Vicenta Ndongo: “La Colometa és un personatge universal i dispara al subconscient de tothom”

Vicenta Ndongo (Barcelona, 55 anys i 4 dies) està asseguda en una butaca de la llibreria Byron, capficada llegint unes fotocòpies. Parlen de la Colometa, el personatge que la té abstreta i al qual donarà vida el 13 i el 16 de juliol, a l’amfiteatre Grec de Barcelona, en una versió de La plaça del Diamant que ha aixecat ...

Vicenta Ndongo (Barcelona, 55 anys i 4 dies) està asseguda en una butaca de la llibreria Byron, capficada llegint unes fotocòpies. Parlen de la Colometa, el personatge que la té abstreta i al qual donarà vida el 13 i el 16 de juliol, a l’amfiteatre Grec de Barcelona, en una versió de La plaça del Diamant que ha aixecat Carlota Subirós i on 10 actrius més donen veu (i paraula, i sentiment, i penes, i alegries...) a la Natàlia, la protagonista creada per Mercè Rodoreda. Tot en la vida de la Vicenta, en els darrers nou mesos, la porta a la Colometa. I n’està encantada!

Pregunta. Onze Colometes en escena... Com és l’obra?

Resposta. Molt xula. El text és tot Rodoreda. S’ha fet molt, la Colometa, però la lectura que en fa la Carlota és diferent; ve a ser una ressonància d’unes veus del passat que avui ens travessa a totes i a tots, perquè aquesta història és universal. Som 11 Natàlies, com si la Colometa estigués dins de moltes dones.

P. I ja us enteneu, totes aquestes Colometes?

R. Som de perfils i d’edats diferents, perquè entre totes, fem la vida del personatge. [Clara Aguilar, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura i Yolanda Sey són les altres actrius.] Ballem, fluïm per uns textos que tenen sentit per a cadascuna de nosaltres. Som com una veu en off que va modulant la seva vida. Jo no tinc la mateixa manera de pensar ni de parlar ara que fa 30 anys.

P. Com és, la Colometa?

R. És una dona que dispara al subconscient de tothom. Jo li dic el despertar de la primavera: era innocència pura. I tot això en un barri, en una plaça, que tots reconeixem. És un personatge molt nostre, però alhora universal, per això tu, jo ma mare... tothom s’hi pot reconèixer.

Dono les gràcies a totes les Colometes que m’han acompanyat a la vida: a la Pilar Bardem... a totes! Elles em van empoderar

P. Com és l’escenografia?

R. Per a Mercè Rodoreda els objectes tenien molt valor a la novel·la. Així doncs, a l’escenari, primer de tot, només hi ha totes aquestes coses que tenen un significat en la vida de la Colometa: una balança, un embut, una caracola, un piano, un llit, uns llençols... No hi són perquè sí. Ella els anirà utilitzant en algun moment. Després entra en escena la Clara, qui fa la música en viu, i, a poc a poc, apareixem les altres. Quedem envaïdes pels objectes. I, pràctiacment no sortim de l’escenari en les dues hores que dura l’obra.

P. Parlem d’una obra de teatre molt personal...

R. Això és teatre. Qui vulgui un entreteniment només per riure... doncs no. Però qui busqui viure una experiència personal, la trobarà. Per a mi és com una instal·lació, la immersió en la història. És viatjar amb la paraula, que et transporta a llocs que et faran ressonar parts de la teva història, de la història catalana, que és, insisteixo, universal: una guerra ho és aquí i a tot arreu!

P. Encara no s’ha passat full de la Guerra Civil que descriu la Rodoreda? Almenys això sembla...

R. I ara, amb Vox, ni t’ho vull explicar! Flipo. Amb el tema LGTBI, amb la memòria històrica, amb l’embaràs... Coses que hem lluitat tant de temps! De debò estem en aquest punt? Les lluites per a què serveixen?

P. Vol dir que no hem evolucionat?

R. Hem evolucionat molt! Perquè no només parlem, sinó que s’han fet lleis. Hi ha hagut un canvi generacional molt gran, sobretot per a la dona. Hem avançat, potser molt a poc a poc (fa plorar!) però jo sento que com a dona no sóc com ma mare: jo puc parlar amb la meva mare de coses que ella no va parlar amb la seva. La Rodoreda ha escrit això i era molt conscient del que estava fent.

P. A algú li sobta una Colometa negra.

R. He detectat molt de prejudici, amb això... Jo em reconec amb dones i nenes de tots els països del món... Vull dir que no hi ha cap reivindicació de res. Ningú es planteja com és un altre pel to del color. No he de demostrar res a ningú.

P. Fa temps, potser sí...

R. I tant! Als principis de la meva carrera els papers eren els que eren, si no, no treballava.

P. En la feina d’actriu arriba mai una seguretat?

P. No.

P. Ha pogut dir que no a algú paper?

R. Sí. Però no perquè tingués seguretat. Jo vaig dir no a Amar en tiempos revueltos, per exemple, perquè em van donar un paper que no m’agradava perquè no tenia cap mena de conflicte, no tenia recorregut: l’únic pes d’aquest personatge era que netejava en un despatx, i, amb tot el carinyo i respecte (la meva mare ha netejat cases...), vaig dir mai més. Hi ha un problema social, estructural, patriarcal... i jo soc ja heterodissident! [Riu.]

Ningú es planteja com és un altre pel to del color. No he de demostrar res a ningú

P. Porta ja molts anys de carrera, des dels primers noranta...

R. Uh...! Ni me’n recordo! Vaig entrar a l’Institut del Teatre. Vaig passar pel Calixto [Bieito], pel Mario Gas... i pel Flotats! Jo vaig estar a la primera obra del TNC (era la Tallers), Àngels a Amèrica (amb la Sílvia Munt, el Ramon Madaula, el Francesc Orella... amb tots!) el 1996. Vaig volar a Madrid i allà vaig fer la sèrie Hermanas, que va ser clau per a mi. Amb Pilar Bardem, Ángela Molina, Anabel Alonso, Chus Lampreave... eren... uf! Unes revolution! Jo no me n’adonava, llavors, però elles em van empoderar.

P. Però el punt d’inflexió en la teva carrera va ser Airbag...

R. Sí, Airbag va ser, ademés, tot una bogeria, com la pel·li! Sortia de l’experiència amb la Bardem i les altres, que eren unes cracks...! I jo, després de tot, era la nena. M’havien ensenyat les veteranes, me n’adono ara. Des d’aquella experiència, sempre he anat d’igual a igual. Tot m’ho he fet soleta. Dono les gràcies a totes les Colometes que m’han acompanyat a la vida: a la Pilar Bardem... a totes! També em van trucar per fer de mama chicho i vaig dir moltes vegades que no. I a Catalunya tenia el Cesc Gay, l’Àlex Brendemühl... companys i amics, i podia dir que no a Madrid: eren el comodí de Barcelona, tornava aquí per refugiar-me, d’alguna manera, a la meva plaça del Diamant.

P. Ha fet de tot: cinema, teatre, sèries, programes d’entreteniment... Amb què es queda?

R. Doncs ho he agafat tot i n’he fet un còctel. He fet una residència a l’Academia de Cine i, amb el Diego Sabanés, hem escrit una sèrie, Mediadores, que va sobre els nous models de família i l’encreuament d’orígens culturals. L’exposem a través d’un psicòleg i una advocada, que són mediadors, aquesta figura tan bonica per entendre els conflictes de famílies que són reals però que no s’ajusten a cap marc legal: dones soles, més d’una parella, només una persona...