‘Una novel·la comercial’. L’entroncament de la família Calvet

Gustave Flaubert assegura en una de les seves cartes (per a decepció de la lliga del bon mot) que l’estil no té res a veure ni amb l’elecció de la paraula justa ni amb l’elegància sintàctica, sinó amb una mena de corrent elèctric que travessa la novel·la de principi a fi: un entroncament on s’amalgamen el to, l’argument, el ritme, la psicologia i la sintaxi. El cert és que Flaubert va dir moltes coses en la seva correspondència, també va fantasiejar amb allò d’una novel·la sostinguda per la pura força de l’estil (ell, ...

Gustave Flaubert assegura en una de les seves cartes (per a decepció de la lliga del bon mot) que l’estil no té res a veure ni amb l’elecció de la paraula justa ni amb l’elegància sintàctica, sinó amb una mena de corrent elèctric que travessa la novel·la de principi a fi: un entroncament on s’amalgamen el to, l’argument, el ritme, la psicologia i la sintaxi. El cert és que Flaubert va dir moltes coses en la seva correspondència, també va fantasiejar amb allò d’una novel·la sostinguda per la pura força de l’estil (ell, que desbordava sempre de coses per dir com qui supura per la ferida de la seva severitat moral), i ningú diria que Una educació sentimental o Bouvard i Pécuchet estan escrites sota el signe de l’entroncament. Però si això de “la pura força de l’estil” sovint ha inspirat (o justificat) minúcies literàries, l’entroncament és el principi operatiu de Madame Bovary i un bon grapat de novel·les notables, lliurades al mateix vertigen de la intensitat, nissaga a la qual ve a integrar-se amb honors Una novel·la comercial (Edicions de 1984).

L’argument de la novel·la podria resumir-se així: una mare (Teresa Garriga) i els seus dos fills (l’Oriol i la Magda) maquinen i es barallen per apoderar-se del patrimoni del pare (l’Artur), descendent d’una família rica de províncies (Sant Feliu de Guíxols), gestor d’un patrimoni que minva i minva però continua sent imponent. Triga més a exhaurir-se el foc d’una estrella que a esfondrar-se un patrimoni!

Però limitar-se a exposar l’argument deixaria fora de la ressenya els principals mèrits de Ponç Puigdevall. El primer (i el més important) és la concentració i la retallada emocional. El narrador, que en cadascun dels cinc capítols s’enganxa com una paparra a la ment i a l’equipatge emocional d’un dels membres de la família (en aquesta seqüència: Artur-Teresa-Oriol-Magda-Oriol-Teresa), deixa fora qualsevol pinzellada de bons sentiments, d’intel·ligència o d’imaginació i empatia: tots els personatges són igualment ambiciosos i menyspreables.

Un podria pensar que l’objectiu d’aquesta retallada de funcions espirituals és oferir una lliçó moral: l’examen de com es devasten les emocions quan es limiten a “calcular” les expectatives patrimonials; i com aquests personatges, esgotades les seves emocions, sentiments i idees en el fossat d’una existència “comercial”, viuen unes vides de gossos amb mal amo, apallissats per les seves passions tristes.

I, per descomptat, aquestes “lliçons” es desprenen de la lectura, però subordinades a un interès superior, d’ordre estètic. La concentració d’amargor i misèria permeten a la prosa aconseguir una velocitat admirable (de fam, carnívora), animada per una seqüència de frases originals, que es nodreixen de registres, ritmes i metàfores variadíssimes. Una sucosa abundància de recursos aplicada a un teatre humà miserable. La impossibilitat d’identificar-nos-hi ens obliga a concentrar-nos en el desplegament de recursos literaris. La prosa aquí és l’estrella: l’electricitat recorre la novel·la de la primera pàgina a l’última amb una intensitat cruixent. L’autèntic llegat de Flaubert: el sofisticat i implacable entroncament.

El paisatge que veiem és grotesc, i en algun moment podem sentir nostàlgia de les obertures narratives que deixen passar la imaginació, la intel·ligència o la sensibilitat dels personatges com una llum dolça, per a lectors madurs; però Puigdevall reserva les seves habilitats per a la construcció (no deixin d’admirar les seves el·lipsis, gairebé escamotejos narratius, que permeten avançar la trama al mateix temps que ens repten a emplenar els buits). Ben mirat, les regles del joc són estrictes: és precisament l’acumulació sense escletxes de baixeses i misèries el que desperta les nostres negres riallades.

Un apunt final: potser aquesta condensació suposa un desafiament moral a les convencions de la narrativa contemporània, sempre ben predisposada a veure els matisos i les facetes atractives de les persones més menyspreables, com a tribut a la mesura o a la complexitat. Però, no es tracta d’una falsificació? No coneixem persones incapaces d’una altra articulació interior que un poliedre d’enveges, inseguretats, agressivitat i misèria. Sembla saludable recordar de tant en tant que la complexitat literària pot amagar una forma de claudicació.