Eloy Fernández Porta: “Catalunya ha convençut el món que la masculinitat ideal és la de Pep Guardiola”

Eloy Fernández Porta em cita al Disseny Hub Barcelona, a la secció “el cos vestit”, entre cotilles i farbalans. Crec que sé per on va, perquè acaba de publicar Medianenas & milhombres (Anagrama), un assaig que recull els seus millors textos i idees sobre velles i noves masculinitats. Amb la sornegueria terrorista del seu estil intransferible de crítica cultural, Fernández Porta sempre aconsegueix que donem una volta més a les voltes que ja...

Eloy Fernández Porta em cita al Disseny Hub Barcelona, a la secció “el cos vestit”, entre cotilles i farbalans. Crec que sé per on va, perquè acaba de publicar Medianenas & milhombres (Anagrama), un assaig que recull els seus millors textos i idees sobre velles i noves masculinitats. Amb la sornegueria terrorista del seu estil intransferible de crítica cultural, Fernández Porta sempre aconsegueix que donem una volta més a les voltes que ja hem donat als problemes del gènere.

Pregunta. Per què estem rodejats de trajos llampants?

Resposta. Aquests vestits i aquestes cotilles fan patent les imposicions dels codis de gènere tant per a homes com per a dones. Al segle XVIII les formes de vestir dels homes eren molt més expressives que ara: a la cort francesa els homes lluïen molt més glam, molt més queer. Això ho talla la revolució industrial, que imposa un codi de vestir pensat per treballar i no per expressar. L’element de bellesa i de decoració de la roba masculina ha estat reprimit i no s’ha recuperat fins a l’arribada de corrents de roba agènere. Em criden molt l’atenció els elements que constrenyen el cos. La constricció sempre té un element limitador i un element creatiu. Una faixa et limita com ho fa un octosíl·lab. I com es veu en la poesia, o en el sado, una autolimitació pot ser creadora.

P. Com es produeix el seu desvetllament butlerià sobre els problemes del gènere?

R. La música és molt important, perquè la temàtica de la masculinitat apareix en moltes cançons, i jo m’hi vaig fixant des d’adolescent. Recordo ‘L’home light’ de La Trinca, que parla de la manca de fortalesa de l’home que beu cafè amb llet mig descafeïnada. La distinció entre mitjanenes i milhomes ja es comença a plantejar. Albert Pla fa una de les grans cançons, ‘L’home que ens roba les nòvies’, que captura una por característicament masculina i hetero, la idea que la dona te l’has guanyat i te la roben, i l’imaginari sexual sobre l’home que ens supera a tots els altres. De mica en mica vaig elaborant la idea que la masculinitat sempre cerca un punt mitjà impossible entre un excés i un defecte. Entre el milhomes i el mitjanena, mai trobes el punt mitjà perfecte. I això crea ansietat.

P. Què identifica el costat masculí de la diferència de gènere?

R. Al marge dels privilegis financers i d’imatge, m’interessa el tema del deliri. Als que naixem amb el cromosoma Y se’ns imposen des del principi una sèrie de somnis, expectatives i horitzons de progrés. La manera com una criatura és transformada en un projecte de campió sempre m’ha semblat una bogeria. Darrerament, amb la redistribució de funcions, ara que veiem les nenes jugant a futbol, també elles han d’aguantar aquests deliris d’importància que tradicionalment eren per als homes. I, a la inversa, els homes cada cop hem de complir més amb les constriccions relacionades amb l’aspecte físic i la cura.

