Neus Castellano: “La biblioteca pública del segle XXI no és un lloc de silenci”

Neus Castellano puja amb agilitat cada esglaó de la immensa escala que vertebra les sis plantes de la biblioteca García Márquez. “És impossible caure”, diu fent broma per la quantitat de gent que hi ha. Capta el turista ocasional que vol fer una foto, el matrimoni que acaba de fer-se el carnet o el senyor que pregunta per discos. Sembla que s’acabi d’inaugurar, però va obrir fa 15 mesos. I la seva directora desprèn la mateixa energi...

Neus Castellano puja amb agilitat cada esglaó de la immensa escala que vertebra les sis plantes de la biblioteca García Márquez. “És impossible caure”, diu fent broma per la quantitat de gent que hi ha. Capta el turista ocasional que vol fer una foto, el matrimoni que acaba de fer-se el carnet o el senyor que pregunta per discos. Sembla que s’acabi d’inaugurar, però va obrir fa 15 mesos. I la seva directora desprèn la mateixa energia que si acabés d’arribar, però fa 22 anys dels seus 52 que treballa en una xarxa on va començar com a auxiliar i va acabar dirigint tres centres més. Està acostumada al rebombori extraordinari d’aquests dies després d’haver rebut el Premi Millor Biblioteca Pública de la Federació Internacional d’Associacions i Institucions Bibliotecàries.

Pregunta. Quin és el moment que més recorda des que van obrir?

Resposta. Quan faltaven poques setmanes, va venir molta gent gran a preguntar si podien ajudar a col·locar els llibres. Després, els costava entrar a la biblioteca, aclaparats per l’alçada. Venien i et deien: “Cal pagar alguna cosa?”. Quan els deia que era la biblioteca que es mereixien, es posaven a plorar per aquest edifici tan bonic al seu barri, entre Sant Martí i la Verneda.

P. Com es coordina un equip de 15 persones per a una biblioteca de gairebé 4.000 metres quadrats?

R. Després del premi això és un circ. L’escala central és panòptica, com un Gran Germà en el bon sentit. Hi ha dies que no podem parlar fins al final de la tarda. Normalment tenim una reunió setmanal amb tothom: administració, gestió del fons, comunicació, activitats… Però a vegades haig de despatxar ràpid amb cada departament d’un en un. Estem feliçment desbordats. I a la ràdio hem gravat 70 pòdcasts en tres mesos! Des que vam obrir no he tingut temps d’estirar-me a la zona de les hamaques. Sempre m’he sentit molt acompanyada en aquest centre amb una gestió tan complexa; la majoria ve del món de les humanitats o la pedagogia i això enriqueix molt els equips.

P. Què caracteritza un bibliotecari d’una biblioteca pública enfront d’un arxiu especialitzat?

R. T’ha d’agradar la gent i l’atenció al públic, més que catalogar. Estem orientats cap enfora. I això s’aprèn a còpia d’ofici. Un dia has de rescatar un ocell perquè una usuària està nerviosa perquè ha topat contra el vidre i un altre un nen ha perdut una sabata jugant. Entremig, ve un senyor tot seriós al taulell preguntant què tens de rellotges del segle XVI. El dia a dia té un punt de sorpresa. És la meva vacuna contra la rutina.

P. Entre tants reconeixements, hi ha alguna crítica?

R. M’han dit que falten llibres. És cert que 40.000 títols no és prou per a les dimensions de la biblioteca, però tinc 2 milions d’exemplars de tota la xarxa. En podia haver posat 15.000 més fent més altes les prestatgeries, però me n’hauria penedit. Molta gent ve perquè pot veure els arbres i sentir-se enmig d’un parc, no en un bosc de prestatgeries amb un llum fluorescent. I en època d’exàmens els estudiants es queixen que no hi ha lloc.

P. Com les gestionen?

Entenc les queixes. Els recursos no han crescut com la xarxa de biblioteques, i anem més sobrecarregats

R. Estem reformant un espai per afegir una “càpsula de silenci” a les zones d’estudi. Però cal explicar que les biblioteques no són només sales d’estudi. La biblioteca pública del segle XXI no és un lloc de silenci: és un lloc de compartir activitats i experiències al voltant del fet lector. No hi ha portes, hi ha molt d’espai connectat i espais informals. Gairebé el 30% dels 300 punts de lectura ho són, el doble d’una biblioteca convencional. No ocupen el mateix una cadira i una taula que una butaca o una hamaca. Hem reduït quantitat per qualitat de temps de lectura. Hem apostat en majúscules pel “tercer espai”, entre la feina i la llar. Hem recuperat una cosa del segle XIX com passar hores llegint a la biblioteca perquè té un mobiliari còmode. A casa et treus les sabates, com aquí; et tires al sofà i fins i tot et quedes adormit com li ha passat a algú. Això només ho havia vist a la zona de revistes i diaris. Però no som un centre cívic.

P. Què opina de les reivindicacions de col·lectius com Defensem Biblios Bcn per millorar les condicions laborals?

R. Hi ha molta vocació però molt desgast. Hem vist créixer el projecte de biblioteques de Barcelona, ha tingut un gran acolliment, però els recursos no han crescut proporcionalment a la xarxa. A l’hora d’oferir el servei anem més sobrecarregats. Entenc les reivindicacions i espero que el premi sigui una oportunitat.

P. Com es va iniciar en la lectura?

R. Els nens som el que veiem. El meu pare va començar a treballar amb 13 anys, però sempre va guardar part del sou per comprar llibres a terminis d’Aguilar. Vaig començar amb Verne i Kipling. Fins que va morir, jove, cada nit ell em tancava el llibre i m’apagava el llum perquè em quedava adormida, cosa que fa ara el meu marit. No recordo cap dia sense un llibre a les mans.

P. I com inculca l’hàbit des de l’ofici?

R. Predicant amb l’exemple. La meva filla és de ciències pures i llegeix molt perquè sempre ho ha vist a casa. Hi ha molta competència per la nostra atenció, com les sèries, i la vida va molt ràpid. Has de tenir el mòbil lluny. Els usuaris poden formar part de la comunitat lectora. Grans obres com La metamorfosi necessiten algú que les comparteixi i les acompanyi. Un club de lectura és com un gimnàs. Què vol dir Kafka amb això? Per què un oncle es converteix en una panerola en despertar?