Parar els pinxos del Gremi de Restauració de Barcelona

Mirat amb objectivitat i essent conscient de les disparitats —la majoria de natura socio­econòmica i en alguns casos abismals— entre persones i barris, jo diria que la qualitat de vida de la gent que viu a Barcelona ciutat és tirant a baixa. No parlo dels expats i dels més benestants, sinó de les mitjanies i així a l’engròs, fent un capmàs. La llista de causes és llarga: la inseguretat, la pobresa, la manca d’habitatge a un preu digne, la brutícia, un transport públic per entrar i sortir clarament deficitari (el #Renfer), la fressa i la contaminació. Però és que a sobre hem d’aguantar individus que des de dalt d’un pedestal ens alliçonen, minimitzen i ridiculitzen qualsevol intent de queixa.

El darrer, el director del Gremi de Restauració de Barcelona, Roger Pallarols, que en un acte al Círculo Ecuestre va titllar els veïns que es queixen de les molèsties de les terrasses de “petits dictadors” que “han envellit malament”, va dir que cal que augmenti l’oferta nocturna i va exigir a l’administració que abandoni la cultura del no. Traduït, que els veïns som uns exagerats i que l’administració recapaciti. El senyor en qüestió no sembla pas que visqui com jo en un carrer on el xivarri s’allarga fins a les sis del matí, que quan baixi el gos a primera hora hagi d’esquivar borratxos, condons, papers i vidres trencats, ni que hagi collit gaires vomitats del portal de casa seva. Tampoc sembla que l’hagin fet fora d’una terrassa per estar-s’hi massa estona, i suposo que al seu món els restaurants tenen una gran oferta de cuina de temporada, bona i a preu assequible, on la gent pot menjar llenties i no només torrades d’alvocat. És clar que també podria ser simplement que el senyor en qüestió fos poc empàtic o una persona desinformada i amb fonts esbiaixades, o que es deixés portar i que les seves declaracions fossin l’exabrupte d’un mascle engoril·lat per la claca que l’aplaudia.

De fet, el problema no és aquest senyor en concret, sinó que de gent així, amb càrrecs grossos i petits, en comunitats de veïns, institucions, administracions, empreses i governs, n’hi ha moltíssims. Gent que es creuen per sobre de tot, que els donen galons i es converteixen en capatassos amb actituds de porter de discoteca, i que, sobrevinguts, amb total impunitat infantilitzen els conciutadans i escarneixen qualsevol indici de dissidència per esporuguir, marcar paquet i anihilar tota amenaça potencial al seu discurs. Gent que no escolten, que no tenen cap interès d’arribar a una entesa, que descarten que els altres també puguin tenir una mica de raó. En el moment que estem, de crisi social, crec sincerament que cal un replantejament de prioritats, i que no, ja no val el creixement a tot preu, el vendre’ns-ho tot a cap euro, de fer créixer les ciutats (i les butxaques privades) al marge de les persones que hi volen viure, i que cal començar a dir prou a deixar-nos-ho dir tot i cedir capcots a quatre pinxos que amb mètodes caciquistes intenten fer callar els qui no els fan la gara-gara.