Ràbia contemporània al club de lectura

Hem estrenat club de lectura amb Sebastià Alzamora i la ràbia contemporània. Dijous 14 de setembre ens trobàvem per primera vegada amb un grup de lectors a l’Estudi Toresky, on cada mes comentarem una novel·la recent que, pel motiu que sigui, considerem rellevant. Tenia sentit que la primera fos Ràbia (Proa), perquè els crítics i col·laboradors del Quadern van votar-la com a millor novel·la de la literatura ...

Hem estrenat club de lectura amb Sebastià Alzamora i la ràbia contemporània. Dijous 14 de setembre ens trobàvem per primera vegada amb un grup de lectors a l’Estudi Toresky, on cada mes comentarem una novel·la recent que, pel motiu que sigui, considerem rellevant. Tenia sentit que la primera fos Ràbia (Proa), perquè els crítics i col·laboradors del Quadern van votar-la com a millor novel·la de la literatura catalana de l’any 2022. A més, va passar per dos dels premis més substanciosos a obra publicada: va endur-se l’Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any i va ser una de les tres finalistes del Finestres de Narrativa en Català.

Ràbia és un llibre molt breu però permet conversar sobre un ventall de temes que van des de l’impacte del turisme al Mediterrani, l’amor als animals en la literatura, l’adveniment de l’extrema dreta o, com apuntava un lector, els refugis que busquem per conviure amb l’absurd de la mort. Tot això, a partir de la narració de tres dies en la vida del protagonista, de qui no sabem el nom. Es tracta d’un escriptor retirat que viu a Bellavista, una localitat turística fictícia, però que recorda bastant a s’Arenal, a Mallorca, que Alzamora coneix bé perquè queda a prop del seu Llucmajor natal. La seva vida orbita al voltant de la Taylor, la seva gossa, i el pinyol del llibre és el moment en què aquesta mor enverinada.

Ens va explicar Alzamora que aquesta història parteix d’un fet real, la mort del seu gos Cooper. “És un fet que em va enrabiar”, deia, “però no em va semblar que fos material novel·lable en un primer moment”. Aviat es va adonar que aquesta situació, en principi insubstancial, li podia servir per fer-hi confluir tota una sèrie de temes que feia temps que rumiava amb el propòsit d’escriure una novel·la “sobre els nostres temps”. Els seus dos últims llibres, Reis del món i Crims de sang, partien d’investigacions històriques, i en aquest cas volia abordar el nostre segle.

“Un gos amb la ràbia avança en línia recta i ataca tot el que troba al seu pas, humà o animal. I després de cada atac continua, no s’atura ni s’entreté”. Aquesta és la metàfora que resumeix una mena de comportaments que, segons Alzamora, són quotidians. La ràbia contemporània és individual però també és col·lectiva, i es respira en l’ambient. Hi ha qui s’aguanta, hi ha qui s’esbrava en una festa a la llum de la lluna i hi ha qui enverina el gos del veí, però tothom hi negocia. La ràbia quotidiana, segons Alzamora, significa “perdre’s el respecte, fins i tot és una forma d’autoafirmar-se”. I, a la novel·la, l’única que no sent aquesta ràbia és la Taylor, amb qui el protagonista viu una relació, segons els lectors del club, emocionant i molt fidel al vincle home-animal.

Amb els lectors, hi havia consens en l’impacte de la provocació més explícitament política amb què tanca ‘Ràbia’

Amb Alzamora vam parlar sobre les expectatives, perquè Ràbia és una novel·la que les trenca constantment. No és una novel·la sobre la malaltia dels cans i tampoc hi ha cap esclat de ràbia quan el protagonista s’assabenta de la mort de la gossa. És un home que viu les coses amb certa resignació, que ha anat llençant tovalloles, i contempla la decadència que l’envolta sense resistir-se del tot a formar-ne part. Amb els lectors també vam comentar el trencament de les expectatives al final de la novel·la. Alguns deien que els havia suscitat, precisament, ràbia; d’altres parlaven de desorientació per la intempèrie moral on acaba el protagonista; d’altres reconeixien que el final obert els havia fet girar la plana esperant que la història continués. Però hi havia consens en l’impacte de la provocació més explícitament política amb què tanca Ràbia.

Hem dit que Bellavista és un indret fictici: tots els llocs de turisme massiu estan tallats pel mateix patró. Un lector arenaler, però, hi reconeixia la realitat d’aquesta localitat soterrada pel turisme massiu. “Són llocs que han renunciat a la memòria, però que en canvi n’acumulen moltíssima”, deia Alzamora. Nuclis turístics conviuen amb un món rural degradat, i l’aeroport amb un polvorí de la Guerra Civil. Tot això, en un espai molt reduït, que en la novel·la observem a partir de les passejades del protagonista amb la gossa. Un altre lector atent als vincles de Bellavista amb Mallorca demanava per la procedència del cognom Cursach, que apareix a la novel·la i coincideix amb el nom d’un empresari de l’oci nocturn que de manera impune ha construït un imperi vinculat a la delinqüència a Mallorca.

El final de Ràbia és un avís funest, i el paisatge que s’evoca és desolador, però tant l’escriptor com els lectors van destacar l’entrada de la llum i el bé en la novel·la. Al voltant del protagonista, hi ha una sèrie de personatges, estrambòtics a primer cop d’ull, però que donen la mà al protagonista quan la gossa mor i ell queda a la deriva. “No tenia interès a pintar un paisatge devastat, perquè no hi crec”. És aquesta colla de marginats qui fa entrar la idea de comunitat a la novel·la, ho assenyalaven diversos lectors.

Si voleu recuperar la sessió, trobareu la conversa amb Alzamora en format pòdcast als canals d’El País. I ens tornem a trobar presencialment el dijous 5 d’octubre a les 19h al Toresky. Ens acompanyarà la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà, que ha publicat Les nostres mares (Proa) sota el paraigua del premi Sant Jordi 2022 i que ha estat una de les autores més venudes de l’any. Es tracta de la reivindicació literària de les dones nascudes durant la dictadura. Però, per a Ruiz Palà, reivindicació no és sinònim de ràbia sinó de celebració, i defineix la seva novel·la com a “feliçment feminista”. Les deu dones que protagonitzen Les nostres mares, de diferent classe social i origen, ens permetran reconstruir el retrat d’una generació que va haver d’abandonar el desig i el talent per viure per als altres. Ara bé, malgrat les cotilles, aquestes dones van saber mantenir-se fermes contra el règim i esdevenir referents per a les que van venir després. Amb Ruiz Palà també parlarem sobre el traspàs del testimoni i els documents històrics a la literatura i sobre l’oralitat en l’escriptura. Fins aviat i bona lectura!