Marta Ferrusola i l’inconscient col·lectiu
L’esposa de Jordi Pujol va ser reconeguda i mitificada en tant que mare de família que encarnava uns valors tradicionalistes i que connectaven amb un determinat catalanisme
En la construcció simbòlica del pujolisme, sobretot durant el període presidencial, Marta Ferrusola (1935 – 2024) hi va jugar un paper fonamental. Es poden fer i cal fer interpretacions diverses sobre quina va ser la dimensió pública i les activitats privades de l’esposa de Jordi Pujol, però allò que fou més essencial va ser la naturalitat amb la qual ella va ser percebuda, reconeguda i mitificada en tant que mare de família que encarnava uns valors tradicionalistes i que connectaven amb l’inconscient col·lectiu d’un determinat catalanisme. Tot i que ha estat carn de mem, la imatge de 1980 del matrimoni -ell mirant la televisió amb un cafè a la mà, ella asseguda cosint amb un posat mongívol- és l’escenificació perfecta. El reconeixement populista d’aquesta funció simbòlica es va produir durant aquella nit electoral quan la militància convergent la va veure sortir al balcó acompanyant el seu marit victoriós i de manera reiterada va clamar “Això és una dona!”.
La construcció d’aquest inconscient col·lectiu Mariona Lladonosa el va estudiar amb tota precisió a Nosaltres els catalans (PAM), un assaig que analitza els imaginaris simbòlics i socials que el nacionalisme catòlic i catalanista va redefinir durant el tram central de la dictadura franquista. Durant aquell període es va produir una reformulació ideològica pròpia del moment i, associada amb ella, una actualització d’una sèrie de valors diguem-ne de la tradició pairal. El llibre on es va produir aquesta síntesi va ser Notícia de Catalunya (Destino), de Vicens Vives, un assaig essencialista equiparable a altres que es publicaven en altres cultures. Qui potser primer i segur millor va predicar aquells valors i aquella ideologia, amb una vocació inequívocament missional, va ser el Jordi Pujol que el 1956 s’acabava de casar amb Marta Ferrusola, a qui havia conegut a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia.
Aleshores Pujol va predicar aquells valors de dues maneres. Com a responsable d’expansió comarcal del moviment nacionalista CC (Crist Catalunya), anant de poble en poble una pila de caps de setmana creant xarxa i construint Catalunya. D’una manera més modesta, però simbòlicament molt rellevant, ell i la seva dona van ser els impulsors de l’anomenat “equip de matrimonis de Nostra Senyora de Montserrat” de la Confraria on s’havien conegut. Anna Roig Llort ho va explicar a Generació Virtèlia (Columna). Seguint allò que es feia a França, van voler-ho replicar a partir de 1956 i es van constituir com a grup el juliol de 1958. El seu propòsit, tal com diu Roig, era la promoció de la vida familiar viscuda cristianament. L’activitat de l’equip de matrimonis permetia establir fidelitats personals i, a la vegada, anar eixamplant aquesta xarxa.
En aquesta xarxa Ferrusola era reconeguda com la mare catòlica i catalanista prototípica. Tenia una família nombrosa i, arribada l’hora del consell de guerra contra el seu marit, ella no s’oposaria al sacrifici redemptor que ell estava disposat a fer. Al contrari. Ella seria còmplice del sacrifici del marit, carregant amb la solitud i els fills i viatjant sempre que pogués a la presó de Saragossa on Pujol complia condemna.
Jordi Pujol sempre ha explicat que, quan va sortir de la presó, va percebre que la mentalitat dels catalans estava canviant. Realment entre 1960 i 1963 es va produir un canvi de valors que tenia com a principal concreció l’inici d’un procés de secularització no interromput. Aquest trastocament, que ell considerava que afavoria la desnacionalització moral de la ciutadania i que identificava amb una precària hegemonia d’esquerres, l’havia de combatre. En el pla ideològic, també en el pla dels valors. D’alguna manera podríem dir que, en tant que nacionalista tradicionalista, aniria a contracorrent de l’hegemonia que transmetien uns mitjans de comunicació de masses que mostraven una tímida modernització, una implícita laïcització.
Però una cosa era el que passava a la superfície de la societat i una altra eren els valors profunds d’aquell inconscient col·lectiu. La força de Pujol era que els coneixia, que els havia tocat i sabia exactament com sentir-se el paradigma d’aquella mentalitat que semblava haver passat de moda. Ho va demostrar en aquell article que, automitificant-se, sempre ha presentat com el pròleg de les eleccions de març de 1980: “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina” publicat a La Vanguardia l’endemà de la Diada de 1979. Allà donava una nova clau de volta a aquells valors, presentant-se com el representant d’una mesocràcia laboriosa, mediocre i tradicional, la que encarnava la continuïtat de la nació. Aquesta mesocràcia vivia d’una determinada manera: exactament aquella que mostra la fotografia. Albert Boadella i la progressia podien fer-ne tota la befa del món, però la riota elitista no afectava el convergent mitjà. De fet, la rialla segurament el reforçava en aquell sistema de valors que encarnaven tant Pujol com Ferrusola.
Això és Convergència. També ho eren professionals liberals barcelonins com Ramon Trias Fargas i Miquel Roca i els seus cercles. Però el corrent central era l’altre. El més interessant és que aquesta catalanitat tenia la seva cara lletja. Existia i no es mostrava. Però la virtut del personatge públic de Ferrusola és que la mostrava desacomplexadament. I, precisament perquè el seu etnicisme excloent de matriu catòlica era tan natural, hi havia una pila de gent que s’hi sentia representada. Ella, que era la dona del President de la Generalitat, deia el que molts pensaven però sabien que no podien dir per no qüestionar consensos. El drama d’aquesta dinàmica és que la cara lletja, sobretot a partir de la dècada dels noranta i la victòria del clan sobre Miquel Roca, va ser la que va normalitzar unes incompatibilitats flagrants, tota mena de conflictes d’interessos i algunes pràctiques corruptes. No importava. El 21 de novembre de 1994 dues netes de Jordi Pujol Ferrusola van ser batejades al Palau de la Generalitat. Hi havia la família, Lluís Prenafeta i Antoni Subirà. El breu en el qual La Vanguardia va donar la notícia acabava amb un aclariment: “los gastos del convite fueron sufragados por las familias bautizadas”.