‘Biografia del foc’, de Carlota Gurt: Fènixs amb problemes

L’escriptora Cynthia Ozick aconsellava que en un bon conte sempre hi ha de bategar, més o menys oculta, una imatge prou simbòlica per relligar la història; història que, tant li fa, pot ser una peripècia terrenal, una explosió fantasiosa o un aiguabarreig. Dit d’una altra manera, si per una banda hi corre la narració, fets i coses i gent, per l’altra s’hi ha d’escolar, subterràniament, una imatge força que en faci ressonar l’envergadura aèria. Ozick remata la recomanació tot dient que un excés d’imatges pot espatllar una bona narració —la sobreabundància de metàfores irruents és més pròpia de ...

L’escriptora Cynthia Ozick aconsellava que en un bon conte sempre hi ha de bategar, més o menys oculta, una imatge prou simbòlica per relligar la història; història que, tant li fa, pot ser una peripècia terrenal, una explosió fantasiosa o un aiguabarreig. Dit d’una altra manera, si per una banda hi corre la narració, fets i coses i gent, per l’altra s’hi ha d’escolar, subterràniament, una imatge força que en faci ressonar l’envergadura aèria. Ozick remata la recomanació tot dient que un excés d’imatges pot espatllar una bona narració —la sobreabundància de metàfores irruents és més pròpia de la prosa poètica, de la poesia, humitats, en resum.

Carlota Gurt ha publicat un segon aplec de relats, titulat Biografia del foc, i el primer que s’hi veu és que s’ha fet el consell d’Ozick a mida. Els blindats successius d’'Els meus tancs’, la perforació d’un gran túnel a Hokkaido o la neu, el sexe, tants ocells, la nit, el temps, el foc i la mort, aquests símbols majors hi dansen arreu. Subsidiàriament, però, una segona rastellera d’imatges travessa el conjunt: amarres, habitacions, àncores, camins i carreteres, cabines i taquilles, moltes cases, cotxes i vaixells, i les tristíssimes frases que fan de crossa a les converses mortes de les parelles mortes. Són, al capdavall, les mil i una maneres de dir presó o de dir llimbs i de dir resurrecció que té l’escriptora catalana, perquè, com diu l’arquitecta del quart conte, “activaràs tots els mecanismes”. En algun topall, dos o tres, la sobreabundància que deia Ozick està a punt d’inundar la història, però el trencaones de les narracions aguanta bé l’embat.

Domesticada la potència i envigorit l’estil, Carlota Gurt confecciona una bateria de relats que funciona de debò

Amb el primer recull de contes (Cavalcarem tota la nit, 2019), l’autora va demostrar una força gairebé indòmita per emparaular el món de manera contundent, seca i alhora lírica, literària cent per cent, si de cas amb els recursos a mig treure’ls el precinte. Allí, tanmateix, hi sortien totes les imatges que ara ja ha sabut embridar, en el sentit que ja no se li desboquen. Amb el segon llibre (la novel·la Sola, 2020), l’energia de l’autora va estar a punt de rebentar els dics que ella mateixa li havia construït, però ja va deixar clar que és bona ensinistrant la metàfora, perquè treballi com el millor dels gossos d’atura, i ben hàbil lligant curta l’afectació, tant lingüística com simbòlica, amb l’objectiu que el lector no acabi ofegat en un mercuri al·legòric o botit de falsa transcendència.

Ara, amb Biografia del foc, el conjunt dringa molt ben calibrat. La protagonista de ‘La sang degota’ diu: “El món es torna senzill quan redueixes els elements que el componen”. En aquesta direcció, es pot dir que Gurt hi ha aplicat una fórmula magistral, una rutina que, bé que ramificada, treu el nas en cada conte. L’escriptora ha encertat la recepta: una barreja d’artilleria científica (a casa en diem aliciakopfisme, quan l’autor patina, i no és el cas), una unça de brisa metaliterària, una embosta transversal d’imatges primordials (ben eficaç), el googleisme domat i fins i tot castigat, una força de la gravetat gens bleda (el món és un femer o, si més no, un abocador) i uns personatges sempre descol·locats, sempre fora de lloc (o enlloc), ara amb un TOC evident, adés amb el cansament còsmic que suposen els autismes voluntaris, les atzagaiades de la vida i les picors ingratables, sempre a flor de renéixer en l’humus del ressentiment, la venjança, el retret o la insatisfacció crònica.

Ernest Hemingway deia que el bon contista és com el pescador de canya bregat. El fil i el rodet (l’elasticitat i l’estil) no canvien, però els hams i els esquers (els contes) varien en funció del peix que es vol fer sortir de l’aigua. Acomplerta, doncs, la domesticació general de la potència, envigorit i destil·lat l’estil i eixamplat el ventall de les audàcies literàries, Gurt ha conformat una bateria de relats que, amb l’ajuda de l’avís inicial, “Jo de tu llegiria els contes per ordre i no més de dos seguits”, funciona de debò. De fet, la promiscuïtat (d’escenes, de personatges, d’imatges i d’un possible alter ego) que es dona entre els uns i els altres, i és un encert, fa que el lector es trobi davant d’un assortiment, ben travat, d’una de les millors contistes catalanes d’ara. I s’ha de dir, també, que la faixa del llibre, «Més Gurt que mai», és del tot encertada, perquè Biografia del foc apunta a una de les autoficcions més aconseguides del panorama actual, la vida d’una au fènix.