Unitat i fragmentació: de Bad Bunny al País Valencià

Tornem a allò del Bad Bunny, que no n’havíem parlat. Es veu que va ser tot un orgull per a la comunitat llatina, no tan sols als Estats Units, sinó arreu del món, sembla que calia donar visibilitat a una llengua de 600 milions de parlants que avui ja ocupa bona part del mainstream musical i que, respecte de desenes i desenes de llengües nadiues arreu del continent americà, actua, al seu torn, de llengua dominant. En fi. Malgrat que el Bad Bunny, al final de tot, pronuncia la frase “Déu beneeixi Amèrica” i tot seguit fa la llista sencera de països del continent, com volent subratllar que tots plegats formen part d’una mateixa cosa, al capdavall la seva actuació s’ha interpretat com la reivindicació d’una comunitat lingüística més o menys unitària de la qual cal estar orgullós. Com no podia ser altrament, de les catacumbes han sortit com sempre els representants de l’orgull patri malgrat que el Bad Bunny no diu Espanya enlloc, esclar.

Sembla que no hi tingui relació, però en té molta. Aquesta setmana hem sabut que el govern valencià (en mans del PP amb el suport de Vox) està ultimant el decret de continguts per al batxillerat, on destaca l’eliminació del currículum educatiu dels autors que no siguin pròpiament valencians, i, per tant, a partir d’ara s’ignoraran escriptors de la resta del domini lingüístic, per molt patums que siguin i hagin col·laborat a bastir una cultura compartida. Ja no se’ls parlarà de Ramon Llull, ni de Mercè Rodoreda o Jesús Moncada, i m’imagino que, en estudiar Au­siàs March, tractaran de les influències occitanes tot obviant que, entremig, hi ha una cosa que es diu Catalunya. A la vegada, sembla que, a l’hora de parlar de dialectologia, es limitaran també els continguts als límits geogràfics traçats pel concepte de comunitat autònoma, com si el valencià fos un bolet sense relació amb una cosa molt semblant que es parla en altres llocs i que tothom amb dos dits de front entén com la mateixa llengua.

No han trigat gaire les reaccions. El Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià ja ha protestat pel redactat de decret que prepara el govern autonòmic —en el qual, curiosament, no es limiten els autors estudiats a l’assignatura de castellà només a aquells nascuts al País Valencià—, i ha aprofitat l’avinentesa per convocar la població a la manifestació de dissabte 28 per la millora de l’ensenyament. Des de Catalunya, per la seva banda, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana reclama la retirada del decret i apunta el motiu de fons de la mesura: “El particularisme i la voluntat de fragmentació d’una tradició cultural són un atac més a la llengua per part d’una institució que té l’obligació estatutària de protegir-la i promoure-la”.

Espanya hi té la mà trencada, a fomentar la fragmentació. La mateixa Constitució és una trituradora en consagrar la gestió de l’oficialitat de la llengua a cada comunitat autònoma, i per tant en deixar que cada govern de torn faci el que li sembli, i el fet que l’Estatut valencià parli de “valencià” en lloc de “català” ja va motivar una sentència judicial manicomial en què s’obligava la Generalitat valenciana a comunicar-se amb la catalana en castellà. El penúltim cas d’intent de trencament de la continuïtat lingüística afecta una cosa tan nímia com un accent, però és sabut que l’ortografia també és política: en contra del dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (que, sigui dit de passada, cada cop rep menys ajudes), l’Ajuntament de València sembla resolt a escriure el propi topònim amb accent tancat, Valéncia, tot contravenint la grafia tradicional i legalment establerta amb l’accent obert.

La lluita, de moment, per descomptat és simbòlica, però els efectes no ho seran gens. Si l’un (Bad Bunny) subratlla amb orgull la unitat, els altres (PP-Vox) se serveixen de la fragmentació per esborrar els vincles culturals amb Catalunya i les Balears (segurament més aviat amb Catalunya, les Balears semblen un dany col·lateral), en una nova càrrega contra la unitat de la llengua a fi d’assolar tot un capital simbòlic. Però, t’ho imagines? Ara que s’acosta la gala dels Goya, un Conillet Dolent nostrat podria sortir a l’escenari i anar enumerant trossos de territori: el Matarranya, l’Alguer, Menorca, el Rosselló, Alacant, Andorra, Barcelona, el Penedès... Segur que la faria ben grossa.