L’anglès comença a fer ràbia

Hem après els últims anys que hi ha una cosa que se’n diu privilegi, i que conforma la cara oculta de la meritocràcia. Per molt que ens diguin que si t’hi esforces te’n sortiràs, que el que en treguis serà sempre fruit del teu sacrifici, hi ha un seguit d’intangibles (o no tan intangibles, de fet) que t’atorguen un determinat lloc a la graella de sortida, i vet aquí que sovint els que ocupen els primers llocs són sempre els mateixos o de la mateixa corda. Així, hem après que el color de pell, el gènere, l’orientació sexual o el nivell socioeconòmic condicionen molt més la teva vida que tots els teus esforços junts, per molt que t’hi escarrassis.

Poc es parla, però, del privilegi per raó de llengua, en especial de l’anglès, potser perquè la majoria de discursos contra el privilegi han vingut del món anglosaxó, i m’imagino que costa detectar el privilegi propi mentre debats sobre totes les interseccionalitats imaginables. Una dona negra, lesbiana i racialitzada està triplement oprimida, però... i si és anglòfona? Avui dia el parlant anglòfon nadiu pot anar pel món sabent que arreu on vagi (l’aeroport, l’hotel, els museus, els res­taurants) estarà tot en anglès i podrà negligir qualsevol esforç per expressar-se d’una altra manera. I els autòctons, per descomptat, faran tot el possible per congraciar-se amb l’interlocutor i, poc o molt, demostrar el nivell d’anglès que tenen.

I què fas si tens el privilegi? Doncs t’hi acomodes. L’any 2004 al Regne Unit, en plena administració de Tony Blair, es va retallar l’aprenentatge obligatori d’una llengua estrangera als 14 anys, deixant l’etapa dels 14 als 16 com a opcional. Com assenyalava un article del Financial Times de l’agost passat, això ha dut a un descens catastròfic en el coneixement de llengües estrangeres, accentuat pels progressos galopants de la intel·ligència artificial en el camp de la traducció. No necessites saber altres llengües, i si et trobes en un destret, el mòbil sempre et podrà treure del mal pas. Als Estats Units, el coneixement d’una llengua estrangera no és obligatori enlloc, i depèn de l’estat, del districte o del centre mateix oferir-la com a optativa.

Hi va haver un moment en què Espanya aspirava que el castellà fos una llengua internacional al mateix nivell que l’anglès. Pobres. Ni de lluny. Des del Ministeri de Cultura i l’Instituto Cervantes maldaven per convertir el castellà en la segona llengua principal dels països anglòfons (vist el predomini absolut de l’anglès en els no anglòfons), però la indiferència d’aquests amb les segones llengües ha fet del castellà una llengua internacional de pa sucat amb oli. Als Estats Units, tampoc l’abundant població nord-americana d’origen llatinoamericà ha fet arrelar una llengua que les segones generacions d’immigrants s’apressen a substituir, en tant que l’anglès és percebut com la via ràpida de l’arrelament.

L’anglès, doncs, arrasa al món. És la llengua dels intercanvis internacionals, de la producció tecnològica, de la diplomàcia, d’internet i les xarxes socials, i permet d’establir-se en una comunitat estrangera preservant una bombolla comunicativa aliena a la realitat lingüística local. I les víctimes són llengües petites i no tan petites. Als Paï­sos Baixos, on les polítiques educatives post guerra mundial van perseguir la plena bilingüització de la població, han començat a retallar programes universitaris en anglès per evitar que semblin una invitació a la colonització, mentre que a Dinamarca s’han pres mesures per reforçar la producció acadèmica en danès. I al Quebec un colós com el francès experimenta una reculada (especialment a Montreal) que ha posat les autoritats en alerta: a partir del 2028 qualsevol treballador amb tres anys d’antiguitat haurà de demostrar coneixement de llengua francesa (tampoc caldrà que la parlin pels colzes, però, només una mica), s’ha augmentat la dotació dels cursos per a nouvinguts i sol·licitats d’asil i es pretén promoure la immigració de països que ja siguin francòfons.

L’anglès comença a fer una mica de ràbia, i més quan veus que el privilegi excusa els parlants de reduir la velocitat d’al·locució, i la feina que tens per seguir-los. Sempre has de ser tu qui passi pena per no saber-ne prou, qui es mira les sèries en llengua original aviam si pesca alguna cosa, qui té por de quedar malament per semblar semianalfabet. No fa tant, en el taulell d’un hotel de Riga, la recepcionista va dir “Three persons?”, i jo vaig pensar: “Aquesta és de les meves”.