El sentit de conservar un moble antic al Disseny Hub

La gràcia de la polèmica del Museu del Disseny, que ja no existeix i ara es diu Disseny Hub Barcelona, és que un debat polític ha entrat en tensió amb un debat museològic i que junts plantegen la pregunta sobre el sentit de conservar objectes antics i exposar-los en vitrines i peanyes. Des del punt de vista polític, que no serà el protagonista de l’article, no hi ha res més que un procés de descatalanització dels museus que controla l’ajuntament. És una dinàmica perfectament normalitzada en tots els àmbits de...

La gràcia de la polèmica del Museu del Disseny, que ja no existeix i ara es diu Disseny Hub Barcelona, és que un debat polític ha entrat en tensió amb un debat museològic i que junts plantegen la pregunta sobre el sentit de conservar objectes antics i exposar-los en vitrines i peanyes. Des del punt de vista polític, que no serà el protagonista de l’article, no hi ha res més que un procés de descatalanització dels museus que controla l’ajuntament. És una dinàmica perfectament normalitzada en tots els àmbits del país i és natural que arribi a l’art. Res ho explica millor que les giragonses del Born CCM: va ser impulsat per una alcaldia independentista amb la idea de museïtzar la memòria de 1714, és a dir, destinar recursos públics a produir discursos i materials artístics que mantinguessin viva la llarga història del xoc entre Castella i Catalunya. En mans dels Comuns el focus va desplaçar-se de l’eix nacional a l’eix de classe amb la voluntat de separar-los, i la idea era canalitzar l’energia de l’opressió catalana específica a la resta d’opressions universals, de nou en perfecta sintonia entre discurs museològic i ideologia del poder regent. Amb l’arribada d’una alcaldia socialista marcada per un programa de convivència, retrobada i pacificació, és igual de natural que el Born hagi perdut del tot l’autonomia per subsumir-se dins del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), amb la voluntat que l’espai tingui una visió marcadament historicista i abandoni l’ambició d’influir en la conversa contemporània. Barcelona és una ciutat en disputa a molts nivells i gairebé no hi ha consensos que permetin la continuïtat.

Molt menys clara i més difícil d’explicar és la cara museològica d’aquest debat. La dialèctica s’ha expressat de diverses formes, però m’interessa la que va triar el curador i editor Oscar Guayabero en un article a El Punt Avui: “No confondre conservar amb ser conservadors”. Guaybero, que ha treballat per a totes les direccions del Museu del Disseny/Disseny Hub i ara continua amb José Luis de Vicente, actual director, és partidari d’esperar que els discursos i les exposicions vagin apareixent per jutjar-los, però es mostra clarament a favor de la metodologia museològica que ell defineix com a progressista, que encaixaria amb la direcció de la reforma del museu i que és absolutament hegemònica en el món de l’art avui.

A grans trets, la concepció progressista és que el museu no ha de resistir el pas del temps, sinó accelerar-lo. La gràcia és que això sembla contradir el propòsit original de l’art, que en l’antiguitat havia de servir per contemplar les idees i jerarquies suposadament eternes que expressava, i que fins i tot en la modernitat primerenca va funcionar de substitut secular i materialista d’aquest esperit conservador. El canvi radical arriba amb el naixement de les avantguardes, que es va caracteritzar per una polèmica contra el museu en nom de la igualtat radicalment democràtica de totes les imatges. ¿Per què unes obres tenen el dret a ser considerades boniques i museïtzades i les nostres no, es preguntava un moviment rere l’altre? Com sabem, però, els intents de l’avantguarda per destruir el museu i la concepció tradicional de l’art han estat museïtzats i ara pertanyen a la tradició de l’art. Des d’aquesta perspectiva, un museu és un arxiu de totes les revolucions passades, la majoria de les quals, no cal dir-ho, van fer molt curt dels seus ideals utòpics.

El programa progressista del museu contemporani consisteix, justament, a activar en el present el potencial dorment d’aquestes revolucions fallides del passat. Mentre que la concepció conservadora de la conservació (valgui la redundància) es proposa transmetre de generació en generació allò que sempre continua igual en la societat, la conservació revolucionària (valgui la paradoxa) veu el museu com una mena de cavall de Troia que nosaltres mateixos posem al cor dels nostres temps per estranyar-nos. El museu ha deixat de ser un lloc per a una col·lecció permanent i s’ha convertit en un escenari de canvi continu pel qual desfilen exposicions temporals, projectes curatorials, visites guiades, projeccions, conferències o performances. El triomf d’aquests marcs explica per què fins i tot els museus més òbviament patrimonials s’han reinventat més o menys en museus del present, que és justament com Vicente defineix el seu projecte per al DHub, que vol integrar en un triangle amb el MACBA i el CCCB. Més que un espai d’introspecció i aïllament de la política, els museus actuals volen ser repositoris de material amb el qual intervenir en la conversa pública del moment en una direcció política o una altra.

El domini absolut dels valors avantguardistes en el món de l’art ajuda a veure com el debat del Museu del Disseny no s’entén bé com un debat entre conservadors i progressistes, sinó sobre quina manera de conservar és més revolucionària que l’altra. Cap dels dos bàndols defensa el museu com una institució estabilitzadora de l’statu quo: la disputa és si és més xocant una exposició sobre el Big Data o sobre la ceràmica catalana del segle XV, sobre si és més radical mostrar la col·lecció d’obres d’art locals i antigues o que el biaix de les sales sigui cap al globalisme i les modes més recents. Per poc que el lector tingui nas, haurà badallat amb el Big Data i estarà salivant amb les ceràmiques.

La clau es troba en la diferència entre art i política. Els artistes i els polítics comparteixen l’espai públic i les preocupacions del present, i tots dos volen transformar-lo. Però mentre que el polític treballa enganxat al seu temps, la gent del món de l’art treballa a l’espai heterogeni del museu, que ofereix una possibilitat molt més oberta i radical de distanciar-se de les convencions i audiències immediates. Aquesta possibilitat de comparar els vius amb els morts explica el potencial utòpic de l’arxiu i del fet de conservar obres d’art antigues. Sense anar més lluny, la Revolució Francesa o el Renaixement es van entendre a elles mateixes com una revifada de les antigues virtuts republicanes gregues i romanes, una renaixença que hauria estat impossible sense haver conservat l’art dels grecs i dels romans.

No tornarem mai al museu estàtic del segle XIX i, evidentment, totes les batalles culturals es lliuren en els diferents èmfasis i discursos que cada museu fa amb la seva col·lecció ara i aquí. Ara bé, si el museu no conserva, exposa i valora les obres d’art del passat, les formes pures dels objectes, l’espai queda ocupat per discursos i imatges que es limiten a repetir la conversa política dels mitjans de comunicació. La independència dels museus rau en la possibilitat d’oferir un espai perquè l’estranyesa de l’art del passat ens ajudi a veure allò que la política del present no vol veure.