Criticar Irene Solà

A Barcelona és impossible anar a un acte de la cultura sense trobar-te algú que critica els llibres d’Irene Solà. Ho fan sempre amb un to de sobreentès, donant per descomptat que pertanys a la mateixa elit lectora de Literatura i que ets immune com ells a les fluctuacions del màrqueting editorial. Combinen els termes més infamants amb el to més frívol, com si fos un tema de còctel al qual no val la pena entrar en profunditat. A vegades s’excusen preventivament de no haver expressat l’opinió a la seva tribuna pública: es...

A Barcelona és impossible anar a un acte de la cultura sense trobar-te algú que critica els llibres d’Irene Solà. Ho fan sempre amb un to de sobreentès, donant per descomptat que pertanys a la mateixa elit lectora de Literatura i que ets immune com ells a les fluctuacions del màrqueting editorial. Combinen els termes més infamants amb el to més frívol, com si fos un tema de còctel al qual no val la pena entrar en profunditat. A vegades s’excusen preventivament de no haver expressat l’opinió a la seva tribuna pública: es podria malinterpretar que pensen així per enveja.

La indústria del llibre se sosté sobre la tènue il·lusió que la venda de llibres és molt més àgil i robusta del que realment és. N’hi ha prou amb saber quines xifres fa habitualment un llibre en català per considerar el fenomen Solà amb respecte preventiu. Per això em sorpren l’aplom dels crítics de còctel. No he llegit la Solà, ni freqüento els actes de la cultura, però de tant en tant miro les llistes dels més venuts i els suplements literaris, i res no suggereix que existeixi aquest corrent d’opinió desfavorable envers les novel·les de Solà. Acabes deduint que hi ha dues realitats paral·leles: d’una banda, els lectors inframentals (que compren i llegeixen la Solà) i els editors i periodistes venedors de pinso (que l’elogien), integrants d’un sistema corrupte i analfabet que menysprea el talent, i de l’altra, la gent llegida i cultivada i talentosa, mai prou reconeguda en aquest sistema corrupte i analfabet.

Una vegada vaig assistir a un sopar de literats catalans on la convidada, una escriptora novaiorquesa, va celebrar que Eva Baltasar fos finalista del Booker. Encara recordo el desconcert de la novaiorquesa davant l’allau de vils crítiques i menyspreu verinós que va desfermar el seu comentari. Mirava al seu voltant amb cara d’estupor, provant d’entendre en quin punt havia relliscat. “No ens agrada com representa el col·lectiu LGTBI”, va aclarir un assistent, eixamplant l’abisme d’incomprensió que s’obria dins de la novaiorquesa. Sospito que als seus cercles hom s’ho pensa dues vegades abans de calumniar el més exitós de la fornada, almenys davant d’un desconegut, ni que sigui per evitar emetre una aura antipàtica d’enveja i ressentiment. Jo volia parlar-li a través de la taula i fer de traductora cultural omniscient, però m’atenallava una sensació pastosa que no acabava de desxifrar.

Poc després, en un altre acte de la cultura, algú va dir sense rastre d’ironia que Eva Baltasar només havia estat nominada al Booker perquè el seu traductor era excel·lent. El reconeixement, doncs, era en realitat per la traducció, no per la merda de novel·la de la Baltasar que tothom sap que és una boutade juvenil que no aguanta una lectura seriosa. Allà hi era de nou: el sobreentès, la copa de cava a mig beure entre l’índex i el polze, el to de cosa tan evident que fa mandra dir-la en veu alta. I allà era de nou el sentiment pastós que no sabia anomenar

al sopar de literats amb la novaiorquesa, que ara entenc que no era altra cosa que vergonya.