Claudia Riera: “‘Jo mai mai’ té molt missatge quan es parla d’addicció als mòbils, relacions tòxiques o autolesions”

Claudia Riera (Andorra, 1995) es va donar a conèixer en el panorama audiovisual català l’any 2019, quan va participar en la sèrie de 3Cat, Les de l’hoquei. Aquest salt a la pantalla va tenir encara més repercussió quan, poc després, Netflix va adquirir la sèrie per emetre-la a escala mundial. Aquest primer èxit va anar acompanyat d’una successió de projectes audiovisuals, i va aparèixer en diverses sèries i pel·lícules durant els dos anys següents. L’any 2024, també a 3Cat, va ser la protagonista de la sèrie Jo mai mai, una adaptació de Go!azen, d’ETB, la televisió pública del País Basc, que narra les vivències d’un grup de joves en unes colònies d’estiu. La primera temporada va comptar amb una quota de pantalla de l’11,7% durant l’emissió dels seus vuit episodis. La segona entrega, que es va estrenar fa poques setmanes, compta amb una trama que Riera qualifica de “més dinàmica” que la temporada anterior, i amb un fort “missatge social” que busca donar peu a conversar sobre els problemes que ens envolten en el dia a dia, tant entre els joves com en els adults.

PREGUNTA. Quan va decidir que volia ser actriu?

RESPOSTA. El ‘moment de revelació’ el vaig tenir amb dotze anys. En aquell moment estava passant per una situació personal complicada i, com que estava molt angoixada, la meva mare em va treure de l’escola uns dies, durant els quals vam estar mirant pel·lícules. Això em va fer sentir millor i va ser quan vaig trobar un vincle amb la professió, doncs jo també volia actuar en pel·lícules per ajudar a gent que en algun moment estigués passant per situacions d’angoixa com la meva. La meva base vocacional és que l’art i la interpretació estan per ajudar a les persones.

P. Va tenir algun referent?

R. Una d’aquestes pel·lícules que vaig veure amb la meva mare era I could never be your woman (2007), dirigida per Amy Heckerling, on recordo que actuava la Saoirse Ronan, la qual es va convertir en una de les meves actrius preferides i una referent en el món de la interpretació.

P. Tot i ser andorrana, es va formar com a actriu a Barcelona. Com van ser els seus inicis professionals?

R. Vaig estudiar dos anys l’Institut del Teatre. Després, l’any 2018, vaig tenir l’oportunitat de representar l’obra Alba (o el jardí de les delícies), dirigida per Raimon Molins, al Teatre Nacional de Catalunya. A partir d’aquí va arrencar el que vindria a ser la meva carrera professional. En els següents dos anys vaig participar en Les de l’hoquei (2019), La Ofrenda (2020), Vis a vis: El Oasis (2020), i El internado: Las Cumbres (2021). Aquesta successió de projectes va fer que no pogués reenganxar-me als meus estudis universitaris i, per aquest motiu, he seguit la meva formació a través de cursos alternatius.

P. Quina és la clau de la professió?

R. El món de la interpretació és complex, inestable i molt difícil de compaginar amb una societat que no està construïda per una professió així. La clau? Que t’agradi tant com per sacrificar coses que t’importen. Crec que si la gent està en aquesta professió per motius erronis o sense prou vocació, ho acaba deixant perquè és massa crua per viure, sobretot pel que fa a inestabilitat econòmica, geogràfica i laboral. A més de l’autoestima, que va lligada al volum d’oportunitats de feina que tinguis i és un tret característic en tots els actors i actrius. Jo, per exemple, vaig tenir un inici de carrera inesperadament brutal, on anava empalmant projectes i fins i tot fent-los coincidir en algun moment donat. Si de cop pares, has de saber gestionar-ho per no desanimar-te. Paral·lelament, també et vas fent gran, vas tenint més responsabilitats, i arriba un cert punt on et planteges si realment això està funcionant.

P. Com ha viscut posar-se de nou en la pell de la Mai, la monitora protagonista de la sèrie ‘Jo mai mai’?

R. Tot i que el nom de la sèrie pot indicar que la Mai és la protagonista al voltant de la qual se centra la trama, el repartiment és molt coral (dona una rellevància similar a tots els actors i actrius). La Mai és el nexe o fil conductor entre tots els personatges i les històries que s’expliquen. No és una sèrie exclusiva sobre la Mai, que és com es pot interpretar si ens atenim al significat convencional dels “papers de protagonista”.

