Tota una vida a l’ombra dels patins de vela
Una singladura sentimental pel passat i el present de la tan bonica i marinera embarcació catalana, en espera de la seva apoteosi al camp de regates de la Copa de l’Amèrica
No havia vist mai res de semblant a l’espectacle dels patins de vela d’aquells matins d’estiu a Sant Salvador. Els seus amos, de cossos brunyits pel sol i cabells enredats per la sal i el vent, els arrossegaven a força de braços per les nanses de proa fins a la vora del mar, i mentre les lleugeres embarcacions cabotejaven i les veles flamejaven esperant-los, pujaven d’un salt, agafaven l’escota, tensaven, i els patins sortien disparats com salvatges i alegres cavalls marins en una festa d’aigua resplendent orlada d’esquitxos d’escuma. La primera vegada que els vaig contemplar va ser el 1980, i llavors el patí de vela, el patí català, ja gaudia de gran tradició al país. De fet, jo vaig conèixer la generació següent a la dels grans patinaires o patinistes d’aquella època heroica en què arribaven a apostar-se en una regata que el perdedor cremaria el patí en una foguera. Però els joves continuaven navegant com els seus antecessors, d’una manera instintiva, epidèrmica, alegre, molt salvatge, que a mi, estiuejant de muntanya arribat a la platja per assumptes del cor i no pas marítims, em semblava no només sorprenent sinó temerària i fins i tot insensata.
Se sortia en patí, que era com una extensió del cos, de la voluntat i d’un desfermat i vehement anhel de viure, gairebé sense proposar-s’ho, sense armilla (no diguem mòbil i GPS, que no existien), amb només el banyador i potser uns texans vells tallats per protegir-se del frec de la fusta rasposa, envernissada amb sorra perquè no rellisqués. Navegaven cada dia, eren part del ritual de l’estiu ―com les copes al Can 60, al Tama, a La Pera― i del seu paisatge: els patins, a la zona delimitada a la sorra, al costat de la barca de pesca de la Manuela, amb els seus pals apuntant com dits al cel, les veles abaixades, el so de la drissa colpejant contra el pal, els estais i obencs xiulant a la tarda. Això quan dormisquejaven fora del mar; a dins, activada tota la seva màgia, oferien de vegades unes escenes èpiques. Recordo la imatge d’un patinaire, un dels germans Armengol o el cosí d’Ana Foix, sortint amb un mar fort, de grans onades, empenyent el patí des de l’aigua per la popa i aprofitant que es posava gairebé vertical per enfilar-se sota la barra d’escota i fer-lo baixar amb el seu pes, caçar i partir encabritat cap a un horitzó perillós enfosquit per núvols de tempesta. Una formidable i envejable exhibició de força física i destresa.
Jo pujava poc als patins i només com a llast. La meva xicota, la Mónica, em treia en el seu, que es deia com ella, quan no hi tenia més remei, perquè no em convertís en la riota del seu grup d’amics ―Pau, Pascual, Mañé―, que no entenien com la noia, a qui consideraven conradianament una dels seus, havia anat a buscar a Viladrau una parella de secà (i que va arribar a Sant Salvador carregat de llibres i anomenant els patins, “balandres”). I és que la Mónica navegava molt bé, des de nena, no debades era filla de Carlos Poch, un dels noms llegendaris del patí i campió d’Espanya de la categoria (el 71 amb el seu famós patí Nona) per al seu club, el Club Natació Barcelona (CNB). Navegar en un patí, i més si la teva experiència aquàtica més gran és anar a capturar capgrossos al Montseny, impressiona. No és que l’aigua entri, és que hi vas directament al damunt perquè no hi ha banyera, sinó només aquesta precària plataforma de taulons (bancades) que uneixen els dos flotadors o cascos.
La Mónica em portava fins on ja no es veia la costa ―m’imagino perquè ningú ens veiés o sentís els meus crits― i ens quedàvem allà, una llarga estona, balancejant-nos mentre ella extreia un paquet de Sombra que portava en una bosseta de plàstic amarrada al succint biquini i es fumava una cigarreta estirada lànguidament al sol. Jo ho passava tan malament que no em sentia ni la libido. Gairebé preferia quan sortíem amb mar forta, i la Mónica ―un espectacle veure-la moure’s com un felí ros sobre el patí, anant d’una punta a l’altra, empenyent la vela amb el cos per canviar-la d’amura (trabujar, si no m’equivoco), ajupint-se i passant per sota― em donava ordres perquè em posés més endavant o enrere mentre ella virava l’embarcació. De vegades agafàvem molta velocitat i feia escorar el patí de manera que un flotador s’aixecava fins a deixar de tenir contacte amb l’aigua, i jo llavors tancava els ulls i resava perquè no bolquéssim (els patinaires rebolquen els patins sense gaires problemes, fins i tot quan la rebolcada és de xocolatera, complet, però per a l’acompanyant passerell és un tràngol). El retorn a la platja no em semblava menys atzarós, amb el risc d’arremetre contra algun banyista, entrant d’empopada i frenant ficant els peus a l’aigua i encomanant-me a l’almirall Nelson.
