Dones al volant del món de l’art

Afinals dels anys vint, algunes dones ja gaudien del privilegi de conduir. Una d’elles va ser la pintora polonesa Tamara de Lempicka, establerta a París des del seu matrimoni amb un advocat de qui va agafar el cognom per sempre més. Una nit d’amigues al Café de La Rotonde, però, va acabar en un disgust. A l’hora de tornar a casa, va descobrir que li havien robat el seu petit Renault...

Afinals dels anys vint, algunes dones ja gaudien del privilegi de conduir. Una d’elles va ser la pintora polonesa Tamara de Lempicka, establerta a París des del seu matrimoni amb un advocat de qui va agafar el cognom per sempre més. Una nit d’amigues al Café de La Rotonde, però, va acabar en un disgust. A l’hora de tornar a casa, va descobrir que li havien robat el seu petit Renault groc. En aquella època, una dona al volant era l’epítom de la modernitat. I més encara si anava a l’estil Lempicka: els cabells à la garçon, la mirada desafiant, les celles finíssimes, els llavis vermells i sempre abillada a l’última. Durant unes vacances a Montecarlo, la pintora va coincidir amb l’editora de la revista alemanya Die Dame (literalment, La Dama), que va encarregar-li una portada que representés aquella brisa de llibertat que havien començat a tastar les dones. I el que va fer Lempicka va ser autoretratar-se conduint un Bugatti verd lluint un casquet, uns guants llargs i un voluminós fulard al coll com una provocadora reencarnació d’Isadora Duncan en versió art-decó. Era l’estiu del 1929 i el món occidental encara no sabia que tenia els peus de fang.

En una sala del Museu de les Arts Decoratives de Madrid, rescato el quadre de Lempicka de la memòria. Tinc al davant la portada de la revista Blanco y Negro del 28 de setembre del 1930, en aquell moment tot un referent cultural. Hi apareix una altra dona al volant. La mateixa mirada desafiant, els mateixos llavis vermells, les mateixes celles finíssimes, també els cabells curts i daurats. La boina i el vestit (intueixo) són verds i contrasten amb uns guants i un mocador blancs. La conductora imaginada per Viera Sparza, nom de ploma de la il·lustradora saragossana María Dolores Esparza Pérez de Petinto, també és l’epítom de la dona moderna de finals dels anys vint. Em fixo en la fermesa amb què agafa el volant. No vol deixar-lo anar, com si volgués constatar que arribar fins allí no havia estat fàcil. Dies després descobreixo que, mesos abans de Lempicka i Sparza, la il·lustradora nord-americana Helen Dryden ja havia dibuixat una altra dona conduint per a la portada de Delineator, revista que s’editava a Nova York. Quina metàfora, la de la dona al volant.

Les carreteres secundàries de l’art han estat transitades majoritàriament per dones amb noms i cognoms que el pas del temps ha acabat enterrant. I un dels casos més paradigmàtics és el de les il·lustradores de finals del segle XIX i primeres dècades del segle XX. L’eclosió de la premsa femenina —en què la moda tenia un paper cabdal— va permetre a algunes entrar a treballar com a il·lustradores en un món dibuixat pels homes. Un món que, a més a més, era el que elles habitaven. Aquest decalatge —ells eren els conductors i elles les passatgeres— ocorria a París, a Londres, a Nova York. Encara avui George Barbier, Georges Lepape, Eric, Erté, Christian Bérard, Marcel Vertès o René Gruau són molt més (re)coneguts, anomenats i estudiats que Gerda Wegener, Harriet Meresole, Rita Senger, Neysa McMein, Lila de Nobili o la mateixa Dryden. I estirar el fil d’algun d’aquests noms és com agafar un revolt a gran velocitat.

Aquest patró també es va reproduir a Barcelona i a Madrid, on Xavier Gosé o Eduardo García Benito encara avui tenen més reconeixement que la barcelonina Laura Albéniz Jordana —filla del compositor Isaac Albéniz, col·laboradora de la magnífica revista D’Ací i d’Allà i una de les impulsores de l’estil art-decó a Catalunya— o l’esmentada Sparza, que va formar part del discret planter femení de la revista Blanco y Negro, juntament amb Madame Gironella, Piti Bartolozzi, Victorina Durán, Ángeles Torner Cervera —una catalana que signava amb un lacònic a.t.c.— o la mateixa Albéniz, entre d’altres. I a pesar que ja s’han fet exercicis de reparació —com les exposicions Il·lustríssimes. Dones que van dibuixar el segle XX (Museu d’Història de Catalunya, 2023), Dibujantas. Pioneras de la ilustración (Museo ABC, 2019) i Al Bies. Las artistas y el diseño en la vanguardia española (ara mateix al Museu Nacional d’Arts Decoratives)—, en l’imaginari col·lectiu encara tenim gravat a foc que ells condueixen molt millor.