Em criden molt l’atenció els elements que constrenyen el cos. La constricció sempre té un element limitador i un element creatiu

P. La tendència a atribuir una naturalesa sexual a certes diferències es pot superar d’alguna manera?

R. Quan entro en una habitació com aquesta, puc esperar que la gent estarà vestida. Quan entro en un text, no puc esperar el mateix. Perquè l’autor del text pot haver decidit caracteritzar els personatges per mitjà de la psicologia: un personatge no té nas fins que l’autor no ha dit que en té. L’escriptura demostra que atribuir sexe a un text és una imposició exterior, que es pot treure o posar, i que es pot transformar. El gir butlerià pretén recodificar el gènere i fer terrorisme de gènere. Però, més enllà del món del text, estic d’acord amb Butler que els actes de transgressió desestabilitzen les convencions de gènere i les reafirmen simultàniament. No podem fer la lectura massa optimista que sovint s’ha fet de Butler, com si, de sobte, el drag ensorrés el patriarcat.

P. Creu que ens trobem en un moment contrarevolucionari.

R. El concepte “evolució amorosa”, que manllevo de Maria Laffitte, explica com, en la història de la sexualitat, les transformacions sorgeixen a partir del marro. Cada atribució de noves qualitats als homes o a les dones es jutjarà de manera perillosa, però alhora té un gran interès eròtic. Què ha passat, si no fa gaire semblava que ja havíem superat el problema del gènere? Un procés de contrareforma ha fet que certes persones que formen part de les masculinitats hegemòniques siguin percebudes com a subalternes. És el fenomen dels incels, que són percebuts com a subalterns i, encara més, com a màrtirs del sistema, un sistema en què, suposadament, ja només poden guanyar les dones i els gais. Les dretes s’han ressituat, i ara denuncien que les esquerres anuncien la norma i alhora s’hi posen al costat, que justament era el que feia tradicionalment la dreta. Amb aquesta recodificació, la dreta es troba en una posició idònia per presentar-se com a garant de les llibertats.

P. I no és cert que l’esquerra ha conquerit una hegemonia eficaç a l’hora de proposar noves normes de gènere?

R. Els incels ens han ensenyat que l’alliberament personal en nom de la justícia es pot convertir, entre altres coses, en una competició. I en una competició hi ha guanyadors i perdedors. També dins del feminisme hem vist com, en els darrers anys, es generaven guanyadores i perdedores.

P. Si amb cada recodificació del gènere es crea una nova jerarquia que pot generar competició perniciosa, de què ens serveixen les ulleres liles del feminisme?

R. Ens serveixen contra la injustícia, principalment. Tant en aquest llibre com en altres, el que em mou és la sensació que hi ha una injustícia. És injust que certes persones siguin menyspreades o menystingudes per una raó que no té res a veure amb les coses que fan. I, juntament amb la injustícia, la revenja també és important. Hi ha coses que demanen una revenja; per això l’esquema narratiu del rape revenge és tan popular.

P. Però, com ho fem per no convertir les noves masculinitats en trampes competitives?

R. S’ha d’anar amb compte de no idealitzar la figura del príncep blau desconstruït. Cal evitar noves masculinitats modèliques i tests amb do’s and don’ts, cal fixar-se en els guanyadors i els perdedors que crea cada reconfiguració i intentar alliberar-se de la norma en la mesura del possible. El mapa de la masculinitat és com el dibuix d’Albert Monteys de la coberta del llibre: va canviant, i encara s’està cartografiant.

P. Els seus inicis en la socialització masculina van tenir lloc entre el món del heavy metal i el dels poetes, i és força més mordaç amb els segons.

Jo em vaig fixar com, dins d’un grup, les persones es toleren certes coses les unes a les altres: aixecar la veu, ser agressiu, ser sexista... són concessions que només tenen sentit si avui les faig jo i demà les fas tu. El món del metal sembla molt heteronormatiu, però variants com el glam o el hair metal són clarament queer encara que no s’expressin com a tals. En canvi, els poetes fan anar un codi de severitat que es manifesta en una restricció molt estricta dels termes que es poden utilitzar, que imposen un sentit de l’austeritat molt dur. A diferència del món de la música, en què les modes permeten renovar i transformar les coses en el sentit més positiu de la idea de moda, en la literatura hi ha un element molt més intemporal, més etern.

