Voltaire, el més valent

Molta gent s’afigura que el primer intel·lectual compromès de la història va ser Émile Zola, l’autor de la carta al president de la República francesa publicada a L’Aurore, en què demanava una revisió del procés contra el militar Alfred Dreyfus, jueu, culpat per alta traïció sense proves. Això és un error. En realitat, sempre que hi ha hagut un home o una dona amb opinions influents sobre l’opinió pública —de la professió que sigui— que hagi aixecat la veu contra una injustícia o aclarit una qüestió aviciada i no fonamentada, ha actuat com a intel·lectual compromès.

Actituds d’aq...

Molta gent s’afigura que el primer intel·lectual compromès de la història va ser Émile Zola, l’autor de la carta al president de la República francesa publicada a L’Aurore, en què demanava una revisió del procés contra el militar Alfred Dreyfus, jueu, culpat per alta traïció sense proves. Això és un error. En realitat, sempre que hi ha hagut un home o una dona amb opinions influents sobre l’opinió pública —de la professió que sigui— que hagi aixecat la veu contra una injustícia o aclarit una qüestió aviciada i no fonamentada, ha actuat com a intel·lectual compromès.

Actituds d’aquest aire n’hi ha hagut sempre, en totes les societats. Per tirar molt enrere, Sòcrates actuava d’una manera semblant, perfectament homologable a la de Zola, cada vegada que anava a llocs públics i mirava de corregir les opinions infundades dels joves i dels grans. Ho va pagar amb la vida, com és sabut, cosa que li ha passat, o quasi, a molta gent singular al llarg de la història. Galileu es va escapar de la foguera per molt poc, però Servet, Maifreda de Pirovano o Giordano Bruno s’hi van rostir: tot per tenir una opinió ben fundada, però contrària al dogma civil o eclesiàstic.

Avui escau parlar de la gosadia de Voltaire (1694-1778), arran d’un afer molt escabrós, vinculat com en molts altres casos a la religió. Jean Calas, protestant d’amagat com tots els de França després de la revocació de l’edicte de Nantes, era un petit comerciant que el 13 d’octubre de 1761 estava sopant a casa seva, a Tolosa de Llenguadoc, amb la seva dona, dos dels seus fills i un convidat. A les postres, el fill gran es va alçar de taula i va baixar al carrer per anar a donar un volt: això se suposava. Al cap d’una hora, l’altre germà va acompanyar el convidat fins a la porta del carrer, i van trobar el cos del germà gran estirat a terra, amb una corda nuada al coll. Tothom crida, i hi corren els veïns amb la teoria que Marc-Antoine s’havia penjat a causa de la suposada pressió de la comunitat protestant perquè no es convertís al catolicisme: això també se suposava, perquè el noi visitava les esglésies de la ciutat, pel que sembla, només amb la intenció d’escoltar música, que li agradava.

La instrucció, precipitada, basada en aquesta hipòtesi, va determinar que havia estat el pare, Calas, qui havia penjat o escanyat el fill a causa de la suposada vergonya que tenia davant la possibilitat que el noi abracés el catolicisme. Les masses penitents van escampar la calúmnia sense proves; van detenir els pares, el fill sobrevivent, el convidat i la minyona que tenien, i els van jutjar. La sentència va ser de pena de mort per al pare, que només quedaria condonada si Calas confessava el seu crim suposat. El van torturar a la roda —trencaven els ossos dels sentenciats, o els desmembraven, i els flagel·laven—, el van conduir a la foguera amb l’esperança que Calas confessés i abjurés del protestantisme, però l’home no ho va fer: era protestant i li semblava que tenia el mateix dret que els catòlics a professar la seva religió. El van cremar de viu en viu el 9 de març de 1762.

Tot el procés va durar uns quants mesos, i mig Europa n’estava assabentada, com ara ens interessem per qualsevol assassinat si ha anat acompanyat d’una mica de truculència: pura morbositat, molt rendible. De primer, a Voltaire li va semblar que no calia intervenir; potser no tenia prou dades sobre com havia anat la cosa.

Finalment, ennovat per amics de Tolosa del que havia passat, i quan Calas ja havia mort, va decidir que s’hi ficava. Ho va fer amb gran determinació, com ja havia fet abans i faria després en casos similars. Rousseau va ser informat de tot plegat, però va dir que tenia feina, i va callar: també enviaria els seus fills a l’hospici perquè li feien nosa. Llavors Voltaire va escriure un dels seus opuscles més divulgats, publicat el 1763, Traité sur la tolérance, un al·legat molt sever contra la manca de pietat dels catòlics en aquesta i en altres ocasions —la Inquisició ja tenia dos segles d’història i de fogueres al darrere—, i, en general, contra la manca de tolerància dels defensors d’una o altra fe.

El llibret va fer tant de soroll a França, que el rei es va sentir obligat a perdonar els altres imputats: la mare, el germà, el convidat i la minyona. Fins i tot va manar que els lliuressin una renda vitalícia o se’ls va buscar una feina honorable.

Ara vegeu, lectors: aquesta és la noble actitud d’un intel·lectual compromès: anar fins al final en un afer que li hauria pogut valer, a Voltaire, tornar a visitar la Bastilla, on ja havia estat empresonat diverses vegades. Va ser valent, i el seu tractat, que es troba a totes les llibreries solvents del país, sempre serà el testimoni de la voluntat de fer prevaler la justícia per damunt de la superstició i del fanatisme. Com que França va fer després una revolució amb el lema “Unitat, Igualtat, Fraternitat”, Voltaire continua sent un dels homes de lletres més respectats a casa seva. Al món encara hi ha intel·lectuals, però ningú no els fa cas ni sembla que els necessitin.