Maria Girona vs. Maria Girona

“Com que el pare d’en Vicenç Rossell tenia una galeria d’art, la Pictòria, al carrer Casp, vam decidir fer una exposició de grup. Aquest grup se’n deia Els Vuit i estava format per: Joan Palà, Vicenç Rossell, Ricard Lorenzo, Albert Ràfols Casamada, Maria Girona, pintors; Miquel Gusils, escultor; Jordi Sarsanedas, poeta, i Joan Comella, músic. La inauguració va consistir a penjar els quadres i les escultures i en un recital de poesies i de música. Això va ser l’any...

“Com que el pare d’en Vicenç Rossell tenia una galeria d’art, la Pictòria, al carrer Casp, vam decidir fer una exposició de grup. Aquest grup se’n deia Els Vuit i estava format per: Joan Palà, Vicenç Rossell, Ricard Lorenzo, Albert Ràfols Casamada, Maria Girona, pintors; Miquel Gusils, escultor; Jordi Sarsanedas, poeta, i Joan Comella, músic. La inauguració va consistir a penjar els quadres i les escultures i en un recital de poesies i de música. Això va ser l’any 46. [...]. Cal dir que les poques crítiques que van sortir de l’exposició dels Vuit deien que érem uns atabalats, “unos jóvenes que pasaban el sarrampión”, i fins i tot uns ens titllaven de “rojos separatistas”, que, la veritat, en aquells moments no feia gens de gràcia. Amb tot això, l’Albert i jo vam començar a sortir junts. Entre el grup d’Els Vuit, la gent de l’Institut Francès (que tots eren pintors i artistes catalans) i altres que s’hi van afegir es va començar a parlar del Saló d’Octubre.”

Llegeixo al vol aquestes notes autobiogràfiques que la pintora Maria Girona (1923-2015) va escriure de pròpia mà als anys vuitanta i que tan bé condensen l’esperit de la postguerra, una època grisa en la superfície, però que guanyava una mica de color i rebel·lió quan rascaves una mica. La llibreta d’espiral està exposada en una vitrina al costat d’altres documents gràfics que testifiquen tota una vida dedicada a l’art. Privilegis de néixer en una família que de portes endins encara podia viure en un ambient republicà i noucentista. Privilegis que també van permetre a Maria Girona gaudir d’una cambra pròpia, ni més ni menys que la possibilitat de formar-se. A més a més, guanyar una beca de l’Institut Francès de Barcelona el 1950 li va obrir les portes del París dels museus i les acadèmies, on va viure els quatre anys següents i va forjar la seva manera de relacionar-se amb l’art.

A la sala d’Espais Volart, a més de la vitrina en qüestió, també hi ha la selecció d’olis i collages que conformen Maria Girona contemporània de si mateixa, una exposició comissariada per Victòria Combalia i Àlex Susanna que posa el focus en la pintora i gravadora just en el centenari del seu naixement. Hi ha vistes urbanes, paisatges bucòlics, interiors refinats, natures mortes... Hi ha calma, intimitat i gest quotidià. Però aquesta pretesa quietud —lenta, densa i sense estridències— només és aparent. Només és la primera capa. Darrere s’intueix una sensibilitat latent, una mirada conscient, precisa, quasi quirúrgica, d’una força brutal perquè evoca —o vol evocar— tot el contrari. “La meva pintura respon a una emoció intensa davant un paisatge o un objecte, i miro d’intensificar-la, de traduir-la en pintura, tot passant sempre pel cap per tal de canalitzar-la i de compondre el quadre per dotar-lo de ritme”. Així parlava Maria Girona de Maria Girona, qui a més de pintora també va ser cofundadora de l’escola Eina (1967), on va exercir com a professora de dibuix durant més de vint anys.

Just a l’entrada de la sala, unes fotografies antigues en gran format destapen diferents moments vitals: la seva festa dels cinquanta anys, el desè aniversari d’Eina, pintant a l’aire lliure a Cadaqués, en un acte a la galeria Joan Prats, en un viatge a Nova York... Una dona en plenitud, radiant. Però cap d’aquestes Maries transmet tanta autenticitat com el retrat que va pintar-se quan tenia 43 anys. O el que li va fer anys abans el seu marit Ràfols Casamada, o el del seu oncle i mentor, el també pintor Rafel Benet. Aquesta magnífica tríada és la porta d’entrada al seu univers particular, a les seves ciutats del desig, als seus paisatges de l’ànima, al seu regne de les coses, als seus collages experimentals. Just abans de marxar em pita el mòbil: “Molts macos els quadres. La tendresa de lo naïf”, m’escriu una amiga francesa amb qui en un atac de nostàlgia he compartit diverses vistes de la Place des Vosges. I penso en el significat exacte d’aquest terme tan prostituït. És naïf, l’obra de Maria Girona?, em pregunto. Podria ser-ho per la seva ingenuïtat deliberada. Però en els seus quadres no hi ha espontaneïtat: hi ha intenció, composició, els colors justos. Però, sobretot, hi ha veritat, i res commou més que allò que neix de la profunditat d’una mateixa.