‘Una hora curta’, de Jaume Subirana: Discreta perfecció

Jaume Subirana (Barcelona, 1963) ha publicat, entre moltes altres coses, set reculls de poesia. Del conjunt de poemes, ara n’ha extret 61 i, amb un d’inèdit de propina, n’ha fet un llibre nou. No es tracta d’una antologia com les que se solen fer, seguint l’ordre cronològic. El recurs de presentar els poemes segons l’ordre alfabètic dels títols fa que textos escrits al llarg de gairebé quaranta anys apareguin en un mateix pla de significats i entaulin un nou diàleg amb el lector.

Hi ha autors que evolucionen, altres ...

Jaume Subirana (Barcelona, 1963) ha publicat, entre moltes altres coses, set reculls de poesia. Del conjunt de poemes, ara n’ha extret 61 i, amb un d’inèdit de propina, n’ha fet un llibre nou. No es tracta d’una antologia com les que se solen fer, seguint l’ordre cronològic. El recurs de presentar els poemes segons l’ordre alfabètic dels títols fa que textos escrits al llarg de gairebé quaranta anys apareguin en un mateix pla de significats i entaulin un nou diàleg amb el lector.

Hi ha autors que evolucionen, altres que involucionen, i alguns, pocs, que es mantenen sempre en una perfecció discreta. Discreta en un sentit antic. Una de les accepcions que l’Alcover-Moll ofereix de l’adjectiu discret és: “Que té la facultat de distingir el bé del mal, allò que convé del que no convé; retingut en paraules i accions, que no fa ni diu més que allò que convé fer o dir.”. Això es pot molt ben aplicar, a tall de judici crític, a la manera que té Subirana d’entendre i cultivar la poesia.

La seva feina poètica, no està de més remarcar-ho, va més enllà de l’obra pròpia. Ens ha ofert algunes traduccions, entre altres, de Billy Collins, considerat el poeta més popular d’Amèrica; del premi Nobel irlandès Seamus Hea­ney; de Ted Kooser, que fa “una poesia de petites i velles històries”; l’elecció d’aquests autors alguna cosa diu sobre el que trobarem en els llibres de Subirana. També s’ha dedicat a l’estudi de la vida i l’obra de Josep Carner, notablement en L’exili del mite (1945-1970) (Edicions 62, 2000). Hi ha un primer exili del príncep dels poetes, que comença el 1921, quan se’n va anar a fer de cònsol d’Espanya. És al bell mig d’aquesta etapa que se situa el poema ‘Jonàs a la Garona’: Subirana imagina, i se non è vero, è ben trovato, que la idea germinal del Nabí li va venir a Carner durant una estada a la Provença el 1933, concretament en una visita a la catedral de Sant Just i Sant Pastor, a Narbona, on hi ha representada l’escena del profeta llançat a mar i després sortint de la boca del peix: “Potser en faci un poema, amb el peix i les fulles / i sant Just i l’estela finament treballada, / amb el quadrat en blanc i l’aigua enterbolida / i el silenci de Déu en la nau a les fosques”. Ve a ser, encara que no ho pretengui, un complement a la teoria de l’ham poètic de Carner: rere l’aparició sobtada d’un vers donat pot haver-hi una imatge que hauria restat en la memòria i un dia n’emergeix.

Els poemes de Subirana són en general més aviat breus, i fan l’efecte d’haver estat treballats intensament fins a assolir el punt just entre la fredor i l’emoció. En l’epíleg, després de fer-ne un paral·lelisme de l’escriptura amb la música de jazz, afirma que “per mi la poesia és clara i humil i juganera, inventa i revisita, i s’atura a un pas de sentits que intueix més que no pas discerneix”. El poeta vindria a ser com el protagonista del ‘Retrat d’infant que pinta’, que juga amb paper i llapis de colors, fins que, davant tot el que veu per la finestra, s’atura, “s’asseu damunt dels llapis i mira, mira, mira”. El poeta fa el retrat d’un instant o d’una peripècia, amb tota la precisió de què és capaç; però, conscient dels límits del seu ofici, es conforma amb la contemplacio i s’inhibeix de cercar una explicació definitiva a la vida i encara menys cap consolació.

Ni de bon tros és cap retret a aquesta antologia, però set llibres, seixanta anys, és un bon moment per començar a pensar en una compilació exhaustiva.