El destí ha volgut que, quaranta anys després dels procel·losos (per tantes coses) estius a Sant Salvador, des de fa un any hagi tornat al món del patí de vela, i de la mà d’aquella mateixa Mónica (avui inexplicablement la meva dona). Ella i el meu cunyat Javier es van conjurar per navegar en aquestes embarcacions ―l’una de nou i l’altre, capità amb un veler enfonsat a l’esquena, que ja és trajectòria, per primera vegada―. I ho fan al Club Patí Vela Barcelona (CPVB), a la platja del Somorrostro, al final del moll de Marina, a la bocana del Port Olímpic. Jo els acompanyo en cada ocasió que surten, però els espero fermament instal·lat a terra, observant-los amb una ullera de llarga vista, que és més segur. Aquesta singular tasca d’acompanyament marítim ―que culminava amb un dinar al Red Fish, amb el saborós menú de patinaire, fins que l’Ajuntament va enderrocar el bonic edifici vermell del restaurant― m’ha proporcionat una posició privilegiada per recuperar els meus (escassos) coneixements del patí de vela. I, sobretot, per introduir-me en un club que actualment és al centre de l’activitat patinadora, inclòs tot allò relacionat amb la 37a Copa de l’Amèrica, i de la promoció i divulgació d’aquesta bonica embarcació amb tanta història, fins i tot, modestament, la meva.
En el marc de la Copa de l’Amèrica, i després de l’exhibició amb 220 patins en els preliminars de la prova, el setembre passat a Vilanova, s’ha convocat una gran regata de patins de vela el 19 i 20 d’octubre, i s’espera reunir-ne 300 d’aquestes embarcacions, una xifra èpica com n’hi ha poques que representarà la concentració més gran de patins de la història. La inscripció ja va pel 55% d’aquesta quantitat. Fins i tot a mi el cor em demana sortir, encara que el cos s’hi resisteixi. La gent del CPVB, entre ells algun veterà de Sant Salvador (on es continua amb entusiasme la tradició del patí) com Juan Pedemonte, s’han acostumat a veure’m pel club com a patinista de suport a terra, i encara que no entenen per què no navego i ni tan sols faig pàdel surf (potser pensen que tinc un trauma de guerra naval o que soc una mena de Billy Bones esperant l’home d’una sola cama), no em pregunten res, em respecten i fins i tot percebo que m’han agafat un cert afecte.
Aquesta proximitat em va permetre l’altre dia tenir una interessant conversa amb el president i fundador del CPVB, Rafel Figuerola, personatge central en el renovat interès pel patí català. Comencem parlant del Red Fish, que encara que hagin desaparegut l’edifici emblemàtic i la seva terrassa (ara el que hi ha és un gran espai buit), continuarà com a restaurant del club i seguirà en mans d’Ignacio Furest. L’enderrocament ha estat un disgust, però en canvi s’ha aconseguit que l’Ajuntament prorrogui vuit anys, amb dret a dos més, la concessió al Club Patí Vela i el seu taller de construcció de patins, del qual en surten uns 25 de nous cada any. El CPVB, amb 120 patins i 300 socis, el club de patí de vela més important de Catalunya i segurament del món, és únic a la ciutat en la seva especialització absoluta al patí, més enllà del pioner i icònic CNB, que té moltes altres activitats. “Aquí treballem únicament amb el patí i amb l’esperança que hi hagi més gent que el descobreixi, però sobretot per mantenir viva la nostra afició”, diu Figuerola, cobert de pols d’estar treballant a la drassana en la construcció de dos patins, un dels quals ja té nom, Ignot. Tots els patins tenen nom, cosa que prova que són embarcacions amb personalitat i revela la intensa relació dels seus propietaris amb ells. Borinot, Fair Play, Fanals XIII, Brisa, Llamanto, Xaloc, Panotxa, Ginebró (amb què Peco Mulet ha guanyat aquest any la tradicional Volta a Menorca), Pink Panther, fins i tot hi ha hagut un Dimoni. “És corrent cridar al patinista pel nom del vaixell”, assenyala en Rafel.