P. Que tenen en comú la Mai i la Clàudia?

R. La Mai és un personatge transgressor, que es pren la llei per la seva pròpia mà. És molt divertida d’interpretar, amb un caràcter “permissiu” amb l’actriu que la interpreta, i que dona peu a la improvisació. Encara que la Mai i jo som diferents en molts aspectes, hi ha alguna cosa en l’essència, en l’energia i el caràcter d’ella, que sí que tenim en comú. També som similars en el fet que jo també m’he criat en un ambient de muntanya, i la conec i l’estimo molt. A més a més, tot i que jo no he estat mai monitora de colònies com la Mai, sí que he estat monitora d’esquí, que tot i no ser el mateix, hi ha algunes similituds com la responsabilitat. Al final t’has de fer càrrec d’un grup de nens i nenes per una muntanya nevada i que no els passi res, una mica com feia la Mai al final de la primera temporada (sense la neu).

P. Ha estat més fàcil interpretar la Mai de la segona temporada que la de la primera?

R. A la primera temporada el paper de la Mai exigia molta energia i estar al cent per cent tota l’estona. A la segona no tenia tant aquesta exigència, però, en canvi, el paper que he dut a terme és el d’una Mai que no està passant pel seu millor moment i està part del temps trista o emprenyada. Aquesta diferència amb la primera temporada no ha suposat un treball feixuc per mi a l’hora de preparar el personatge, i ha estat molt interessant que es visibilitzi aquest canvi en ella. Al final, les persones tenim moltes cares i moltes capes, i està molt bé que en els personatges també es vegi això, ja que ajuda a fer que l’espectador pugui empatitzar més amb ells. Pel que fa a la meva evolució com a persona, aquesta no ha estat tan rellevant com a la primera temporada, quan interpretar la Mai em va ensenyar una altra manera de viure i de veure les coses. Si bé és veritat que en aquesta segona temporada “l’acompanyo” en un procés molt feixuc i dur de la seva vida, al final el missatge és que de tot el dolent se’n pot sortir, una cosa que jo ja sabia.

P. Aquesta nova temporada té una trama més madura. Per quin motiu?

R. Jo crec que en produccions com Jo mai mai el públic connecta i creix amb els protagonistes segons avança la sèrie. Ha passat un any d’ençà de la primera temporada i ara els personatges han crescut i busquen experimentar coses una miqueta més adultes. A la vegada, també han crescut els adolescents que van veure la primera temporada i ara connecten amb aquestes noves situacions que es viuen a la sèrie.

P. Són llavors els joves i adolescents el públic objectiu al qual va dirigit la sèrie?

R. No exactament, per mi és una sèrie per a tota la família. A més, la segona temporada dona molta importància a les trames dels adults que hi apareixen, com els pares de la Mai, en Samir, en Manu, entre d’altres. Això és un tret diferencial respecte a la primera, que se centrava més en els adolescents. Al final, crec que allò guai de la ficció és la crítica. Jo mai mai és una sèrie que té molt missatge al darrere, ja sigui amb temes com l’addicció als mòbils, les relacions tòxiques, les autolesions… Són coses que existeixen i, a la sèrie, es reflecteixen aquestes realitats.

P. Hi ha algun missatge darrere aquesta segona temporada que se’ns pugui haver escapat als espectadors?

R. Sí, el cos. Si t’hi fixes totes les trames tenen alguna cosa a veure amb el cos d’un mateix. Aquest a vegades fa coses que el nostre cervell no comprèn o no vol fer, però ho hem d’acceptar i hem de conviure amb això, per molt que pugui condicionar la nostra vida.

P. Hi haurà una tercera temporada?

R. De moment només podem fer suposicions. A l’últim capítol hi ha una frase que diu la Mai, la qual no direm per no fer spoilers, que obre la porta a una tercera temporada. Evidentment, seria fantàstic seguir veient l’evolució d’aquesta gran família que és l’univers de Jo mai mai, però encara és massa d’hora per parlar d’això.

P. Per on passa el seu futur en el món de l’actuació?

R. Ara estic centrada en el teatre. Tenia moltes ganes de tornar a l’escenari perquè m’he passat molt temps fent només càmera. El teatre en directe et dona eines que et poden fer millor actriu, ja que davant de càmera moltes vegades peques de solucionar massa els problemes per mitjà de l’edició o repetint escenes. El treball no sempre és tan profund com en un procés teatral, on et pots arribar a passar un mes i mig buscant el millor camí per explicar una història. Tenia moltes ganes de tornar a això. En aquests moments estic preparant una obra a Andorra, La Venus de les pells, de la qual també soc una de les productores. Aquest projecte l’estem fent en el marc del festival Andorra Crea, que tindrà lloc el pròxim abril, i la idea és que vinguin programadors per tal que els agradi el projecte i el puguem representar en altres llocs fora d’Andorra. A banda d’això, també aniré a Barcelona pròximament, per preparar una altra obra de teatre.