Qui és Clara Queraltó, 9è Premi Llibres Anagrama?

Fa nou anys que el Premi Llibres Anagrama és un dels detectors de noms més observat de prop a Catalunya. No hi ha restriccions d’edat, a les bases, però per decisió editorial o biaix de qui s’hi presenta els guanyadors acostumen a ser bastant joves, a vegades debutants en narrativa (ho eren Guasch, Genovart o Bendicho, en l’últim cas finalista), i el premi ha servit també d’accelerador en la carrera d’autors ja publicats (Solà n’és el cas més evident). Fa un efecte semblant al Documenta -...

Fa nou anys que el Premi Llibres Anagrama és un dels detectors de noms més observat de prop a Catalunya. No hi ha restriccions d’edat, a les bases, però per decisió editorial o biaix de qui s’hi presenta els guanyadors acostumen a ser bastant joves, a vegades debutants en narrativa (ho eren Guasch, Genovart o Bendicho, en l’últim cas finalista), i el premi ha servit també d’accelerador en la carrera d’autors ja publicats (Solà n’és el cas més evident). Fa un efecte semblant al Documenta -ho comentava Eugènia Broggi aquí-: sense proposar-s’ho, el premi i la seva recepció serveixen de termòmetre del sistema literari.

Després d’Andrea Genovart, la guanyadora del 9è Premi Llibres Anagrama, dotat amb 12.000 euros, és Clara Queraltó amb Com el so d’un batec en un micròfon. El jurat ha estat format per Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies i Jordi Puntí, que han triat l’obra entre 106 originals. De fet, ha estat l’any que més n’han rebut des de la creació del premi. Queraltó, que no és debutant i fins ara havia publicat en segells del Grup 62, explica que s’hi ha presentat perseguint la visibilitat del premi, i Pàmies diu que aquest és l’objectiu, que els escriptors es puguin sentir atrets pel magnetisme del jurat i l’editorial.

Com el so d’un batec en un micròfon segueix la ressaca d’una revetlla de Sant Joan. D’una banda, la Gabriela, que amb el carnet de conduir i la majoria d’edat acabats d’estrenar, puja a passar l’estiu al poble de l’avi, i surt a banyar-se al llac. De l’altra, el Quim, tècnic de so (d’aquí el micròfon del títol), 39 anys, ha llogat amb uns amics una casa per passar-hi un parell de mesos de teletreball i descans. Surt a cremar els excessos de la revetlla amb la bicicleta que ha trobat pel mas, se li trenca la cadena, i decideix anar a nedar el llac. A partir de la trobada, es desplega una novel·la d’amor estival, però també sobre els mecanismes de seducció i el desig quan hi ha una diferència d’edat.

La novel·la es divideix en dues parts, cadascuna narrada per un dels dos personatges. Ella la narra des d’un punt de vista present i amb molta acció; ell des d’un punt de vista més allunyat i reflexiu. Pàmies afirma que és aquesta alternança el que més li ha agradat de la novel·la, i Casacuberta hi està d’acord. Diu que el desdoblament de punts de vista, plens d’imprecisions i contradiccions, la fa una “novel·la especular”, que a mesura que avança la lectura desmenteix allò que el lector ha construït en la seva imaginació. Afegeix Queraltó a la llista de novel·les que desmitifiquen l’amor, com Una mena d’amor de C.A. Jordana, que apareix mencionada a Aloma de Mercè Rodoreda, i Vals, de Francesc Trabal.

Queraltó diu que la seva voluntat a l’hora d’escriure la novel·la va ser reflexionar sobre el desig, tant la seva part cultural com la més irracional: “quan tens divuit anys, descobrir el desig que generes en els altres et dona molt poder; mentre que en un home de 39 anys calia explorar com es relaciona amb les autoimposicions i amb el fet de desitjar allò que no vols desitjar”. Queraltó ha volgut, sobretot, no jutjar els seus personatges: “Tot parteix del terreny del límit, ella és major d’edat i, per tant, està en el mac legal del consentiment. Estic en contra de la literatura de lliçó moral”. Tanmateix, afirma que “arran dels feminismes dels últims anys, he après a llegir les relacions d’edat d’una manera diferent”.

La novel·la s’ubica en un poble fictici i en temps actual. Pel que fa al primer, segons l’autora, permet construir un món opressiu i diu Obiols que se n’ha sortit especialment bé en l’ambientació i la textura d’aquest indret. Per altra banda, Pàmies afirma que “el canvi de protocols en les relacions va a favor de la noia, fet que no hauria estat possible fa vint anys”.

Clara Queraltó (Pla del Penedès, 1988) és filòloga, especialitzada en teoria de la literatura, i es dedica a l’ensenyament. Aquests no són la primera novel·la ni el primer premi de l’escriptora. Va debutar l’any 2017 amb el recull de contes El que pensen els altres, Premi Mercè Rodoreda -que concedeix Òmnium- i publicat a Proa. Les protagonistes fan passejar el lector per diferents escenaris quotidians però alhora lligats a sentiments tràgics com la por, el dubte o la solitud. Aquest recull té la particularitat, a més, d’incloure una de les primeres reaccions literàries a l’u d’octubre (‘Dia u’), un conte escrit des de la perspectiva d’un policia que intenta transformar tota la seva inseguretat en violència -el va incloure Àlex Milian en aquest recull a El Temps.

L’any 2021, Queraltó va publicar la seva primera novel·la, Et diré R. (Empúries), que comença així: “Jo hauria volgut que les coses anessin d’una altra manera”. Ho diu la Lucía, que va parir i donar en adopció el seu fill Roi en un context de solitud i precarietat econòmica. La novel·la s’inscriu en una tendència a l’alça que assenyalava aquí Anna Maria Iglesia: “L’infanticidi, el rebuig de la maternitat o els conflictes maternofilials permeten a aquestes escriptores reflexionar sobre el marc social i cultural on té lloc la maternitat, sobre els rols imposats i autoimposats —què vol dir ser mare, què vol dir ser filla— i sobre els lligams assumits, però falsos —una mare no ha de desitjar necessàriament el fill; una filla no ha d’estimar necessàriament una mare”.

Més enllà de la docència i l’escriptura, Queraltó forma part del jurat del Premi Proa i col·labora en diversos mitjans de comunicació. El gener de 2022 va formar part de l’equip d’Àngel Llàcer al programa de TV3 El Llop, com a assessora en temes literaris i lingüístics, i aquest any ho ha fet al programa La puntual, que repeteix el format: busca actors amateurs per representar L’auca del senyor Esteve. Col·labora també al programa ‘No ho sé’ de RAC1 en tàndem amb Pep Antoni Roig, i és columnista a El Nacional amb una secció anomenada ‘El que en penso dels altres’. En un article recent, que sembla que preparava el terreny per l’anunci del premi, Queraltó deia que està convençuda que “escriure és, sobretot, tenacitat” i un vaivé neuròtic de satisfacció i por. Hi cita Jaume Cabré: una crítica negativa “és una punxada a l’ego que només ens podem estalviar d’una manera: deixant d’escriure”.