P. Diu que als homes se’ls intenta imposar un “mode estoic”.

R. Catalunya ha aconseguit convèncer el món que el model de masculinitat ideal és el de Pep Guardiola. Jo diria, en canvi, que la masculinitat més representativa sociològicament és la de Víctor Valdés. En l’àmbit dels esports, la lògica de l’abnegació de l’esportista, d’una banda, s’exalta com a model, i de l’altra es comencen a qüestionar els excessos de la masculinitat tòxica. Fa poc vam poder sentir el discurs que Guardiola feia als jugadors del Manchester City: s’hi veia la cosa shakespeariana d’inspirar els jugadors abans de la batalla, però al mateix temps hi havia el costat neuròtic hiperexigent.

Els incels ens han ensenyat que l’alliberament personal en nom de la justícia es pot convertir, entre altres coses, en una competició

P. Si sempre hi ha aquestes ambigüitats i les modes van canviant, hi ha alguna cosa de la masculinitat que es mantingui?

R. L’estructura de la diferència és invariant. Per exemple, la distinció milhomes-mitjanenes es reduplica dins de les cultures gais entre els gais més durs de l’escena leather i els marietes. És interessant fixar-se en la llista Forbes: els homes més rics del món no són exemples de masculinitat hegemònica, no han sublimat l’èxit econòmic en el seu cos. Comportar-se com un veritable home acaba sent més important que la victòria, que estaria reservada a molt poques persones.

P. Quines figures de la masculinitat semblen progressistes però, a l’hora de la veritat, reafirmen l’statu quo?

R. En l’àmbit de la política penso en un cas com el del Pablo Iglesias: com es pot sostenir un programa feminista i, al mateix temps, encarnar la figura de mascle d’esquerres auster i sacrificat (almenys en primera instància), i quines acaben sent les conseqüències d’això. En la cultura, el cinema explota moltíssim el gènere crepuscular a la manera de Clint Eastwood. Per exemple, a Catalunya, Ponent és el nostre Far West, i trobem que una pel·lícula com Alcarràs, que té virtuts evidents, aconsegueix que el caràcter regressiu i antimodern de les figures masculines s’accepti o passi desapercebut. Veiem un món terminal amb homes que s’esforcen molt, simples, però bones persones, unes bèsties, però les nostres bèsties.

P. Està d’acord que el seu to literari és molt milhomes?

R. [Riu] Hi ha figures retòriques que tenen prestigi, que estan acceptades i que són com un cop de puny sobre la taula: l’aforisme, el sil·logisme, la il·luminació... L’aforisme és macarrisme. Sempre he vist el gest de titular com un gest de força, i per això tendeixo a subdividir molt el text per poder posar-hi molts títols. No me n’he pogut escapar, i a vegades em perden aquesta mena de girs esteticistes, fer veure que em preocupa més la bellesa que la justícia.

P. Podem tenir plaers de gènere no culpables, o sempre hi ha una trampa en el gaudi sexuat?

R. Encara en podem gaudir, però cada cop ho hem de fer de maneres més reconfigurades o reconsiderades.

P. Escriu que “ara, despullar-se en una situació íntima no és treure’s la roba i revelar una veritat subjacent, sinó simular que es revela una mascarada sota la qual n’hi ha una altra, més o menys sorprenent”. El seu ideal de tècnica eròtica és saber produir màscares per ser desemmascarades?

R. M’has destapat la catxa, perquè em temo que sí, que això és tot a què pot aspirar la crítica cultural. Tots continuem jugant la comèdia del desvetllament i del descobriment fins i tot quan allò ja s’havia descobert: sigui la mort de Déu, sigui la superació del gènere. Un cop una periodista em va preguntar sobre què determinaria l’èxit de la moda agènere del futur. Jo vaig respondre que el decisiu seria el que escriuria ella: mostrar una foto de la roba i fer una descripció més o menys literal del que hi ha, o omplir l’article amb les paraules “home”, “dona”, “desconstrucció” i “revisió”, que és una manera de reafirmar el que aquella roba intenta desmuntar.