Els resultats de PISA de la Khadija, la Kholoud i la Hassna

Permetin-me compartir amb vostès una vivència personal d’un mestre càndid, però no idiota. Fa uns dies, als Ferrocarrils de la Generalitat, vaig sentir una veu que em cridava pel meu nom: “Manel!, Manel!”. Era la Hassna, una antiga alumna meva, que m’oferia el millor regal que pot rebre un docent del seu alumnat: una salutació afectuosa i un gran somriure. La Hassna em va dir que estava acabant el grau de Farmàcia i que les seves germanes, la Khadija i la Kholoud, que també havien estat alumnes meves, estaven fent, respectivament, un ...

Permetin-me compartir amb vostès una vivència personal d’un mestre càndid, però no idiota. Fa uns dies, als Ferrocarrils de la Generalitat, vaig sentir una veu que em cridava pel meu nom: “Manel!, Manel!”. Era la Hassna, una antiga alumna meva, que m’oferia el millor regal que pot rebre un docent del seu alumnat: una salutació afectuosa i un gran somriure. La Hassna em va dir que estava acabant el grau de Farmàcia i que les seves germanes, la Khadija i la Kholoud, que també havien estat alumnes meves, estaven fent, respectivament, un doctorat en Farmàcia i la residència com a PIR en un hospital de Valladolid per obtenir el títol d’especialista en psicologia clínica. La Hassna em va parlar, com sempre, en un català perfecte, una llengua que havia fet seva perquè la societat catalana l’havia acollida com a catalana que era, tot i la seva ascendència magribí.

Mentre viatjava en el tren de tornada a Terrassa, vaig recordar un article d’Andreu Navarra a les pàgines d’aquest mateix suplement, on sentenciava que l’escola catalana fa pena i fa sentir vergonya i que l’Apocalipsi és molt a prop... Vaig recuperar l’article amb l’ajut del mòbil –alguna utilitat, sembla ser, tenen els dispositius digitals quan se’n fa un bon ús− i em va assaltar el dubte hiperbòlic. No podia estar segur si durant els trenta anys d’experiència docent com a professor de filosofia de secundària havia sabut distingir amb seguretat entre el somni i la vigília, si les veritats matemàtiques eren inapel·lables o si podria fiar-me mai més de qualsevol que m’hagués enganyat com a mínim una vegada. Navarra deia que el que cal és seriositat política, que els nostres currículums escolars es fonamentin en idees clares i distintes, no les de les pedagogies desconstructives fonamentades en neuromites, fraus diversos i en dictadures emodigitals, és a dir, que responguin a la concepció racional de la funció pública i de l’educació que necessitem. Fins i tot parlava de profefòbia i reclamava un nou escenari neoil·lustrat i democràtic per tornar a construir escola. Gràcies al mòbil vaig recuperar un altre article d’aquest diari que em va reconciliar amb el meu país en aquesta hora foscant, una reflexió valenta d’una catalana de la Catalunya plural, Najat El Hachmi, on s’alertava del perill d’atribuir els fracassos de l’escola catalana a l’arribada de nouvinguts, com la Khadija, la Kholoud i la Hassna, una manera eufemística de referir-se a la immigració que no amaga el supremacisme i racisme d’una identitat defensora del nefast mite de l’autoctonisme i que veu amenaçada pel multiculturalisme la seva puresa cultural.

Dubtar hiperbòlicament és inadmissible des del punt de vista metodològic quan s’ha assolit una certesa absoluta, quan hem intuït clarament i distinta més d’un cogito educatiu. L’escola catalana no només no està tan malament, sinó que mai com fins ara s’havia assolit una escola tan democràtica i inclusiva a l’hora de garantir la igualtat d’oportunitats a tota la ciutadania, independentment del seu origen o de la seva classe social de pertinença. Tampoc és veritat que tots els centres educatius del país siguin d’alta complexitat –alguns ho són, i molt–, ni que el professorat arrossegui cada dia la pedra de Sísif com a metàfora de l’esforç inútil d’intentar educar contra tots els elements. Hi ha professorat que cada dia s’enfronta a una realitat complexa, reflex d’una societat complexa, i cal fer-los costat i aplaudir-los, dotar-los de tots els recursos i més, però seria enganyar la ciutadania, i molt descoratjador per a les famílies, si féssim creure que tota l’escola catalana és un camp de mines on alumnat i professorat són víctimes d’unes autoritats educatives ineptes o d’unes institucions que han perdut el seny pel que fa als continguts i les competències curriculars.