“Els vam anar a buscar nosaltres”, explica sobre la inclusió dels patins catalans a la Copa de l’Amèrica. I deixa caure, amb aquest caràcter tan de patinista: “Potser ells ens necessiten més a nosaltres que nosaltres a ells. Som ideals per mostrar els vincles de Barcelona amb la nàutica, el patí de vela representa com ningú aquest vincle. La unió del patí amb la Copa és molt natural, i així ho ha vist des del principi Grant Dalton, el CEO de la competició, amb qui ens entenem molt bé”. Per a Figuerola serà un privilegi i una gran finestra al món poder gaudir del camp de regates de la Copa, amb els 300 patinistes com a 300 “ambaixadors” del patí; “encara que, ben mirat”, afegeix amb un somriure, “en realitat som nosaltres els que els hem cedit dos mesos el nostre territori”. Rafel (Torredembarra, 49 anys) és un apòstol del patí molt singular, arribat no del món benestant de la burgesia catalana que ha nodrit tradicionalment les files dels patinistes ―tot i que tot això està canviant, gràcies a l’impuls nou i desacomplexat d’entitats com el CPVB―, sinó des del de la pesca.
La seva família tenia una barca i de jove sortia a pescar amb el seu pare fins que va decidir obrir horitzons, va fer la volta al món embarcat com a voluntari en una corbeta de l’Armada espanyola i va recalar al Club Nàutic de Torredembarra, on va ser director i contramestre. Després va comprar una drassana de patins, els va estudiar i va introduir millores en la tècnica constructiva, i finalment ha muntat “el tinglado”, com ell diu, del CPVB, on et pots comprar un patí nou per 8.500 euros, de segona mà per 2.500 o fer-te soci i llogar (“avui qui no navega en patí és perquè no vol”, diu sense mirar ningú). En Rafel ja té a l’esquena la construcció de 500 patins. Calcula que a Catalunya n’hi ha uns 3.500 de matriculats, més una quantitat imprecisa d’altres que envelleixen encallats a platges o garatges (com li va passar al de la Mónica), o penjats del sostre com a decoració en masies.
La relació d’enamorament d’en Rafel amb els patins ha estat progressiva (“al principi no els feia navegar, els carregava”). Però ara li brillen els ulls en parlar-ne. “És una embarcació preciosa. Hi ha altres catamarans bonics, els hobycats amb les veles acolorides, però en el que trigues a muntar-ne un, amb el patí ja has anat i tornat. El patí, per la lleugeresa, la simplicitat, el gaudi directe del mar i el contacte físic amb l’aigua que ofereix, no té competidor. La gent s’adona que és una passada, i la Copa de l’Amèrica li pot donar una bona empenta, un plus de visibilitat”. Ser patinista, reflexiona, “és una cosa molt especial en el món de la vela lleugera, els que naveguen patins són d’una pasta diferent, una comunitat amb un pedigrí propi”. El patí no és una embarcació fàcil. Com que no té timó ni orsa, demana manejar-lo amb el pes del cos ―recorda―, movent-se contínuament. “Gent molt bona en altres classes triga a agafar la manera de navegar del patí, és molt instintiu, la tècnica és rellevant, és clar, però no hi ha un abecé exacte i cadascú navega a la seva manera”. A canvi, destaca, “el patí ofereix moltes sensacions”. Una cosa amb què no podem sinó estar d’acord.
L’emblema del patí, i que llueixen a la vela, és un peix espasa, semblant, per cert, al que es pintava a la torreta dels submarins alemanys de la novena flotilla a la Segona Guerra Mundial. Sorprenentment, Rafel Figuerola considera que el que porten els patins no és un peix espasa, sinó un dofí de musell llarg: el dofí de l’Amazones o boto. Hi ha debat sobre el tema.
Dels orígens del patí català, descarta la connexió polinèsia via Corto Maltés que a mi tant m’encantaria, i els situa als vells patins a rem de finals del XIX, com assenyalen els experts d’una embarcació que està demanant a crits un llibre complet sobre la seva història ―la bibliografia sumària inclou el recent Catalunya amb patí de vela (Viena, 2022), de Daniel Romaní, un viatge del delta de l’Ebre a Cadaqués amb molta informació de la manera de navegar. “Cada cultura ha buscat la seva manera de sortir a la primera línia del mar, a la recerca de peix o de lleure”, continua Figuerola. “El més fàcil era un catamarà simple, de petites dimensions. L’evolució a la Polinèsia i en altres llocs i aquí ha estat convergent, fruit de necessitats similars, i no relacionada”. El patí no és olímpic. Segons en Rafel perquè no és tan popular com per ser-ho, però no és una cosa que tregui el son als patinistes, considera. “La nostra preocupació és continuar navegant”, conclou, i mirem alhora, pensant sens dubte coses diferents, cap a la flota que s’espera sobre la sorra a sortir al mar, per omplir-lo d’aventura, felicitat i repte.