi Cornudella. A partir de les seves respostes, es pot estirar el fil de la seva biografia.

Històricament la família de Jarrell havia estat vinculada a l’exèrcit nord-americà. El seu avi matern es deia Walter H. Rodney i pertanyia al regiment de cavalleria. Destinat a les Filipines després d’haver-hi combatut, va ser assassinat d’una ganivetada. Anava agafat de la mà de la Janet, la seva filla de quatre anys. El 1929 aquesta Janet Rodney es va casar amb Warren Frederick Graf, militar de marina. Van tenir una primera filla, Katherine, el 1931. L’any 1940, en un vaixell alemany que feia la ruta entre la Xina i Ciutat del Cap, el matrimoni va engendrar la seva segona filla o així com a mínim ho explicava la mare. Va néixer a Washington el 21 de gener de 1941.

Li van posar de nom Janet, com la mare, però al cap dels anys van començar a dir-li Jill per evitar confusions. Aviat Katherine i Jill van quedar òrfenes. El 13 de novembre de 1942 el seu pare moria en una de les primeres batalles del Pacífic a la Segona Guerra Mundial. La vídua es va casar amb un altre militar, Henry Jarrell. Ell va adoptar les filles de la dona i els va donar el cognom. Janet Graf havia passat a ser anomenada Jill Jarrell.

Quan van destinar Henry Jarrell com a agregat militar a l’ambaixada dels Estats Units a París, la dona i les filles el van acompanyar. Bona part de la formació de la Jill va ser també en francès. La següent etapa de la carrera diplomàtica de la família va ser Madrid. Ell hi va ser enviat el juny de 1954. Ella, que hi estudiaria periodisme, també escrivia poesia. Aviat va dir a la seva mare que havia decidit no tenir fills, però sí que li donaria nets: llibres de poesia. Sempre els va signar com a Janet Rodney, és a dir amb el mateix nom de soltera de la seva mare.

A Madrid Jill Jarrell va conèixer Alistair Reid. Aquest escriptor escocès enviava poemes i cròniques sobre Espanya a The New Yorker, havia estat secretari de Robert Graves a Mallorca i havia orbitat entorn de l’organització dels primers Premis Formentor. Aquells premis renovaren l’estètica de la narrativa als primers seixanta i posaren Seix Barral al mapa de l’edició literària internacional. Va ser aleshores quan Carmen Balcells, com ella va explicar a Enric Juste, va demanar a Reid que li recomanés una assistent que sabés anglès per a treballar a l’agència. Va proposar Jill Jarrell, que es va instal·lar a Barcelona a un pis al carrer Saragossa. Jill va acompanyar Balcells a la Fira de Frankfurt de 1963, celebrada entre els dies 9 i 14 d’octubre.

Aquell any a la Fira també hi va anar Gabriel Ferrater. Als Formentor de 1961 i 1962 Ferrater havia enlluernat als editors alemanys de Rowohlt, que li van proposar que hi anés a fer feina. El 1963, després de superar una crisi forta amb Helena Valentí, el poeta es va traslladar a Hamburg per treballar a l’editorial com a lector. Molts dels informes que va redactar estan traduïts a Noticias de libros. La relació amb Valentí, malgrat els plans que havien fet, es va trencar durant els mesos centrals de 1963. I va ser en aquell període de buidor sentimental quan va anar a Frankfurt.

La nit abans de la inauguració va assistir a una de les festes habituals de la Fira. Allà va conèixer la jove que acompanyava Balcells. Ferrater i Jarrell van parlar en francès. Ella no va anar a l’habitació d’hotel que compartia amb Balcells. Durant aquells dies a Frankfurt ningú els va veure més. Acabada la Fira, ell va tornar a Hamburg i ella a Barcelona.

Des del primer dia no es van deixar d’escriure: les cartes creuades durant aquells mesos són un epistolari passional meravellós. Són telegrames on es repeteix la paraula “love”, versos, confessions del seu estat emocional, dibuixos, cartes de desig eròtic. És la principal aportació documental de Vèncer la por. Pocs dies després del Nadal de 1963 es van retrobar a Barcelona. Al març de 1964 ella va volar a Hamburg i ja van tornar com a parella estable. Junts van assistir al nou Premi Formentor, celebrat a l’abril a Salzburg. Del sopar de gala és la fotografia en la qual Ferrater és al centre de la imatge i al seu voltant hi són Castellet, Semprún i una Jill d’esquena, elegantíssima. Des de la ciutat austríaca ella va adreçar una postal a la mare de Ferrater.

