El paradís de confitura de Josep M. de Sagarra

Després de deixar Marsella, amb “quatre gotes de llimona madura sobre la imaginació”, Josep M. de Sagarra, que s’ha instal·lat a França fugint de la guerra civil, s’embarca cap al Paradís. Ho fa gràcies al regal de noces de Francesc Cambó (un viatge a la Polinèsia), conscient que l’estat confús en què viu Europa posa fi a tota una època. Al llarg de set mesos, l’escriptor, conegut per la seva elegància, refinament i gustos gormands, viurà rodejat de personatges esqueixats: occidentals a la “caça d’exotismes” i maoris desvagats, corromputs per una colonització que els ha convertit en objecte d’oci i exhibició.

Què hi fa, l’escriptor de l’hotel Colón, l’home de les camises de seda i dels aperitius, allunyat de la civilització? Sagarra reconeix, des de l’inici, la falsedat del “paradís de confitura”. El 1936, l’exotisme promogut pel cinema i les novel·les de Somerset Maugham, que havia enlluernat Aurora Bertrana deu anys abans, ha caigut en el desprestigi i ja no és creïble. Això no vol dir, però, que Sagarra no hi trobi uns al·licients. L’experiència emocional i sensorial del periple aguditza la creativitat de l’autor i li proporciona unes imatges sorprenents, que són fruit d’embriagament del que veu. Aquestes imatges són les que converteixen el viatge sagarrià en una experiència fascinant i perdurable, que sotraga els sentits.

El llibre es divideix en dues parts. Mentre que la primera se centra en la travessia per mar, la segona és dedicada a les illes polinèsiques. En tots dos casos, la mirada de Sagarra està enterbolida per una emoció paradoxal, entre tendra i grotesca. El commouen barris com els del port de Marsella, que són “desmarxats i monstruosos”, o el barri àrab d’Alger, que és “purulència i clatellada seca”. A bord del Commissaire Ramel l’espectacularitat teatral de les postes de sol contrasta amb la fauna humana que hi pul·lula, plena d’aventurers que volen enterrar a Tahití “la seva manca de conviccions”. La “follia oceànica” empeny tota mena d’europeus a viure en un clima més deixatat, on la moral (i la indumentària) són lleugeres.