La mort de l’eix esquerra-dreta

D’aquí poc farà 61 anys que Hannah Arendt responia així a la pregunta de si es considerava liberal o conservadora: “La meva opinió és que no crec que aquesta distinció il·lumini cap qüestió real d’aquest segle”. En el nostre segle, qualsevol persona amb accés a internet pot concedir a Arendt que l’eix esquerra-dreta trontolla, almenys a l’hora d’endreçar la voràgine digital de tendències polítiques de nínxol. Quan sento alguns discursos de la suposada ultradreta, tinc la sensació que uns cucs invisibles fan túnels al meu cervell i impedeixen que la informació formi un retaule coherent. Deixant de banda els hooligans de la raça, els trols misògins i en general els “monetitzadors de l’odi” —oportunistes que regurgiten proclames extremes i assetgen contrincants progressistes per multiplicar els clics—, quan es posa la lupa en els temes de fons és impossible no detectar una certa coincidència en els malestars, i a vegades diagnòstics, d’ambdues bandes del ring.

Això crea per força un nou animal polític híbrid. Posem per cas l’Ivan, un dels dos germans protagonistes de la darrera novel·la de Sally Rooney. De 22 anys i caràcter analític, ha abraçat la misogínia incel i es nega a viatjar en avió per motius mediambientals. Ens el podem imaginar a les files tant de Greta Thunberg com d’Andrew Huberman. L’Ivan és de la mateixa fornada que Tyler Robinson, el jove assassí de Charlie Kirk, que va fer parar bojos tots els analistes més grans de 25 anys que van provar de destriar-ne l’adscripció política.

L’esfondrament de l’eix es detecta en la reacció a fenòmens com Onlyfans. En un món on l’esquema clàssic tingués sentit, la crítica a l’aplicació de porno influencer provindria inequívocament de l’esquerra. L’argumentari es fa sol: neoliberalisme, autoexplotació, alienació (i això sense considerar la perspectiva de gènere). En canvi, el rebuig més articulat prové de la nova dreta nordamericana, que amb un lèxic gairebé marxista denuncia els efectes destructius de la gig economy sobre valors immaterials com la vida en comunitat o el decòrum social. El mercat existeix per servir la família: regulem-lo! Mentre els conservadors descobreixen el keynesianisme, part del progressisme celebra l’empoderament que suposa prescindir del proxeneta i convertir-s’hi una mateixa.

El pòdcast Doomscroll, de Joshua Citarella, és un dels pocs racons de la xarxa on es pot sostenir una il·lusió de coherència. Amb un format sobri d’entrevistes centrades en la política a internet —és a dir, la política al món —, Citarella elabora setmana rere setmana un mapa conceptual dels nous corrents ideològics i la seva traducció al terreny físic. En un episodi recent, el convidat, Kyle Kulinski, reivindicava la vigència de l’eix ideològic en l’era digital: “El meu enemic no són la gent trans i els immigrants, el meu enemic són els feixistes i els milmilionaris”. A llarg termini, el pla de Citarella és dirigir l’audiència jove cap a “idees esotèriques d’esquerra”, ben lluny del femer ultra. Si mai existeix un Citarella nostrat, seré la primera a pagar-li el Patreon.