‘Dotze relats i altres textos’, de Joaquim Ruyra: El taller de l’escriptura

Saborosa i sensual, la prosa de Ruyra ens ha pervingut amb una frescor inusitada. Baula imprescindible de la tradició literària contemporània, fou reivindicada, com és sabut, per Josep Carner i Josep Pla, que el llegiren i animaren els coetanis a assaborir-lo. Carner l’edità, el traduí i creà una imatge de l’escriptor bonhomiosa i franciscana. Pla hi trobà un còmplice per a la seva poètica antigrandiloqüent, centrada en l’observació dels petits detalls i les tensions pròpies de la quotidianitat. De l’obra de Ruyra, se n’h...

Saborosa i sensual, la prosa de Ruyra ens ha pervingut amb una frescor inusitada. Baula imprescindible de la tradició literària contemporània, fou reivindicada, com és sabut, per Josep Carner i Josep Pla, que el llegiren i animaren els coetanis a assaborir-lo. Carner l’edità, el traduí i creà una imatge de l’escriptor bonhomiosa i franciscana. Pla hi trobà un còmplice per a la seva poètica antigrandiloqüent, centrada en l’observació dels petits detalls i les tensions pròpies de la quotidianitat. De l’obra de Ruyra, se n’han subratllat uns valors literaris i lingüístics que continuen tenint un pes en la creació literària, sobretot en la descripció de paisatges naturals i retrats de personatges. El seu humanisme a flor de pell, simple i, en part, previsible, traspua en els escrits i els dota d’una ingenuïtat que ens els fa propers, pregonament càndids. És, però, la riquesa del llenguatge de l’autor, empeltat de les marines i els boscatges d’on germinà, el que continua fent tan viva la seva obra, atenta a la realitat arran de pell. I receptiva, també, a la por i a la fascinació que el tracte amb la natura provoca.

Tot i ser breu (inclou només tres llibres), la literatura de Ruyra no ha parat mai de tenir lectors. L’aparició, el 2011, del volum Narracions (lamentablement descatalogat) i, el 2021, del recull La parada són un bon exemple de l’interès que suscita, que ha servit de precedent per a l’antologia Dotze relats i altres textos, editada per Lluïsa Julià, la investigadora que, sens dubte, coneix més a fons els papers de l’autor. La publicació posa al descobert un conjunt de textos, de valor desigual, que no s’inclogueren en els dos primers llibres. Són relats que formen part del taller de l’escriptura ruyriana, que restaren inacabats, es publicaren en revistes o s’inclogueren dins les Obres completes de la Selecta (1949, 1964) o el volum Entre flames (1928).

De les quatre parts en què es divideix l’antologia, la que conté les peces més interessants és la segona, amb cinc relats centrats en fenòmens atmosfèrics que tenen lloc a la natura. La descripció de “Mànegues marines”, que serà l’embrió d’un dels relats de Marines i boscatges (1903), permet resseguir el mètode de treball de l’escriptor, que imbueix de patetisme un relat realista. Com diu Marianna, l’artista filla de pescador d’”El rem del trenta-quatre”, per pintar bé el paisatge, cal, abans, haver-lo sentit amb intensitat. Amarinar-se de cos i ànima. El paisatge, en Ruyra, és copsat a través dels sentits i les emocions, i inclou avisos i misteris engendrats per la ment humana. Per aquest motiu, la seva literatura també s’obre a les possibilitats que li ofereix el fantàstic —com veiem en dues narracions de ciència-ficció de la quarta part o en els dos relats on dialoga amb Dante. I, malgrat l’ascetisme moral que emana, és receptiva a l’ociositat eutrapèlica i sensual del pare Sadurní, protagonista de “Les coses benignes”. En els escrits més personals, basats en records i anècdotes, hi aflora una fina ironia, matisadament carneriana, que l’autor, sovint, aplica a la revisió del seu passat com a artista romàntic. També s’hi esquitllen tipus marginals, com el captaire de “La tragicomèdia de la Miquela”, que ben bé hauria pogut sortir en una narració de Raimon Casellas o Víctor Català.