Pilarín Bayés i Carme Solé Vendrell: Deixeu que els infants s’acostin als llibres
Premi Trajectòria de La Setmana del Llibre en Català i pregonera de la Mercè, les dues il·lustradores han bastit la seva carrera professional amb dos estils oposats però un objectiu comú
Una pancarta oneja en un balcó de l’Eixample. Només hi apareix el rostre d’una nena dibuixat en un enèrgic traç negre i un enigmàtic Why? I només per això sé que ja he arribat a casa de la Carme Solé Vendrell (Barcelona, 1944), il·lustradora infantil i pregonera de les Festes de la Mercè d’enguany, en què la mirada dels nens serà la protagonista. El fotògraf i jo enfilem l’escala. És finals d’agost i fa molta calor. En arribar al tercer pis penso en la Pilarín Bayés (Vic, 1941), també il·lustradora infantil i premi Trajectòria de la imminent Setmana del Llibre en Català. Hi penso perquè no hi ha ascensor. Però la meva preocupació és infundada. La Carme ens obre la porta i, darrere seu, apareix la Pilarín, tan somrient com qualsevol dels seus personatges de galtes roges. Ja fa una estona que la fan petar. En un tres i no res, l’estudi de pintura es converteix en un plató improvisat. Mentrestant, les espero a la sala d’estar, on una altra nena —ara pintada a l’oli— em mira als ulls. Tan profundament que estic segura que em llegeix el pensament.
“Aquest és un dels primers retrats que vaig fer de la campanya Why? Sempre pinto cares reals, i ja m’ho diuen que aquesta és impactant”, explica la Carme quan ja estem assegudes. L’objectiu de Why? és donar veu als nens de la guerra, als que pateixen fam, maltractament, esclavatge i altres monstres. Als qui se’ls roba la infància siguin d’on siguin. Aquesta, però, no és una campanya recent. Va començar-la fa una dècada i s’ha materialitzat en forma de pancartes, exposicions (la propera, una retrospectiva a Tarragona el 2025), un llibre homònim i performances reivindicatives. Sense anar més lluny, la infància de les dues dones octogenàries que tinc al davant —belles, sàvies, desbordants— també va ser molt diferent. Una es va criar al barri d’Horta i es va quedar sense mare —malalta de tuberculosi— als nou anys, un buit que va omplir gràcies al dibuix i, més tard, la pintura i l’escultura. L’altra va tindre una infància feliç a comarques, envoltada d’una família extensa i pintoresca. Però totes dues somiaven a fer punta al llapis i omplir de vida els fulls en blanc. I segueixen fent-ho així.
“El primer cop que em van parlar de la Carme em van dir que era actriu i que dibuixava fenomenal”, recorda la Pilarín, que va formar-se a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i que va publicar el primer llibre el 1964. Sis dècades més tard, en compta un miler i encara està en actiu engrescada en un mastodòntic projecte de murals. “Jo en aquella època ja veia els teus llibres, Pilarín”, rebla l’al·ludida, que va estudiar a La Massana i va fer el seu debut editorial poc després, el 1968. D’ençà, acumula premis prestigiosos —ha il·lustrat de García Márquez a Rodoreda— i també un grapat de contes propis, tan bells i poètics com el recent Mitana i la cançó del mar. Diuen que es van conèixer en un programa de ràdio als anys setanta, que comparteixen referents (Lola Anglada, Mercè Llimona, Maria Claret...) i que intueixen per què la il·lustració infantil era un camp on les dones tenien marge de maniobra. “Perquè a Catalunya sempre hi ha hagut tradició pedagògica”, assegura la Pilarín. “I també perquè els homes no volien dibuixar, ells volien pintar”, exclama la Carme. “Recordo que Tàpies i Subirachs tenien una rivalitat tremenda. Jo li deia a Subirachs que això al món de la il·lustració no passava. I ell em replicava: És clar, Pilarín! Per què no s’hi mouen diners! I ves que tenia raó! Ara, també haig de dir que tot això va canviar gràcies a la Carme, ella va fer que els il·lustradors valoréssim la nostra feina i ens reivindiquéssim. El mèrit és seu”.
Les dues han trepitjat moltes aules i biblioteques, experiències enriquidores que han compartit amb infants d’arreu
Remoure pels calaixos de la memòria les aboca a la seva pròpia infància. “Jugàvem molt, ens enfilàvem pels arbres, fins i tot els bonys d’una figuera tenien nom. També ens inventàvem paraules. La imaginació la teníem creant”, recorda la Carme, convençuda de les conseqüències nocives de tanta addicció a la pantalla. “Els priva de ser nens, de jugar, del tu a tu amb els altres”, afegeix. “No els beneficia tenir tants impactes”, continua la Pilarín, rememorant una infància plena però austera. “Ara bé, si els nens tenen accés als llibres, els gaudeixen. Per això el paper dels mestres i les escoles és tan important”. Aquesta és una opinió compartida. Totes dues han trepitjat moltes aules i biblioteques. Experiències enriquidores en les quals han pogut compartir la seva obra amb infants d’arreu. I també copsar que els llibres els fan més lliures. En una d’aquestes trobades, un nen va dir a la Carme que Els nens del mar era el primer conte que veia que parlava d’ell. I com aquesta anècdota, milers. Fins i tot, durant el muntatge de l’exposició Per què? del Palau Robert el 2018, un dels tècnics de llum li va confessar que de petit els seus contes havien estat la seva pàtria. “La part d’infant no la perds mai, per molt dolor que hi hagi. A mi m’ha passat, per això tinc aquesta mirada amb els nens”, assegura la Carme. La Pilarin la mira amb orgull, i cita Rilke: “Ja ho diuen, que la vertadera pàtria que tenim és la infància”. I també els llibres que la marquen, com els seus.