La crisi de l’habitatge arriba a la ficció

Quedes en un bar amb algú que has conegut en una app de cites i resulta que té deu anys més del que semblava a les fotos. Abans de sortir de casa, però, t’ha arribat un vestit que no t’hauria d’estar petit segons la talla que indicava a la pàgina web on l’has comprat. Vivim en temps de decepcions constants, i la majoria són fruit de les expectatives generades pel poder de les imatges, cada vegada més intrusives.

Mentre el preu de l’habitatge no deixa de pujar a tot arreu, a la majoria de sèries i pel·lícules, els personatges que passen la mateixa precarietat que tu viuen en àtics reformats que mai et podràs permetre. Per sort, noves propostes audiovisuals han decidit incorporar els pisos lletjos, vells, petits, foscos i sense llum exterior per deixar d’insistir en una arquitectura allunyada de la rea­litat. Comença a haver-hi un canvi que cal constatar, per totes les implicacions ideològiques que suposa decidir què plasmes o no en un tall.

Un exemple evident de la incoherència habitacional en la ficció és Valeria, l’adaptació dels llibres d’Elisabet Benavent. En totes les temporades assistim a l’evolució d’una aspirant a escriptora que, tot i que finalment acaba publicant i obtenint reconeixement, viu en un pis de força metres quadrats al centre de Madrid. Sola. Concretament a Chueca, on els lloguers ronden els 2.000 euros al mes, segons una cerca ràpida a Google. Podríem imaginar que la protagonista pot mantenir aquest tipus de vida perquè és accionista de Facebook o ha patentat les cigarretes electròniques, però l’explicació d’aquesta obvietat no la veiem enlloc i l’espectador, a qui no vull desposseir de sentit comú, pot intuir que una persona que lluita per publicar en un dels sectors més precaritzats també pateix el problema de l’habitatge. Un altre exemple d’una adaptació cinematogràfica, també de la mateixa autora, és Fuimos canciones. La protagonista viu independitzada en un pis decorat amb molt de gust al cèntric carrer de Fuencarral mentre se la descriu com algú que treballa, sobreexplotada, d’assistent d’una influèncer; podríem donar-li el benefici del dubte i pensar que n’obté un bon sou. Però resulta que no és el cas, ja que les seves amigues no li deixen de recordar que ha de sortir d’allà i fer-se valer, en totes les facetes, en un altre lloc.

A Cites (3cat) totes les cases són espectaculars. En la majoria dels episodis s’acaba al llit, així que és interessant comprovar la poca quantitat d’amistats que tens que viuen en quatre parets tan ben parides. S’hi mostra un gran repertori, tot fabulós. Hi ha pisos d’estètica industrial i parets de maó, on viu un tatuador amb un estudi que cau a trossos en un carreró del Gòtic; o un que sembla més aviat un hivernacle pel fotimer de flors i plantes que hi ha col·locat la Paula, una mare soltera que treballa com a botànica al Parc de la Ciutadella. A l’última temporada, l’Esperanza, de 22 anys, comparteix amb el seu germanastre un espai increïble i acolorit com un anunci d’estiu. Viuen a prop d’Arc de Triomf, és a dir, al centre de la capital, i paguen 400 euros en total. Quan la seva possibilitat d’afer li pregunta el perquè d’aquella ganga, ella li respon que es tracta de la propietat de la nòvia de sa mare. Podem assumir, des del sofà de la nostra cofurna, que la rendista en qüestió té prou calés com per no demanar-los el que costa l’habitacle, però en l’escena no hi ha cap primer pla que enxampi el company fent una ganyota d’estranyesa, com si hi hagués gat amagat. Tot es rep com una conjuntura còmoda, atractiva i habitual; en última instància, blanquejadora, i d’una cultura i unes aspiracions més aviat hollywoodesques.

La majoria dels joves que ens queixem que amb prou feines podem llogar una habitació interior, hem engolit sèries tan manipuladores i perverses com Sex and the city o Girls. Productes que buscaven la identificació emocional, sobretot la redempció amb la incomprensió del gènere femení, i que obvia­ven que tot aquell malestar era indestriable d’unes circumstàncies materials i de dinàmiques sistèmiques que no ajudaven a sentir-se millor. Al començament de la sèrie, Carrie Bradshaw és redactora del diari fictici The New York Star, on escriu una columna setmanal. No es menciona quant cobra exactament, però la seva col·lecció de sabates està valorada en més de 40.000 dòlars i viu en un apartament l’Upper East Side. En un moment donat, revela que paga 750 dòlars de lloguer, una xifra totalment inversemblant al Manhattan dels noranta. Quan comença a treballar per a Vogue, li paguen quatre dòlars per paraula. Insisteixo: quatre dòlars. Per paraula. Si tenim en compte que a l’època la prestigiosa revista pagava entre un i dos dòlars per paraula, és a dir, la meitat o menys del que apareixia a la sèrie, la seva influència terrorista de masses s’explica per si sola.

