‘Cavallet de mar o el peix invisible’: Cos d’home trans embarassat

El dramaturg Pau Coya ha desembarcat als teatres de Barcelona com un tsunami, però en comptes de provocar desgràcies ha causat sorpreses ben agradables. En poques setmanes ha passat de ser un desconegut per al gran públic a tenir dos espectacles en cartell. A la Sala Versus Glòries s’ha pogut veure Pols de diamant, protagonitzada per Dafnis Balduz i Albert Salazar, i a la Sala Flyhard s’està representant aquests dies Cavallet de mar o el peix invisible. L’autor mallorquí escriu sobre les temàtiques ...

El dramaturg Pau Coya ha desembarcat als teatres de Barcelona com un tsunami, però en comptes de provocar desgràcies ha causat sorpreses ben agradables. En poques setmanes ha passat de ser un desconegut per al gran públic a tenir dos espectacles en cartell. A la Sala Versus Glòries s’ha pogut veure Pols de diamant, protagonitzada per Dafnis Balduz i Albert Salazar, i a la Sala Flyhard s’està representant aquests dies Cavallet de mar o el peix invisible. L’autor mallorquí escriu sobre les temàtiques LGTBIQ+ amb totes les lletres: si a la primera obra la protagonista és la “G”, a la segona tot gira al voltant de la “T”. Fa molt temps que les persones trans són una realitat, i l’augment de la seva visibilitat ha suposat la seva aparició en tota mena de ficcions. Cavallet de mar arriba amb un parell de premis sota el braç i ens parla sobre la vida d’un jove trans que es veu trastocada per un anunci inesperat: està embarassat.

Rebeca Del Fresno dirigeix amb molt d’ofici un monòleg amb un debutant (i enlluernador) Marc Torres. Ell és Martí Moll, el protagonista d’aquesta història, i ens explica la seva vida interpretant amb encert tots els personatges que l’envolten, com la mare, l’amiga o la doctora. L’espectacle bascula sàviament entre la comèdia generacional i l’activisme, llançant preguntes molt pertinents sobre la identitat, el gènere o la masculinitat (“Tothom està més guapo amb barba”). L’escenografia i la il·luminació de Joan Fullana aconsegueixen transformar el minúscul escenari de la Sala Flyhard en múltiples localitzacions, i les projeccions dissenyades per Laura Bonnín s’integren perfectament en un relat que, com les nostres vides, està contínuament interromput pels estímuls lluminosos de les pantalles.

Entre l’Elliot Page de Juno i l’Arnold Schwarzenegger de Junior no hi ha tanta distància com podria semblar. Els dubtes i la impulsivitat típiques dels vint anys són retratades per Marc Torres amb molta veritat i encant, i l’escena amb el nen a l’autobús ens demostra que encara podem tenir esperança. Cavallet de mar és un cant a la realitat del present, no a un futur utòpic, i té un dels finals més compromesos, bells i emocionants que hem vist en molt de temps. Hauria de girar per tot arreu i ser vista per tots els joves del país. Aquí ho deixo.