Dones malaguanyades

Dues dones que haurien pogut tenir una vida llarga i fructífera, l’una en l’àmbit de l’art, l’altra del món del disseny, van morir abans del vespre de la vida. Les dues haurien pogut donar moltes més coses a la cultura d’aquest país, les dues volien fer-ho, i també les dues van ser visitades massa d’hora per la darrera parca, Àtropos, la inflexible.

Camila Cañeque (1984-2024) va ser una artista amb idees, que havia presentat el seu art i el seu pensament sobre l’art als dos continents americans, a ...

Dues dones que haurien pogut tenir una vida llarga i fructífera, l’una en l’àmbit de l’art, l’altra del món del disseny, van morir abans del vespre de la vida. Les dues haurien pogut donar moltes més coses a la cultura d’aquest país, les dues volien fer-ho, i també les dues van ser visitades massa d’hora per la darrera parca, Àtropos, la inflexible.

Camila Cañeque (1984-2024) va ser una artista amb idees, que havia presentat el seu art i el seu pensament sobre l’art als dos continents americans, a Barcelona i a Madrid: a la fira ARCO va protagonitzar una de les performacions més insòlites en la història d’aquell certamen, recordada. Abans de morir va deixar enllestit el llibre La última frase (Segovia, La Uña Rota, 2024), en què glossa les últimes frases de 452 llibres, quasi tot novel·les, però també de Plató, Dante o Montaigne. El procediment només és una excusa per forjar una teoria del coneixement, de la vida, del cansament, els límits i la mort, i sembla tot ell una premonició del seu destí.

L’última frase de qualsevol llibre no és més que un límit, escrit per necessitat, d’un discurs que, en especial en el camp de la novel·la, podria continuar indefinidament. L’última frase és sempre una mena d’insinuació a la continuïtat del que un autor ha deixat escrit en un llibre; i la reunió de tots els llibres del món, com volia Borges, constitueix l’univers, sempre entenent que tot autor incorpora una sèrie de frases al vast discurs del regne de l’escrit, però alhora inscriu l’última com a metàfora de la inevitable contingència de tot ésser humà: finis. El fet és, tanmateix, que tant l’univers dels llibres com l’univers cosmològic són apeiron, com volia Anaxàgoras, allò que no té límits. El que té límits, per contra, és tota existència material, per molta ànima que es porti a dins. En paraules de Cañeque: “La obra muere, queda terminada, determinada, y es entonces cuando nace”. Neix a la lectura i per ella es multiplica d’una manera altra vegada indeterminada, incontrolable i infinita. També: “El título de esta obra se niega a sí mismo. El apocalipsis no dejará de suceder y ninguna frase serà la última. Serán últimas frases, en plural, y seguirán multiplicándose”. I encara una citació que atorga al llibre una validesa metafísica: “Dentro de poco es mañana y no será mañana nunca” (Lobo Antunes; però podria ser Quevedo). Així el “demà” de Camila Cañeque enllaça el seu llibre amb la incertesa més gran.

Anna Calvera (1954-2018) veu ara publicada una antologia de treballs seus a càrrec de ­Joan Vintró, Òscar Salinas i Isabel Campi. Calvera va estar vinculada a les societats estudioses del disseny gràfic i en especial l’industrial, i va des­envolupar una tasca docent i de conferenciant que la va dur per tot el món. És un referent dels estudis de disseny a casa nostra, i d’arreu on la gent es preocupa a donar una mica (més) de sentit a la vida, en aquest cas pel camí de posar al nostre abast objectes bells que ens facilitin l’existència. No és mal propòsit, perquè la vida no dona tantes satisfaccions dia rere dia: desapareixen les religions, les menudes que han substituït les grans són deliqüescents, la filosofia sempre ha ofert respostes insuficients als grans problemes existencials (l’anglesa, menys), i els historiadors només parlen de tot allò que han arxivat el temps i la memòria. Per això és tan important —accepteu l’exageració— que la forquilla aparegués en el món de la gastronomia o de la civilització —així ho diria Ernst Bloch—, com Anna Calvera explica en una pàgina del seu llibre: Cosas del diseño. Teoría, estética e historia (Mèxic, Designio, 2023).

A Catalunya no li manquen dissenyadors gràfics i industrials de primer ordre, des d’André Ricard a Xavier Mariscal, des de Josep Maria Trias a Claret Serrahima. Però no tots els estudiosos del disseny han estat capaços d’articular, com fa Calvera, els tres elements que esmenta al subtítol del llibre: la teoria, la bellesa (o la lletjor) i la història. És un propòsit humanista, hereu d’un Benvenuto Cellini o d’un Leo­ne Battista Alberti, que són de l’època en què el disseny, aprofitant el bo i millor de l’artesania (com accepta Calvera), fa un pas endavant i converteix els objectes de cada dia —llavors luxosos, ara a l’abast de tothom, vegeu Ikea— en coadjuvants d’una vida agradable i plàcida: ja és molt. Calvera va estudiar l’evolució d’aquesta “teoria dels objectes” en relació amb el camp social a l’obra de Mandeville, Diderot, Condillac, Rousseau, Hume o Berkeley; i, com veiem en llegir el llibre, va recórrer igualment a autors majors del pensament contemporani: Heidegger, Hannah Arendt, Roland Barthes, Pierre Bourdieu o Ettore Sottsass. L’autora els discuteix, sempre amb intel·ligència, sempre amb enginy.

Camila Cañeque i Anna Calvera viuran en les obres que ens han deixat. No cal que ens preocupem pel seu futur en termes més abstractes.