‘El cercle de Felanitx’, de Miquel Barceló Perelló: La vida en minúscula

Historiador de la societat d’Al-Àndalus i especialista en les conquestes feudals, Miquel Barceló Perelló (Felanitx, 1939-2013) va publicar dos llibres de relats, El terme de Manacor (2007) i Trenc d’alba (2009), reeditats ara a El cercle de Felanitx juntament amb el text per a una exposició del pintor homònim i paisà seu, “Miquel Barceló vist per Miquel Barceló”, i amb L’hivern de 1947, a la vila, una novel·la in...

Historiador de la societat d’Al-Àndalus i especialista en les conquestes feudals, Miquel Barceló Perelló (Felanitx, 1939-2013) va publicar dos llibres de relats, El terme de Manacor (2007) i Trenc d’alba (2009), reeditats ara a El cercle de Felanitx juntament amb el text per a una exposició del pintor homònim i paisà seu, “Miquel Barceló vist per Miquel Barceló”, i amb L’hivern de 1947, a la vila, una novel·la inèdita malauradament inconclusa però sòlidament plantejada, tal com diu Emili Manzano al pròleg. A mesura que el lector que s’acosta per primer cop a aquest corpus literari va coneixent, per exemple, l’accidentada missa del capellà Nebot, o n’Eloi, que un dia deixa d’aixecar-se del llit i se’l comença a sentir xerrar tot sol, o les cruels incompetències vitals de na Felisa i na Damiana, pot ser que recordi el que deia Pere Gimferrer sobre el tarannà literari i la manera de fer d’Azorín: en comptes d’operar com un altre contemporani seu, Rubén Darío, sempre partidari d’invocar noms amb una ineludible ressonància noble —Don Juan, Don Lope, Don Rodrigo—, Azorín tendeix a enumerar-ne uns altres tan irremeiablement prosaics que fins i tot contagien la seva quotidianitat als que semblen destacar una mica, talment com si, en efecte, tothom fos “como todos los hombres que vosotros tratáis en la calle, en el tranvía, en el teatro, en la oficina, en la redacción, en el Congreso, en el Ateneo”. Aquest mateix tarannà i aquesta mateixa manera de fer és el que es troba a El cercle de Felanitx.

En els relats d’El terme de Manacor i Trenc d’alba, en aquesta meravella que és L’hivern de 1947, a la vila, tres llibres ineludiblement emparentats, el lector topa amb la realitat palpable de les persones —la seva vida en minúscula— al poble natal de l’autor pocs anys després d’haver finalitzat la Guerra Civil, tot i que també hi figuren unes quantes derives cap a un passat una mica més remot. Es presencia una matança del porc, s’està enmig de la celebració d’una missa, se segueix l’itinerari d’una dona que a la matinada fuig del poble, i se sent la música llunyana d’una orquestra a l’aire lliure mentre la història d’una passió va travant el seu destí funest. A través d’una prosa obstinadament meticulosa en els detalls elementals de la vida de cada dia, i tan plàstica com si es contemplés algun retrat dels grans mestres de la fotografia en blanc i negre, Miquel Barceló Perelló recorda —o s’inventa— anècdotes de l’esdevenir diari d’un lloc com Felanitx abans de la devastació turística, descriu la geografia urbana amb la mateixa passió amb què algú es referiria a una història d’amor, i arreu s’hi flairen les olors, se senten els sorolls de les feines domèstiques, i s’hi observen els dibuixos de les clarors i les ombres damunt d’una tàpia. Però la imatge que Miquel Barceló Perelló ofereix de la seva terra no té cap punt de contacte amb l’idil·li o l’elegia, sinó que en cada replec del text el lector hi localitza una sordidesa extremament trista, una pluja contínua de virulències soterrades, una dosi imparable d’insatisfacció moral, i molta incomunicació i molta soledat.

El cercle de Felanitx és un llibre d’una alta fortalesa literària, d’una fascinant maduresa narrativa, i que demana uns lectors que no persegueixin tant la sorpresa de l’argument com la contundència verbal de cada frase. Només llavors estarà en condicions de dir que bon escriptor que era Miquel Barceló Perelló.