La Maria, la nova Rosalía

Estem assistint a un fenomen? Jo crec que sí.

Un terratrèmol musical. Un prodigi que només passa en dècades. Una Rosalía per al cant tradicional valencià. Una anarquista cultural sense temor a posar bombes en els fonaments sagrats de l’ortodòxia folk des de l’estima profunda. Un carisma, i una edat, capaç de connectar amb l’era de la viralitat. Un talent addictiu que recorda l’esperit que Nadia Comaneci despertava: fins on podrà arribar, què ens farà sentir? La sensació sublim —i en eixe abisme es creuen l’esport i l’art— ...

Estem assistint a un fenomen? Jo crec que sí.

Un terratrèmol musical. Un prodigi que només passa en dècades. Una Rosalía per al cant tradicional valencià. Una anarquista cultural sense temor a posar bombes en els fonaments sagrats de l’ortodòxia folk des de l’estima profunda. Un carisma, i una edat, capaç de connectar amb l’era de la viralitat. Un talent addictiu que recorda l’esperit que Nadia Comaneci despertava: fins on podrà arribar, què ens farà sentir? La sensació sublim —i en eixe abisme es creuen l’esport i l’art— de què tot pot passar. Parle de La Maria.

Esta setmana ha viscut la seua consagració amb tres premis Ovidi, els Grammy —és un dir— de la música en valencià. Un punt d’inflexió i no tan sols per a ella. Fa només dos anys era Maria Bertomeu, una aspirant a mestra d’infantil que estudiava cant tradicional al conservatori i que va pujar una cançó a les xarxes. Es va fer viral. Podria haver-se quedat ahí: el somni d’una nit d’estiu. Els quinze minuts de Warhol. Però no. Dos anys després, i amb el seu primer disc enregistrat (L’Assumpció), La Maria va obrir la gala dels Ovidi amb la interpretació d’una versió d’'Al vent’ que esborronà tot l’auditori. Que badava la boca, com Maria Arnal. Que acaronava l’ànima, com Silvia Pérez Cruz. Que feia comprensible eixa descripció magnífica que ha fet del seu cant el musicòleg Josep Vicent Frechina, un savi mesurat i humil que ho ha escoltat tot, que ho ha escrit tot de quasi tots, que detecta abans que ningú els corrents subterranis; el Cruyff de la música en valencià. En el cant de La Maria Frechina hi veu una comunió de forces antigues i modernes amb una veu superdotada. La seua barreja de sons orgànics i electrònics provoca “un diàleg hipnòtic que sutura les fractures del temps i crea una impagable il·lusió de continuïtat: l’ahir, l’avui i el demà reunits en un espai sense rellotge ni edat pel miracle epifànic de la cançó”. Hipnòtica: així és la cançó ‘Mon vetlatori’.

Això va fer Rosalía: arriscar i revolucionar —una vegada més— el flamenc. Convertir-se —també— en un producte. Una marca. Sí, clar, eixe és el perill, potser el peatge, el preu que cobra la viralitat. I sé que La Maria encara està ben lluny d’això, clar. Però el seu potencial és tan bèstia, feia tant de temps que no véiem una cosa així, que és lícit somiar. Quan ella puja a l’escenari, pugen amb ella totes les generacions de cantadors i cantadores que han mantingut viu el cant tradicional: romanços. Amb ella pugen Al Tall, pioners de la riproposta, i també puja amb ella Pep Gimeno, Botifarra, que fa vint anys va despertar allò que la terra duia calladament endins. Sense ells no existiria La Maria. Ara, ella li ha passat la thermomix. Mescla, emulsiona, enlluerna amb un aspecte nou.