El sentit de consentir

Clara Serra defensa que el consentiment és l’única eina jurídica que tenim per protegir-nos de la violència sexual però n’assenyala les paradoxes

La filòsofa Clara Serra, fotografiada al Museu de les Drassanes de Barcelona.Gianluca Battista

És possible que El sentido de consentir (Anagrama, 2024), l’últim assaig de Clara Serra, no m’hagués cridat l’atenció si no fos per algunes crítiques que n’he llegit a xarxes. Aquests dies he vist dir que l’exdiputada de Podem nega la noció de consentiment, donant via lliure als violadors, i que desplega una teranyina de fal·làcies per acabar defensant el masclisme de tota la vida. De ser certes, aquestes acusacions apunta­rien un gir maligne d’una veu significant del feminisme espanyol. Ja se sap que aquesta mena de debats solen arrossegar-te a un fang argumental degradant i que l’únic moviment sensat és mantenir-te’n al marge. Però vista la gravetat del tema, aquesta vegada ha guanyat la curiositat.

L’assaig de Serra queda lluny del fang. És un text transparent i articulat que pressuposa al lector una certa capacitat per al pensament abstracte al marge de premises alarmistes. Sense ser inaccessible ni pedant —l’única afectació puntual és la del llenguatge assembleari—, prova de contextualitzar alguns consensos recents al voltant de les relacions sexuals, el desig i l’abast que ha de tenir la llei a l’hora de regular-los. Les he buscat atentament, llapis en mà, però enlloc no hi he trobat les defenses implícites d’agressors i patriarques, ni tampoc les trampes argumentals que pressuposen una incapacitat femenina per consentir. La idea que s’hi repeteix, de fet, és que el consentiment és l’única eina jurídica que tenim per protegir-nos de la violència sexual. Defensar-la i respectar-la escrupulosament no hauria de ser incompatible amb assenyalar-ne les paradoxes.

Això és poc habitual en un debat segrestat per la necessitat permanent de crear homes de palla

Hi ha una mena de textos que propicien un espurneig agradable al cervell. No cal estar d’acord amb les seves conclusions, ni tan sols amb les premisses, per agrair l’espai que obren per pensar qüestions viciades. És com sortir fora d’una cova amb olor de resclosit i arribar a un prat per on circula l’aire. Aquí s’hi pot dir que el desig és esquiu i opac, que necessita de la interacció per manifestar-se, sense que se t’acusi d’invalidar el consentiment ni de voler un retorn a la legislació franquista. S’hi poden considerar les implicacions legals i filosòfiques del “només sí és sí” sense esdevenir automàticament una aliada del patriarcat, una especialeta, una misògina recalcitrant i una ionqui de la validació masculina. Fins i tot estant-hi en contra, i detectant perills en el plantejament, el text convida a una introspecció útil.

Això és poc habitual en un debat segrestat per la necessitat permanent de crear homes de palla. La reacció per defecte davant de qualsevol proposta discrepant és atribuir-li mala fe o intencions pèrfides; en el cas de Serra, la desviació respon per força a obscures motivacions polítiques que n’invaliden d’entrada les idees. Fa gràcia que, al final, la crítica que fa al “només sí és sí” es pugui estendre sense problema a l’àmbit del debat feminista, on tot el que no sigui un sí entusiasta és poc menys que una traïció.

Más información

Arxivat A