Menudes fites de bellesa

Un crític italià deia que Sandro Penna (1906- 1977) tindrà la sort de ser més llegit que no pas estudiat. Si ho és, serà gràcies a la facilitat amb què els lectors contemporanis poden llegir els seus poemes, brevíssims i sentimentals. La simplicitat de Penna fa pensar a vegades en aquella nena que assenyalava el cel a Joan Maragall i només va saber dir: “Els estels!”. Maragall en va treure la seva romàntica teoria de la paraula viva, segons la qual els poe­tes han de tenir la capacitat de meravellar-se davant l’existència i d’expressar espontàniament i sense filtres racionals aquesta meravella...

Un crític italià deia que Sandro Penna (1906- 1977) tindrà la sort de ser més llegit que no pas estudiat. Si ho és, serà gràcies a la facilitat amb què els lectors contemporanis poden llegir els seus poemes, brevíssims i sentimentals. La simplicitat de Penna fa pensar a vegades en aquella nena que assenyalava el cel a Joan Maragall i només va saber dir: “Els estels!”. Maragall en va treure la seva romàntica teoria de la paraula viva, segons la qual els poe­tes han de tenir la capacitat de meravellar-se davant l’existència i d’expressar espontàniament i sense filtres racionals aquesta meravella. Diu Penna: “El mar és tot blau cel. / El mar és tot en calma. / Al cor hi ha quasi un crit / de joia. I tot és calma». Això no és l’inici d’un poema, és tot el poema. No és pas que el traductor s’hi hagi deixat res —excepte la intraduïble rima assonant de “azzurro” (blau cel) amb “urlo” (crit)—, com tampoc en aquest altre poema, també sencer: “L’aire de primavera / inunda la ciutat. / Als nois la llum del vespre / fa créixer un xic l’edat”. No hi ha cap sentit ocult: aquí no hi ha més aire que el de primavera que envaeix (més que no pas inunda) la ciutat, que deu ser Roma, però podria ser qualsevol altra. Això és tot: la mera transmissió d’un sentiment la intensitat del qual, deu pensar el poeta, no requereix més paraules. Així es va autoretratar Penna: “Tot ho estimava al món. I no tenia / sinó el meu blanc quadern sota el sol”.

Aquest llibre que ara ens arriba en català és una antologia, feta pel mateix autor, que conté “els poemes que, al marge de qualsevol crític, respecto per damunt de tots. Serien en definitiva el que deixaria a la posteritat si existís la posteritat”. Poca fe hi tenia. Penna mai no es va guanyar bé la vida i va anar publicant, poesia i també prosa, gràcies al suport econòmic i moral d’amics més ben situats en el camp literari, Umberto Saba en primer lloc, amb qui comparteix el propòsit de fer una poesia sincera, que reflecteixi els fets quotidians i explori la pròpia consciència. Aquests seus poemes es poden veure com menudes fites de bellesa en un itinerari vital fet de pobresa i contratemps, com si amb ells provés de salvar els instants fugaços de felicitat i bellesa que troba en el seu vagareig per carrers i suburbis en cerca de ragazzi di vita. “Sempre nois en les meves poe­sies”, afirma, «però no sé parlar d’altres coses”. L’atracció homosexual és una constant de la seva vida i de la seva poesia, on és ben explícita encara que sense arribar a l’obscenitat.

Per vocació o per insuficiència, Penna estava condemnat a ser sempre un poeta marginal, com va dir un dels seus grans amics, Pier Paolo Pasolini, que, en una de les seves provocatives ocurrències, va dir que més hauria valgut que el premi Nobel que va rebre Eugenio Montale, el 1975, l’hagués obtingut Penna. Certament, l’hermetisme i la sofisticació de l’un no tenen res a veure amb la superficialitat i la transparència de l’altre, però així avança també la poesia, en la dialèctica de contraris. En el cas de Penna, la bondat de l’experiència evocada sembla voler suplir el treball de compondre un gran poema, però, i aquesta és la seva grandesa, aconsegueix fer-nos-la palpable. El que diu Pasolini parlant d’un seu llibre de prosa es pot aplicar també als seus poemes: “L’alegria és gran fins al punt de ser dolorosa. Un dolor sense límits amb prou feines hi és contingut, com si fos el pressentiment de perdre aquesta alegria”.