PISA avalua només competències lingüístiques, matemàtiques i cientificotecnològiques, cap competència artística, social o humanística, i potser la fal·làcia consisteix a avaluar el tot per només algunes de les seves parts. Potser PISA no avalua el que s’ensenya a l’escola i potser tampoc no cal que l’escola converteixi l’informe PISA en un nou catecisme. Això no vol dir que els seus resultats siguin falsos, però no hi ajuden ni el fatalisme ni el catastrofisme que llegim arreu, i encara menys caure en l’error de sotmetre l’educació a un procés sumaríssim, perquè el que cal és una reflexió tranquil·la i pausada sobre què està fallant i què està funcionant. D’altra banda, el que amenaça la qualitat del sistema educatiu no és el multiculturalisme, sinó la injustícia social i l’existència de classes socials que viuen en la pobresa, on en el seu llindar més proper, en barris marginats on l’alumnat passa totes les hores del dia descomptant-ne les sis que passa a l’escola. Les polítiques de regeneració de l’escola catalana no només han de passar per l’escola, sinó transversalment per tota la societat, ja que el que passa a l’escola catalana no és un mal endèmic i intern que es curarà aïllant-la en una UCI, sinó el reflex del que passa a les nostres societats complexes, asimètriques, injustes i multiculturals.

Com podem millorar en competència matemàtica, lingüística o de qualsevol tipus? Fent que l’aprenentatge sigui significatiu, una evidència clara i distinta que, per cert, no es va reivindicar fins a l’arribada de les suposades pedagogies desconstructives; entenent que els ritmes d’aprenentatge no són els mateixos per a totes les persones, un neuromite d’un sentit comú inapel·lable; no oblidant que l’alumnat, en tant que adolescents, és un material molt fràgil, la qual cosa no vol dir que se’ls hagi de tractar amb cotó fluix, una dictadura emodigital necessària si el dictador és un professional no vitalici i assenyat que no infantilitza l’escola en totes les seves etapes. De profefòbia senzillament no n’hi ha a la societat −a banda del fals clixé dels tres mesos de vacances−, tret d’aquells que fan tot d’escarafalls per amagar que en realitat fan una feina que veritablement no els agrada o per a la qual simplement no estan capacitats. Per sort, són una minoria –tot i que tòxica– a l’escola del nostre país, on la majoria del professorat aprèn cada dia mentre ensenya i es fa creus que les administracions ni avaluïn ni seleccionin seriosament el seu professorat. No tothom ha de saber fer integrals ni ser un expert en sintaxi, només cal impulsar un aprenentatge competencial i significatiu, fonamentat en continguts sòlids que no s’esvaeixin en l’aire, que creï capacitats que ajudin a veure l’aprenentatge com un esforç necessari i de resultats sempre gratificants.

Els resultats del darrer informe PISA ens recorden simplement que cal seguir treballant i millorant, simplement perquè fer escola és un imperatiu permanent de millora continuada de la qualitat del sistema educatiu. Apostem, sí, per un nou sistema educatiu neoil·lustrat i democràtic, però sense caure en despotismes il·lustrats que des del retorn a una escola elitista i rància del passat deixin a l’estacada un poble multicultural. Corregim el que calgui corregir, dins i fora de l’escola, i felicitem-nos del nostre sistema educatiu inclusiu que ha fet que la Khadija, la Kholoud i la Hassna se sentin orgulloses de pertànyer a una societat on la igualtat d’oportunitats, encara que no sense esforços, fins ara ha estat garantida. No malbaratem aquest capital, que ha fet del nostre país una societat oberta i inclusiva, i corregim només el que calgui corregir, que no és gaire.