Un calfred a l’espinada

Al País Valencià i les Balears ja hi tenim els Voxos Nois marcant paquet. Se’m disculpi la grolleria, però el fet que ara la política lingüística valenciana depengui d’un torero fa que l’expressió tingui més sentit que mai. Per descomptat els temors de l’entrada de l’extrema dreta en consistoris i governs autonòmics han provocat menys escarafalls dels que hauríem previst, primer perquè ja tenim normalitzat això que els ultres puguin arribar un dia a governar (ja havien pactat amb el PP a Castella i Lleó per exemple, i a Itàl...

Al País Valencià i les Balears ja hi tenim els Voxos Nois marcant paquet. Se’m disculpi la grolleria, però el fet que ara la política lingüística valenciana depengui d’un torero fa que l’expressió tingui més sentit que mai. Per descomptat els temors de l’entrada de l’extrema dreta en consistoris i governs autonòmics han provocat menys escarafalls dels que hauríem previst, primer perquè ja tenim normalitzat això que els ultres puguin arribar un dia a governar (ja havien pactat amb el PP a Castella i Lleó per exemple, i a Itàlia fa temps que seuen a l’executiu), i segon perquè tota l’atenció se’ns ha centrat a Ripoll. Però des del primer moment en què es van anunciar les negociacions entre les dues dretes no hem trigat a sentir tot de mesures que no poden sinó afeblir la llengua, i no pas poc. Un calfred ha recorregut l’espinada de la catalanofonia.

Per descomptat, també, les mostres de comprensió, solidaritat o simpatia han brillat per la seva absència. D’una banda, els promotors del bilingüisme (per exemple la gent d’Impulso Ciudadano, el think tank proper a Ciutadans però que en matèria de llengua no li fa fàstics a l’esquerra extraparlamentària) estan significativament silenciosos davant l’allisada que se’ns acosta, com si en la defensa del bilingüisme s’haguessin oblidat que això va de dues llengües (de fet, la nit electoral la seva secretària celebrava joiosa la pèrdua de la majoria que faria possible la cooficialitat de l’asturià, llengua totalitària i supremacista). I de l’altra, l’esquerra equidistant tampoc no diu res, suposo que prou feina tenen a mirar de construir un espai propi; però ves que potser millor que no diguin res, perquè la llengua no ha format mai part de les seves lluites compartides i no fos cas que ens titllin de burgesos.

Passa que tampoc saps gaire a què juguen, sembla com si l’afany d’escombrar la llengua els hagi agafat sense gaire mètode, sense gaire base teòrica ni procedimental, com si creguessin que això s’ha de fer solament a base de testosterona. O potser és que s’han llançat a preguntar al ChatGPT com s’ho han de fer per anorrear una llengua, com si no hi tinguessin el cul pelat. En els primeres negociacions ja va sortir la notícia que els ultres volien derogar la llei de política lingüística valenciana. També hem sabut que en la presa de possessió de l’alcalde d’Elx el públic es va esplaiar de valent davant l’ús del valencià (va passar alguna cosa quan Gonzalo de Oro-Pulido va parlar en castellà al Saló de Cent?). També corre la brama que a les Balears volen posar fi al sistema d’immersió lingüística (el dimoni amb banyes), cosa que ja va provar Bauzá abans de fer cap a Ciutadans. I per descomptat tornen els cants de sirena del blaverisme secessionista tant a València com a Palma, la doble oficialitat de la toponímia i l’anatemització de tot el que tingui amb un vincle material o simbòlic amb el Principat.

De moment tot plegat són globus sonda, mostres d’intencions, de treure la poteta sense cap mesura sistèmica, però és evident que existeix la voluntat i que el marc és prou feble perquè qualsevol mesura feta marcant paquet tingui conseqüències. És el regal enverinat d’una Constitució que no fa pròpia la diversitat lingüística, i que a tot estirar tolera que a Espanya es parlin altres coses. L’Estat espanyol sempre s’ha definit com un estat monolingüe que admet les formulacions que es facin des dels Estatuts d’autonomia quant a la cooficialitat lingüística, però això, més que revelar una mostra d’empatia, relega el desenvolupament de les polítiques de foment de la llengua a les contingències electorals i, per tant, les fa susceptibles d’impugnació. Si hi ha les majories suficients, un parlament pot derogar una llei de política lingüística d’un dia per l’altre, i si molt convé, canviar l’Estatut per anul·lar la cooficialitat de la llengua pròpia; la mesura resultant seria perfectament constitucional. Si en algun moment de la història hi ha hagut prou capacitat d’influència a Madrid, la negligència de no haver blindat la condició de les altres llengües oficials de l’Estat pot acabar passant factura ara.

Les primeres impressions de les properes mesures sobre la llengua no poden semblar més erràtiques, desinformades i propagandístiques, però això no vol dir que seran innòcues, i menys davant l’absència de complicitats. La reculada ens pot portar anys, dècades enrere.