Girls, de Lena Dunham, va ser aclamada per mostrar tot allò que trobàvem a faltar a la pantalla —cossos greixosos, joves narcisistes—, però pel que fa a la representació d’una supervivència bàsica deixa molt a desitjar. La Hanna, la protagonista, comparteix apartament amb una amiga a Brooklyn. Però no a la part multicultural, la que tempteja amb cert llindar de pobresa, sinó a la zona hipster, a Greenpoint, un barri que avui dia podria ser confós amb Gràcia. Des del primer capítol, els seus pares deixen d’ajudar-la econòmicament tot i ella els prega el suport per complir el seu objectiu de ser “la veu d’una generació”. Que com es paga l’habitació, si en aquella època (2012-2017) costava entre 900 i 1.200 dòlars per cap? És difícil que surtin els números: en la majoria de les temporades, la Hanna no té feina. I quan en té, és intermitent: fa de becària en una editorial on no li paguen, és cambrera en una cafeteria on no aguanta més de dos mesos, publica articles com a freelance que oh, sorpresa per a ningú!, no estan ben remunerats. Sobre produccions audiovisuals que repeteixen els mateixos patrons podríem estendre’ns amb una llista llarga: la preciosa casa de minimalisme japonès de Malcom & Marie, o el xalet francès de La novena puerta, film basat en El club Dumas d’Arturo Pérez-Reverte, on el protagonista és un pobre venedor de llibres estranys. O la docusèrie El cuerpo en llamas, que recrea l’homicidi d’un agent del cos de la Guàrdia Urbana però amb una subtil diferència: el luxe i la pompositat de la casa de Castelldefels que es mostra a Netflix està molt lluny de les imatges d’arxiu mostrades per Crims, el programa especialitzat en el true crime.

Vivim en temps de decepcions, i sovint són fruit de les expectatives generades pel poder de les imatges

No obstant això, en els últims anys algunes propostes s’han allunyat d’aquesta insistència estètica. Penso en un parell de pel·lícules estrenades recentment, les dues molt recomanables: Salve Maria, de Mar Coll, que retrata la depressió postpart d’una escriptora en un pis minúscul, amb una finestra trencada i ubicat en un barri perifèric i obrer; i Mamífera, de Liliana Torres, on una parella formada per una il·lustradora i un empleat d’una fundació viuen en un habitacle modest, en una zona ni cèntrica ni de moda barcelonina. O Los años nuevos, la sèrie de Rodrigo Sorogoyen, on podem recórrer la vida d’una parella de trenta anys al llarg d’una dècada i, conseqüentment, registrar els pisos compartits i les mudances que acompanyen els seus protagonistes a mesura que fan anys.

En la ficció literària també trobem la representació d’aquest desencant de l’habitatge, per descomptat. Possiblement, el seu caràcter generalment més compromès amb la denúncia i la desmitificació permet insistir en els vessants més deplorables i menys carismàtics de la nostra època: a Les perfeccions (Llibres Anagrama), Vincenzo Latronico actualitza la sinopsi de Les coses de Geor­ges Perec a través d’una parella freelance que decideix treballar en remot en aquelles destinacions que els atrauen —i que són més barates— gràcies a la lògica de rellogar a través d’Airbnb. A Existiríamos el mar (Random House), Belén Gopegui posa damunt la taula tot l’esforç logístic i emocional que suposa que quatre persones de quaranta anys convisquin plegades per necessitat. De menys repercussió però en el mateix llindar contemporani, trobem les novel·les Tú también puedes tener un cuerpo como el mío, d’Alexandra Kleeman (Gatopardo Ediciones), on la indefinició laboral del personatge principal es reflecteix en desorientació al suburbi nord-americà; Caja 19, de Claire Louise-Bennet (Malas Tierras), on desplega les etapes d’una veu narrativa de qui se sap ben poc però de la qual es deixa entreveure, quan passa per l’època de joventut i treballa de caixera en un supermercat al sud-est del Regne Unit, com pateix la soledat en una microscòpica habitació. També a Tres cambres (Base Literària), Jo Hamya descriu el descens i la frustració d’una assistent postdoctoral que es muda a una habitació al nord d’Oxford per 187 lliures setmanals i acaba havent de tornar al llit on dormia de nena.

Discutir si l’habitatge juga un paper fonamental en l’individu, de carn i ossos o ficcionat, és tan absurd com preguntar-nos si els éssers humans podem volar. Ara bé, si volem que les ficcions que produïm tinguin alguna mena de responsabilitat social, potser hauríem de deixar de banda les pretensions estètiques i insistir una mica més en la versemblança. Si no, quan apareguin els crèdits, només tindrem forces per sortir al carrer a comprar les cases més barates del mercat: les de joguina.

Lectures: la crisi de l’habitatge a la literatura