Un “palco” a Cardedeu

A principis del segle XX es practicava el que cent anys després en diem “turisme de proximitat”. Llavors no n’hi havia altre i les distàncies sempre són relatives. En aquesta època va fer fortuna una frase feta: “Un ‘palco’ al Liceu i una torre a Cardedeu”. Cardedeu és un poble de singularitats lluminoses. Pot presumir d’haver creat la primera televisió en català de la història i la primera local de l’Estat espanyol. També ha tingut la personalitat de no bellugar ni un pèl la festa major de la Mare de-Déu-d’agost-a-les-set-ja-...

A principis del segle XX es practicava el que cent anys després en diem “turisme de proximitat”. Llavors no n’hi havia altre i les distàncies sempre són relatives. En aquesta època va fer fortuna una frase feta: “Un ‘palco’ al Liceu i una torre a Cardedeu”. Cardedeu és un poble de singularitats lluminoses. Pot presumir d’haver creat la primera televisió en català de la història i la primera local de l’Estat espanyol. També ha tingut la personalitat de no bellugar ni un pèl la festa major de la Mare de-Déu-d’agost-a-les-set-ja-és-fosc i de tenir, des de 1995, un “Garitu” especial: una plaça on fa anys vam escurar totes les forces nocturnes els que mai fèiem vacances a l’agost i esperàvem aquella festa major amb candeletes. És d’un xic abans, un agost de 1991, la coneguda feta d’uns joves que van rebre a pedrades Sopa de Cabra perquè cantava algunes cançons en castellà (com aquella malaguanyada però no per això necessàriament apedregable ‘Tu sexo’).

L’exposició “Estiueig de proximitat” al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu s’ocupa d’una altra època, d’un turisme a cop de tren i un descans estival de dos i tres mesos. La mostra recull la frase del “palco” i la torre i algunes perles en forma de propaganda que va escampar Balvey, el farmacèutic que es va dedicar a la promoció turística i va editar els fulletons de la Sociedad de Atracción de Forasteros. En el seu dietari, el 1895, escrivia sobre la necessitat de donar a conèixer “als forasters que arriben per primera vegada els avantatges que té la població amb relació a d’altres per estiuejar-hi: bells paisatges, clima sec, festeigs, aigua una mica laxant i, sobretot, diürètica”. Vist amb perspectiva, sembla que el farmacèutic Balvey, l’últim d’una nissaga d’apotecaris, es deixava anar a l’hora d’escampar les bondats de l’estiueig.

Amb el pas del temps les perspectives no són les mateixes. El museu que ell mateix va fundar acull la seva antiga farmàcia rural, una de les més antigues d’Europa. D’això el senyor Balvey n’era coneixedor. Però ara segurament se sorprendria de saber que el seu museu és, també, un refugi climàtic, tal com m’informa un noi a l’entrada. Prou que ho noten els assistents al concert de mandolines que avui es fa al jardí, on trobaran, per a més confort, una col·lecció d’herbes remeieres. “S’està millor a dins que a fora”, repeteixen amb un consens inusual. És una de les afirmacions estrella de l’estiu d’ara, dita amb la mateixa procacitat que, abans no s’implantés el canvi horari, els pagesos proclamaven “per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc”. Atrevits de mena, sortim del refugi climàtic per instal·lar-nos en una terrassa del voltant de l’església, on el carrer fa de carrer i la canalla es troba i juga sense cita prèvia. I resulta que més de cent anys després, el “palco” és aquesta terrassa.