La infelicitat de Núñez

La fascinació per la figura de Josep Lluís Núñez no sembla tenir aturador, i més encara després de la docusèrie de 3Cat. El documental ha activat les ganes de parlar de l’expresident del FC Barcelona. Tal vegada perquè no se sabia explicar, hi ha una certa frisança, o incontinència oral i escrita, per dir com era, més fàcil d’imitar que d’interpretar, punt ...

La fascinació per la figura de Josep Lluís Núñez no sembla tenir aturador, i més encara després de la docusèrie de 3Cat. El documental ha activat les ganes de parlar de l’expresident del FC Barcelona. Tal vegada perquè no se sabia explicar, hi ha una certa frisança, o incontinència oral i escrita, per dir com era, més fàcil d’imitar que d’interpretar, punt de trobada intergeneracional del barcelonisme i motiu de controvèrsia també dels que no són del Barça. Tothom té una versió i una anècdota sobre Núñez. El gag ha acabat per funcionar com a fil conductor d’una història que no acabarà de ser completa fins que es publiquin les seves memòries i se sàpiga com es veia i ens veia Núñez.

L’última aportació és el llibre L’home de la porteria, de Ramon Pardina, guionista de la sèrie de TV3, que va tenir la sensació que havien quedat moltes coses per dir després de quatre capítols, fascinat com va quedar també pel personatge de Núñez. El mateix autor admet que la publicació no recull fets necessàriament concrets, sinó que indaga sobre el seu comportament i caràcter: “Si el volguessis dibuixar com a personatge de ficció no quadraria per enlloc. És un home amb bon cor i sense pietat (...) Odiós i entranyable. És un guanyador i un perdedor (...). En definitiva, és humà. I gairebé sempre se l’ha tractat com un personatge”, relata Pardina, hipnotitzat igualment per la porteria —i la portera— de Núñez, com es veu a la docusèrie de TV3.

No es tracta, de totes maneres, de material sobrer de l’audiovisual explicat en un llibre, sinó que hi ha també una tasca de documentació i recerca per intentar desxifrar l’enigma Núñez. El pròleg de Maiol Roger paga molt la pena, segurament pel seu coneixement també de Jordi Pujol, i d’entre els 30 capítols n’hi ha un d’especialment revelador, com és el de ‘La boda de Cleo’. També el motí de l’Hesperia es fa molt pressent, i resulta sobretot interessant l’apropament que fa l’autor a la biografia de l’expresident i constructor i a la de la seva dona Maria Lluï­sa, així com a la de protagonistes més sorprenents, com ara Ramon Maria Calderé. Les persones són molt importants en el text, ja que es tracta de saber quina emoció s’amaga darrere la seva mirada, com diu Pardina.

El motor de la vida de Núñez molt bé podria ser el crucifix que porta a la butxaca, la necessitat de resar per espantar el mal i agafar confiança; un home contradictori i acomplexat, entregat a la feina i especialment a la comptabilitat, un factor fonamental per entendre la seva complicitat amb milers de socis i penyistes del Barça. Núñez els va fer sentir còm­plices i propietaris des que els va demanar que avancessin diners dels carnets per poder fer front a la pobresa econòmica d’una entitat que, en canvi, era molt rica pel que fa a càrrega simbòlica —per intangibles com ser més que un club i l’estil de joc—, i que tant es van significar durant els actes del 75è aniversari, una celebració molt catalanista, just abans que Núñez trenqués el porró quan va arribar al poder l’any 1978.

La història no acabarà de ser completa fins que es publiquin les seves memòries i se sàpiga com es veia i ens veia Núñez

El llibre relata precisament la desavinença de Núñez amb aquella manera de fer, amb la societat civil catalana i la burgesia de la qual volia formar part, i també els seus plets amb Pujol, president de la Generalitat, i la seva mercantilista manera d’entendre el Barça. La seva obsessió són les cantonades, els xamfrans, els edificis de Núñez i Navarro. La seva manera de ser i la manca de pedigrí van fer que no fos reconegut com un prohom del país, ni tampoc va ser aclamat al Camp Nou. A manca de prestigi, va ser víctima segurament d’un sentit de l’austeritat que es feia palès fins i tot en la victòria —mai va perdre unes eleccions—, mentre que en la derrota s’imposava sovint el crit de “Barça sí, Núñez no”. No s’acaba el relat sobre la infelicitat i l’absurd i, en canvi, es parla poc —o no transcendeix— la capitalització econòmica, social i esportiva que va fer del Barça.

A partir d’una bona trama, Pardina intenta precisament acostar-se a aquest president que va fer contents molts culers, els quals, a diferència de l’opinió publicada, entenien que s’equivoqués quan parlava i li costés fer oracions compostes —com deia Vázquez Montalbán—; que no sabés fer broma o no tingués sentit de l’humor; i que el drama i la comèdia es barregessin en les seves intervencions, plenes de mitges veritats i mitges mentides.

Núñez, en qualsevol cas, va enfortir el club davant l’administració esportiva, especialment la Federació, on tenia per costum manar el Madrid, i va defensar la independència de la institució davant dels poders polítics, financers i mediàtics —sempre se les va tenir amb TV3. Volia que el Barça fos tractat amb la mateixa grandesa que Barcelona i Catalunya, no entenia per què sempre sortia malparat de les comparacions amb Pujol i Johan Cruyff, i se sentia exclòs de l’èxit, com si el Barça guanyés malgrat Núñez, quan ell mateix es deia: “Jo soc el Barça”. El seu final va ser tan sorprenent com la seva arribada, un motiu més per entendre per què encara ara genera tanta literatura i la seva figura resulta tan magnètica per a autors com Ramon Pardina.

El llibre es fa llegir.