Masaomi Iyo: “El fenòmen hikikomori s’anirà extenent més enllà del Japó”

A Masaomi Iyo, neuropsiquiatra de la Universitat de Chiba (Japó) no li agrada gaire Haruki Murakami, un dels autors nipons de referència al nostre país. “A vegades sembla literatura per a adolescents”, diu. De joves, de les seves dificultats i dels trastorns mentals que afloren cada cop més n’ha parlat Iyo aquesta setmana en una conferència a l’hospital de Bellvitge. Especialista en salut mental, avisa que els hikikomori, els joves japonesos que s’aï...

A Masaomi Iyo, neuropsiquiatra de la Universitat de Chiba (Japó) no li agrada gaire Haruki Murakami, un dels autors nipons de referència al nostre país. “A vegades sembla literatura per a adolescents”, diu. De joves, de les seves dificultats i dels trastorns mentals que afloren cada cop més n’ha parlat Iyo aquesta setmana en una conferència a l’hospital de Bellvitge. Especialista en salut mental, avisa que els hikikomori, els joves japonesos que s’aïllen de la societat i es reclouen durant mesos o anys a la seva cambra, seran cada cop més habituals arreu. “No són personatges de ficció. Són ben reals, i viuran en una societat cada cop més individualista”, diu.

Pregunta. Què porta a un jove a l’aïllament?

Resposta. Diferents factors. Alguns pateixen desordres socials de base, pateixen depressió o tenen un entorn desestructurat. Existeix una càrrega genètica, però les coses han canviat molt en poc temps i no és fàcil adaptar-se a aquesta transformació.

P. Què ha canviat?

R. Principalment el món laboral i els valors socials. La situació econòmica i l’accés laboral són un problema per als joves: la pressió per la productivitat és asfixiant i no tenen estabilitat. Això genera un clima d’inseguretat que els afecta. Abans les empreses et feien un contracte i t’hi quedaves tota la vida amb més o menys dificultats; ara acabes marxant tu perquè no ho aguantes més.

P. Els estudis atribueixen un de cada cinc casos de depressió a l’estrès laboral.

R. És que exigim als joves que sempre tinguin èxit i no els permetem el fracàs. No entrar a la millor universitat, per exemple, pot suposar una gran decepció. Tot són pressions. Al Japó, l’horari laboral s’ha anat reduint i l’estrès hauria de ser inferior; però no ha estat així. La inestabilitat creix i els joves no veuen futur.

P. Què hem d’oferir-los?

R. Un sistema de suport als que fallen i permetre’ls l’error. Les empreses han de permetre l’error.

P. La societat és cada cop més individualista?

R. Sí. La gent creix cada cop amb aquests valors. També és propi de l’èxode rural cap a les ciutats. A les ciutats hi passen més coses, però estem més sols. A les zones rurals sempre tens la família a prop, algú a qui acudir o una comunitat. Ara els nens estan més sols que abans a les ciutats. Sovint no hi són els avis, els tiets o els cosins. I això es paga. Cada cop ens comuniquem menys.

P. Què s’ha perdut en aquest procés?

R. El suport. Si els pares treballen, qui cuida els fills? Tot plegat porta a l’aïllament, i quan hi ha un trastorn, un dels pitjor quadres són els hikikomoris.

P. Com es tracten aquests casos?

R. Hi ha molts tipus de situacions. Alguns reben professionals psiquiàtrics que van a casa seva fins a una o dues hores a la setmana, però molts d’ells no volen ajuda. Els hi parlem a través de la porta per mirar de guanyar-nos la seva confiança però no responen. És difícil. A vegades, no establim un primer contacte fins al cap d’un any. El que volem és que expressin el seu malestar i escoltar-los.

P. Quan es troba una solució?

R. Depèn de cadascú, però potser en dos o tres anys. El Govern japonès ha creat un sistema d’ajut, però no sempre és un èxit.

P. Què han de fer les famílies?

R. Esperar, mai recriminar-los la situació. Donar-los suport i no criticar-los per haver arribat fins aquí. No funciona.

La situació econòmica i l’accés laboral són un problema. La pressió per la productivitat és asfixiant i no tenen estabilitat

P. Els hikikomoris s’extenen arreu?

R. Sí, cada cop és més global.

P. Quina influència han tingut els videojocs i les pantalles en l’aïllament?

R. No diria que és un factor clau. És cert que a l’escola i als clubs esportius [on és habitual formar-hi part al Japó en la joventut] hi ha un tutor que vetlla per ells i que quan arriben a casa es posen a jugar als vídeojocs. Però els hikikomoris ja existien abans d’Internet. La diferència és que ara es poden comunicar amb gent per la xarxa.

P. A Occident cada cop s’intenta més allunyar els mòbils i les pantalles de les edats primerenques.

R. Arran de la covid, l’ús de la tecnologia s’ha accelerat i és cert que va existir un pic de casos clínics. Però no podem atribuir-ho tot a la tecnologia. El creixement del fenomen hikikomori ha estat gradual.

P. Com serà d’aquí a 50 anys?

R. Haurà augmentat. Les persones que ho pateixen poden viure molts anys, fins i tot fer diners a través de la tecnologia. I l’individualisme també creixerà. Amb la pandèmia hi va haver un greu problema de comunicació per la falta de contacte i l’ús de la mascareta. Això va fer aflorar el patiment dels joves. No sabem les causes amb claredat, però els fets són aquests.

P. Es deia que en sortiríem més forts.

R. (Riu) I al Japó també. Allà estem acostumats a les desgràcies. Si no és una pandèmia, és un terratrèmol, i si no, un tsunami. La veritat, crec que som on érem i que ningú s’ha enfortit. Si de cas han millorat alguns plans públics, res més.

P. Eduquem els joves per ser reeixits o per ser feliços?

R. Generalment la gent pensa que tenir diners és el millor per la vida.