Viatge al centre de la pauma

La carretera serpenteja per un mar d’oliveres. No hi ha horitzó, només un massís impressionant que retalla el cel. Ningú diria que és un matí d’hivern. Potser perquè condueixo en màniga curta. Ni tampoc un dia feiner. Potser perquè no em creuo ni una ànima. Després d’un revolt, finalment albiro el poble, que sembla suspès en aquella massa de roca. Encara em queden uns quants quilòmetres pel mateix paisatge. Una repetició hipnòtica, com un preludi d’allò que m’espera. Arribo a Mas de Barberans (Montsià) —mig miler d’hab...

La carretera serpenteja per un mar d’oliveres. No hi ha horitzó, només un massís impressionant que retalla el cel. Ningú diria que és un matí d’hivern. Potser perquè condueixo en màniga curta. Ni tampoc un dia feiner. Potser perquè no em creuo ni una ànima. Després d’un revolt, finalment albiro el poble, que sembla suspès en aquella massa de roca. Encara em queden uns quants quilòmetres pel mateix paisatge. Una repetició hipnòtica, com un preludi d’allò que m’espera. Arribo a Mas de Barberans (Montsià) —mig miler d’habitants— i aparco just als afores. Camino pel carrer principal. Un gat endormiscat pren el sol. Hi ha roba estesa en un balcó. El parc infantil és buit. El bar-restaurant està tancat. Ni tan sols puc saludar la veïna que té l’entrada plena de plantes i que una vegada em va regalar un esqueix. Miro el mòbil. És la una i escaig. No m’estranya aquesta calma. Jo també soc de poble i conec les hores sagrades. I dinar és una d’elles.

Enfilo el carrer Clavell cap al Museu de la Pauma i el meu cap rebobina fins a l’estiu, quan hi vaig moderar un col·loqui sobre el gest i noves formes d’art dins del festival Rihihiu. En un moment donat, es va obrir el meló de la centralitat i la perifèria. La primera associada a l’espai urbà (llegiu Barcelona) i, la segona, a l’espai rural (podeu escollir la vostra comarca preferida). A les Terres de l’Ebre tenim aquesta dicotomia gravada a foc perquè és la que ha difós la narrativa hegemònica. La conversa pivotava entre aquests dos extrems fins que algú va suggerir que potser ja era hora de treure’ns l’etiqueta, que els de la perifèria també podíem ser centre, el nostre propi centre. Boom! Arribo al museu i em trobo amb la Pepa Subirats, responsable d’un equipament que s’ha convertit en l’epicentre català de la recuperació de l’ofici de llatar i la revalorització de l’artesania de les fibres vegetals. Tot això gràcies a una fira internacional que atrau milers de persones el primer cap de setmana d’agost, un programa anual de tallers que sempre penja el cartell de sold out i altres activitats relacionades.

Lluny del focus mediàtic i dels pols d’atracció capitalins, al Museu de la Pauma —una rara avis inaugurada el 2010 i que deu el seu nom a les fulles del margalló— es fa feina de formiguetes. “Natros no hem sigut de queixar-nos, hem sigut més de fer”, explica Subirats, que ha sabut teixir una xarxa on caben les mans màgiques del seu poble —llatadores com Maria Cinta, Magda, Pepita...— i també artesans i artistes nacionals i d’arreu del món. Aquest esperit es copsa especialment en les exposicions temporals, de producció pròpia i que canvien cada any. A Lookout —comissariada pels artistes cistellers Mònica Guilera i Tim Johnson— van exhibir-se 60 peces d’artesania provinents de 22 països. A Spirales —la d’enguany— es mostra l’obra dels artistes francesos Karen Gossart i Corentin Laval, que s’han inspirat en la tècnica ancestral del vímet teixit en espiral, usada per fer les cistelles típiques del Périgord. Les seves peces construeixen contemporaneïtat a partir de la voladura controlada de la tradició. Una mescla de repetició i estat de trànsit que s’emmiralla en la natura i hipnotitza en la distància curta. I com que l’engranatge no pot aturar-se, Subirats ja està cuinant la mostra de l’any que ve. Think global, act local.

La idealització de l’artesania, però, també té una cara fosca. “El perill és l’elitisme. Què passa si ens truca una firma de luxe i demana a les nostres artesanes que facin bosses que després es vendran per milers d’euros? Què passarà amb les que tenim aquí al museu i que venem per 70? Qui les farà, aquestes? Encara hi ha pocs artesans i no es pot fer un ús i abús de l’artesania. És cultura i és un dret”, rebla Subirats. Malauradament, no existeix una fórmula per lluitar contra una etiqueta tan atractiva —i, segons com, tan tèrbola— com la del nou luxe. Només queda seguir picant pedra. “Això vol dir continuar oferint cursos i que la gent interessada pugui aprendre tot tipus de tècniques de teixir amb fibres vegetals, continuar amb la tasca de conservació i, sobretot, fer-ne difusió”, exposa. Ni més ni menys que posar-se en el centre i creure-s’ho.