El 2 de setembre de 1964 es van casar a Gibraltar. A la participació de casament cadascun va fer-hi un dibuix i va posar-hi uns versos: els d’ell, de March, el d’ella, un del romanç medieval anglès Sir Gawain i el Cavaller Verd. La parella es va instal·lar a un pis de lloguer a Montgat. És el moment de preparació de l’original del seu tercer llibre de versos, Teoria dels cossos, el llibre de l’Helena. Ferrater i Jarrell no tenien gaires diners. L’editorial Seix Barral, on ell treballava, no el tractava bé i li pagava malament, com Jarrell mateixa va explicar a Joan Ferraté. És ara, després de molts anys, que els germans tornen a tenir relació.

Al següent Formentor, la primavera de 1965 a Valescure, també Ferrater i Jarrell van anar-hi junts. És l’encontre en el qual Ferrater va defensar la candidatura de Witold Gombrowicz, un episodi que Josep Maria Castellet va reconstruir al retrat que li va dedicar a Seductors, visionaris i il·lustrats. A la discussió final Ferrater no hi va assistir, derrotat per una borratxera. Al viatge de retorn el matrimoni Ferrater-Jarrell, per justificar-se, va visitar Gombrowicz. A Barcelona ell va escriure una carta adreçada a Barral dimitint de la delegació de Seix Barral als Formentor.

A l’agost se’ls va acabar el contracte del pis de Montgat i no el van renovar. Van acabar optant per Sant Cugat: el pis de la Rambla de Ribatallada. Però no hi van viure gaire temps junts. La crisi de la parella, provocada fonamentalment per l’alcoholisme d’ell, aniria en augment i ella cada vegada passaria més temps amb la seva família, que la volia allunyar de Ferrater. És probable que fos durant aquest període, quan ell ja havia deixat d’escriure poesia gairebé del tot, que ella escrivís aquells versos excel·lents que encapçalen Les dones i els dies, que es publicarien el 1968. En català vénen a dir:

Si es parla més del compte,

val més callar i ja està.

Els teus versos d’amor, tan calculats,

la lascívia dita amb tanta aspresa,

se t’han tornat una arterosa mena

de joc sobreestimat.

Després de l’estiu de 1966 es van separar. S’havien conegut feia tres anys. Ella es va instal·lar a Madrid on feia tasques editorials. Va ser ella, per exemple, qui va demanar a Ferrater un informe de lectura d’El quadern gris que va fer arribar a uns editors nordamericans (pot llegir-se a Papers sobre literatura). El gener de 1969, a petició d’ella, van signar el divorci. Probablement aquell dia, acompanyats per Marta Pessarrodona, va ser la última vegada que es van veure. Quan l’any 1972 Ferrater es va suïcidar al pis de Sant Cugat, Carme Balcells va ser qui ho va comunicar a Jarrell. Tal com ella va explicar a Cornudella, va tornar a Barcelona per acomiadar-se de la mare de Ferrater i del seu germà Joan. També va passar unes setmanes revisant documentació i compartint confessions amb Marta Pessarrodona.

Jill Jarrell va marxar d’Espanya el 1974. El 1976 va publicar la plaquette Chameleon’s Cadmium, un llarg poema dedicat a Ferrater i on ja hi ressona la mena de cosmogonia que no deixaria d’interessar-la. La il·lustració de l’opuscle era de Nathaniel Tarn, el poeta i antropòleg. Era la seva nova parella. Pocs anys després es casarien. Ella passava a anomenar-se oficialment Janet Tarn. Escriurien llibres a quatre mans i farien recerca junts. En una ocasió ell li va preguntar si li agradaria viure a Nou Mèxic. Ella va dir que sí perquè el paisatge li recordava Espanya. S’hi van instal·lar a mitjans de la dècada dels vuitanta i hi van viure fins que van morir. Janet Rodney Tarn l’abril passat, Nathaniel Tarn al juny.

A les necrològiques que es van publicar sobre ella no constava que havia estat casada amb Ferrater, però ella havia escrit el pòrtic d’un dels llibres de poesia catalana més importants del segle XX.