‘L’últim és el corb’, d’Italo Calvino: els seus primers contes sobre la condició humana

El context de la Segona Guerra Mundial i la Resistència a Itàlia emmarca els trenta contes de L’últim és el corb (1949), d’Italo Calvino. Avui Comanegra edita, amb una magnífica traducció de Pau Vidal i un epíleg de Francesco Ardolino, aquest primer recull que l’autor publicava, per primera vegada, amb només 25 anys. Les històries de la guerra, de l’experiència de la Resistència (que relaten aventures violentes, esglaiadores o de suspens), s’intercalen amb un conjunt de contes de to picaresc (amb la figura central ...

El context de la Segona Guerra Mundial i la Resistència a Itàlia emmarca els trenta contes de L’últim és el corb (1949), d’Italo Calvino. Avui Comanegra edita, amb una magnífica traducció de Pau Vidal i un epíleg de Francesco Ardolino, aquest primer recull que l’autor publicava, per primera vegada, amb només 25 anys. Les històries de la guerra, de l’experiència de la Resistència (que relaten aventures violentes, esglaiadores o de suspens), s’intercalen amb un conjunt de contes de to picaresc (amb la figura central del murri) i una sèrie de relats de memòries de la infantesa (amb animals, joves i adolescents com a personatges, i que l’autor acostuma a decorar amb pinzellades poètiques).

Calvino sol descobrir-nos-hi el caràcter absurd de la guerra i la penúria de la Itàlia post­bèl·lica; en recorda els estralls, la indigència resultant. I ho fa radiografiant la misèria d’un bon feix de figures filles del context (infants deixats de la mà de déu, prostitutes grotesques, estraperlistes mesquins, soldats indecents, lladregots, pagesos toscos i turmentats...). Tal com aclareix Ardolino a l’epíleg, “en lloc de l’heroi socialista, Calvino (...) ha triat la història d’uns partisans sense herois”.

La condició humana en l’escenari d’un país bombardejat es revela, nua i polièdrica, a través de la mestria de la descripció calviniana. Si bé la mirada neorealista agermana la majoria d’aquests primers relats, no podem resoldre tan de pressa el gènere de l’aplec. En un bon nombre de contes ja hi fulguren alguns elements de rea­lisme màgic, fabulosos, visionaris. Vet aquí una clau de volta important d’algunes de les narracions: el rigor i la cruesa de certes històries s’assuauja quan Calvino convoca, de cop i volta, algun element de to jocós i humorístic, o hi fa confluir algun esdeveniment de naturalesa fabulosa o insòlita que ajuda a amortir la inclemència de la circumstància inicial. A més, l’autor també aconsegueix amorosir els relats més ferotges a través d’una descripció quasi sempre benèvola —i moltes vegades entendridora— dels seus personatges. Per aquesta mirada clara i compassiva, no només els caràcters més bufonescos ens acaben semblant entranyables: l’autor també concedeix certa indulgència als individus més càustics i menyspreables (el soldat Tomagra de L’aventura d’un soldat).

Irònics, grotescos, dramàtics, fantàstics (i amb bellíssims besllums lírics), el to dels contes varia. I també ho fa el ritme: en alguns relats és lent; els esdeveniments, més aviat previsibles (‘Els fills ganduls’). En d’altres, la trama i el to generen una lectura tensa i intrigant (‘Cap al comandament’).

Generalment casual, el desenllaç dels relats ens desconcerta. Sentim que les narracions s’estronquen tot d’una, sense desllorigador convincent. En algunes ocasions, aquesta obertura és el ferment ideal per al misteri i el suspens que caracteritzen alguns dels contes més reeixits. En d’altres, podria semblar-nos que la història queda amputada, òrfena o pobra de significança que doni un valor d’unitat a la trama (‘De pare a fill’). Desdiguem-nos-en: lluny d’acontentar-se amb solucions massa fàcils, l’autor aconsegueix, per aquesta via, suggerir les absurditats o les complexitats del comportament humà. Així, si bé la lectura és senzilla, no per això és fàcil. Calvino no ens deixa mai indiferents. I aconsegueix, amb la brevetat sorprenent de cada relat, interpel·lar-nos amb múltiples vies de pensament.