Als qui no van tornar

“L’any que vaig treballar a l’aeroport em vaig llegir tots els llibres dels supervivents. I després els vaig escriure un correu a tots, me’l van respondre dos, Coche Inciarte i Roy Harley. Jo vull conèixer els supervivents, vull volar a Montevideo. Soc una apassionada de la història, ho he vist i llegit tot. Estaven morts i gràcies als seus amics van sobreviure”. La cita amb Laura Pérez és al paranimf de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, un dilluns a les sis de la tarda. Arriba carregada de tota l’energia per saber-ne...

“L’any que vaig treballar a l’aeroport em vaig llegir tots els llibres dels supervivents. I després els vaig escriure un correu a tots, me’l van respondre dos, Coche Inciarte i Roy Harley. Jo vull conèixer els supervivents, vull volar a Montevideo. Soc una apassionada de la història, ho he vist i llegit tot. Estaven morts i gràcies als seus amics van sobreviure”. La cita amb Laura Pérez és al paranimf de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, un dilluns a les sis de la tarda. Arriba carregada de tota l’energia per saber-ne més d’un tema que l’ocupa i la preocupa: la història de l’accident aeri als Andes el 1972. J. A. Bayona és el director escollit per a la lliçó inaugural del curs acadèmic 2023-2024, director de la nova pel·lícula La sociedad de la nieve que, com explica el mateix autor, pretén honrar la memòria dels 16 supervivents i “sobretot, dels 29 que no van poder tornar”.

La Laura, barcelonina de 49 anys, està contenta de poder escoltar el director. Ja ha vist un passi de la pel·lícula gràcies a una amiga d’una amiga d’una amiga que li va aconseguir una entrada, però després de la projecció no va poder penjar-ne res a les xarxes per petició expressa del director. Va aguantar. La Laura té una cosa clara: la pel·lícula és un gran homenatge als qui no van tornar. L’equip de rugbi Old Christians anava en un vol cap a Santiago de Xile quan l’avió es va estavellar en un cingle de la serralada dels Andes, a la província de Mendoza, Argentina. Van passar 72 dies fins que no van trobar els 16 supervivents. “Trobar” potser no és el verb. Van ser Roberto (Canessa) i Nando (Parrado) els qui van sortir a caminar fins que van trobar el traginer. Van viure aquells 72 dies aïllats en un dels llocs més inhòspits de la Terra, alimentant-se primer del poc menjar que tenien a les maletes i, després, dels cossos dels morts en l’accident.

Arrenca la lliçó. Bayona pren la paraula des del faristol. “Jo crec que puc volar, jo crec que puc aixecar un cotxe”. Ho repeteix uns quants cops. El primer record de Bayona és un pla d’una pel·lícula, en concret de Superman travessant la pantalla volant. I des de llavors, no ha desistit. Bayona els explica als alumnes que fer una pel·lícula és posar-se a prova, sortir de l’àrea de confort: “No hi ha intel·ligència artificial que pugui replicar la nostra ànima”, i assegura que la clau és la intuïció, “una espurna, una passió, sense la qual no arribes mai al final amb èxit”.

La Laura se’l mira entusiasmada. I quan s’acaba la xerrada es mostra decidida a esperar tant com calgui per parlar-hi. Netflix encara no ha comunicat la data d’estrena de La sociedad de la nieve, però s’espera que arribi a finals d’aquest 2023. El 13 d’octubre farà 51 anys de l’accident. “La part bona que té aquesta pel·lícula és la importància que dona als qui no van tornar. L’últim llibre que he llegit és el de la neboda d’un dels que van morir en l’accident, María del Carmen Perrier Pérez del Castillo”. Del otro lado de la montaña és la història de les famílies que van perdre un ésser estimat en la tragèdia. “És la primera publicació literària sobre l’accident, escrita per una dona, des del punt de vista dels familiars dels qui no van tornar. Es va escriure 45 anys després i representa tot aquest temps de dol. Va ser en el moment just. Calia aquest temps per poder-ne parlar així”, explica l’escriptora uruguaiana des de l’altra banda del telèfon. “Per mi va ser com tornar a tenir el meu tiet. Ara m’adono que el llibre és un petit pas, humil, per poder encarar tot el que es veu a la pel·lícula d’una manera més terrenal”. María del Carmen Perrier no va conèixer el seu tiet, però a través dels seus familiars va començar a enllaçar històries. L’escriptora sent que es tanca un cercle a la família: “Bayona i el seu equip ens van visitar casa per casa, van presentar el film a la Biblioteca Nuestros Hijos, van intentar ser fidels al record que en tenien els seus familiars. Estem molt agraïts”.

I precisament és a aquest projecte, la biblioteca, que Bayona ha dedicat la dotació econòmica del Premi del Públic Ciutat de Donostia / Sant Sebastià. La biblioteca, situada a Montevideo, programa diverses activitats per a infants i adolescents en situació de vulnerabilitat, però també per a la gent gran, una escola informàtica gratuïta, tallers d’iniciació a la lectura, biblioteca comunitària per a escoles que no en tenen, suport a l’educació rural i una gran oferta de concursos literaris. “És sobretot una obra on es rep qualsevol que la visiti en nom d’aquells que no van tornar de la muntanya i també per recordar aquelles mares que en el moment més difícil de la seva vida es van arremangar, es van unir i van crear una obra en memòria dels seus fills, però per als altres. Com a neta d’una mare fundadora, com a neboda del Marcelo, la biblioteca és un monument per entendre que es pot viure el dolor ajudant els altres”.