Caricatura en flames
La pel·lícula de Dani de la Orden, la més vista en català l’última dècada, està sobrecarregada de ficció
Em feia il·lusió veure Casa en flames per molts motius. Primer, perquè celebro participar dels èxits del cinema català dels últims anys. Digueu-me patriotera, però són un motiu d’orgull i alimenten una necessària sensació de normalitat cultural. Segon, perquè el repartiment i l’acollida entusiasta (aquesta setmana ha batut rècords) prometien. Tercer, perquè el gènere de la comèdia dramàtica coral sempre m’ha tirat (i sí, hi he trobat rastres de Les petits mouchoirs, de Guillaume Canet).
Malgrat la il·lusió i el grapadet de somriures que m’arrenca, acabo decebuda. En soc conscient: potser la decepció neix precisament de l’expectativa, que sempre fa que tot sigui massa poc al costat del que havíem imaginat. La pel·lícula té molts ingredients per funcionar bé. No només els actors —en especial, les actrius— o una fotografia eficient, sinó sobretot el tema central: les relacions, les ingratituds i els abandonaments, la complexitat dels sentiments, la família com a trauma i com a refugi, les parts mesquina i vulnerable que tots tenim. Tanmateix, per més que entenc que el gènere de la comèdia pot prendre’s algunes llicències, els personatges els sento massa passats de voltes, portats fins a uns extrems que fan que no me’ls cregui: la mare se’m fa massa manipuladora (una mare manipuladora és interessantíssima com a personatge, però si ratlla l’absurd perd tota la potència narrativa), el fill em sembla massa sòmines, el pare massa egoista, el cunyat massa burro, etcètera. I insisteixo: el problema no és la interpretació. Podria ser que la clau de comèdia en què està escrita no encaixi amb el meu pany. Les diverses subtrames pateixen exactament del mateix defecte: l’exageració ratlla la caricatura. Per no parlar de les flames del títol, introduïdes de manera forçada i un punt pueril amb un joc psicològic i que culminen com ja ens podíem imaginar de bon començament. Tot plegat està sobrecarregat de ficció.
D’altra banda, tot hi és massa explícit —els retrets, els desitjos, les pors dels personatges són verbalitzats contínuament i no deixen espai per endevinar, per intuir (és allò tan vell del show i el tell). A més, aquesta verbalització explícita és totalment contrària a la burgesia catalana que pretén retratar i que està més avesada a reprimir i callar per no tenir sarau. Tota la història progressa amb una certa acceleració antinatural, esquemàtica (se li veuen les costures) i abusa de les convencions (els vídeos familiars que propicien el moment commovedor, l’amant joveníssim, el final benevolent, etc.).
De la mateixa manera que amb els millors ingredients et pot acabar sortint una paella socarrimada o massa salada, Casa en flames s’esguerra amb aquesta sobreficcionalització caricaturesca dels personatges i la trama, i amb el missatge telenovel·lesc de fons: que els burgesos també ploren, que també són egoistes i odiosos i vulnerables, que també s’estimen. Quina revelació, oi?