Jaume Torras i Elias, mestre d’historiadors

El dijous 18 de juliol ens deixà, a la seva Barcelona natal, Jaume Torras i Elias (1943-2024), home discret i generós, historiador finíssim, professor que recorden –per exigent amb ell mateix abans que amb els altres– diverses generacions d’historiadors i d’economistes formats a les universitats del país durant el darrer mig segle. Devem a la feina intel·lectual i recercadora de Jaume Torras, i a la seva lucidesa per a copsar i destil·lar la complexitat de la tensió entre canvi i continuïtat, la que és, avui i des de fa temps, una obra cabdal a l’hora d’explicar els factors materials i socials que impulsaren l’embranzida econòmica i industrial catalana dels segles XVIII i XIX. Un treball que, tot sumat, cal col·locar a tocar de l’obra fundacional de Pierre Vilar.

Llicenciat en història a la Universitat de Barcelona el 1966 i traslladat a París-Sorbonne per a cursar-hi estudis de postgrau en història econòmica i social durant el bienni 1966-1968, Jaume Torras es doctorà el 1971 a la renascuda Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre les bases i les motivacions pageses de la contrarevolució “reialista” o antiliberal a la Catalunya del trienni 1820-1823. Parcialment publicada com a Liberalismo y rebeldía campesina 1820-1823 (1976), la tesi doctoral el duria a avançar mirant enrere. És a dir, a explorar les diverses i entrecreuades genealogies d’aquell malestar pagès del primer terç del segle XIX. Escriuria aleshores un seguit d’estudis lluminosos –publicats en diversos llengües i de manera dispersa durant els anys setanta i vuitanta– sobre l’especialització agrària i vitivinícola catalana del XVIII, sobre la contribució d’aquesta a l’expansió d’una manufactura tèxtil encara rural però ja orientada al mercat espanyol i americà, i sobre la notable sotragada que significà, per a aquest vell-nou món camperol i “protoindustrial”, el cicle revolucionari euroatlàntic i hispànic del període 1789-1833. Bona part d’aquests estudis han estat recopilats, recentment i afortunada, en un únic volum, Canvis i conflictes en el món rural català (segles XVIII-XIX). Onze estudis d’història econòmica i social (2021). Si el lector vol tastar les lliçons magistrals del professor Torras, pot començar, potser, per la vintena llarga de planes que obren el primer volum de l’enciclopèdica Història econòmica de la Catalunya contemporània dirigida per Jordi Nadal. El seu text “L’economia catalana abans del 1800. Un esquema” (1994) és un exemple de depuració intel·lectual i historiogràfica mitjançant l’argumentació i la paraula justes. Resulta difícil d’imaginar com es podria dir més amb menys.

Jaume Torras ha tingut la virtut –i, afegiria, la deferència, atesos el món i l’acadèmia d’avui– de no publicar una ratlla que no fos mereixedora del temps i la intel·ligència del lector. També per això –però no només per això: dirigí el Departament de Teoria i Història Econòmica de la UAB; fou vicerector i mà dreta del rector Enric Argullol quan el desplegament de la UPF durant els anys noranta; els problemes de salut visual ja no l’abandonaren...– trigà a publicar un altre llibre fonamental: Fabricants sense fàbrica. Els Torelló, d’Igualada (1691-1794) (2007; traducció castellana de 2018). Un arxiu privat conservat durant segles i la microhistòria de tres generacions d’una família de paraires (mestres en la preparació i elaboració de teixits de llana), els Torelló d’Igualada, li permeteren reconstruir-hi, amb molta feina i fins al moll de l’òs, l’èxit capitalista forjat des de l’interior de les modestes files del treball menestral. Biografia d’una humil nissaga anoienca que a les portes del segle XIX ha esdevingut propietària de capital que governa el treball tèxtil de molts altres –treball tèxtil, però, encara domèstic o paradomèstic–, el llibre és, alhora, una detalladíssima dissecció d’un dels vectors que contribuí a la transformació de Catalunya en el principial “districte industrial” espanyol. Els primers “botiguers” catalans, com ho foren els Torelló en obrir botigues a Castella per a vendre-hi teixits alhora que hi compraven les llanes, no degueren pensar mai que la posteritat, lluny de deparar-los altra cosa que la seva “immensa condescendència”, els reservaria la mirada curosa i empàtica d’en Jaume. Ell que era fill d’una família menestral del barri del Clot, una família de forners dels quals havia après a fer el pa amb catorze anys, “potser l’únic ofici que he après” rememorava, el 2021, amb una autoironia que diu molt, i bé, de la persona i del professor.

Políglota viatjat i il·lustrat molt abans que les circumstàncies generals ho propiciessin, gran conversador perquè mai menystenia cap afer –i en poder parlar, i voler escoltar, sobre tantes coses, era ell qui escurçava tota distància amb l’interlocutor–, aquests dies som molts els qui lamentem la seva mort. El trobem a faltar els seus companys del Departament d’Humanitats i de l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives de la UPF, la que fou la seva casa professional durant els darrers trenta anys. El troben a faltar els col·legues que mai l’oblidaren després del seu pas, abans, pels departaments d’Història Econòmica de Bellaterra, Saragossa i València. I els amics que deixà a departaments universitaris europeus i americans i, encara molt abans, al servei de traducció de Nacions Unides en plena guerra freda. La dels Torelló “és una història excepcional –escriu Jaume Torras–, és a dir, gens representativa de la dels milers de paraires coetanis seus [molts dels quals foren xuclats, en sentit invers, per la proletarització]; però real, en la mesura que el passat sigui res de real”. D’un historiador que clou molts anys de recerca i un llibre esplèndid amb aquesta doble demostració de saviesa sobre els límits de la pròpia feina, sobre l’efecte miratge de l’arxiu i els seus objectes, no cal sinó dir que fou un veritable mestre en el seu ofici.