Eva Baltasar, Júlia Bacardit i Blanca Llum Vidal: cap a una literatura andrògina

A vui dia, l’etiqueta literatura femenina ha quedat obsoleta. La trampa ens sembla òbvia: el nom literatura reconeixia a les dones la capacitat per a aquesta expressió artística (un fet que no sempre s’ha donat per descomptat), però l’epítet femenina reduïa les seves crea­cions a un estatus subaltern. Comparteixo el disgust per l’etiqueta, que hem fet bé de desterrar. Per desgràcia, cal alguna cosa més que erradicar una expressió per fer desaparèixer la inèrcia, agonitzant però encara arrelada, de tancar la literatura escrita per dones en un corral.

Fa cinquanta any...

A vui dia, l’etiqueta literatura femenina ha quedat obsoleta. La trampa ens sembla òbvia: el nom literatura reconeixia a les dones la capacitat per a aquesta expressió artística (un fet que no sempre s’ha donat per descomptat), però l’epítet femenina reduïa les seves crea­cions a un estatus subaltern. Comparteixo el disgust per l’etiqueta, que hem fet bé de desterrar. Per desgràcia, cal alguna cosa més que erradicar una expressió per fer desaparèixer la inèrcia, agonitzant però encara arrelada, de tancar la literatura escrita per dones en un corral.

Fa cinquanta anys, Hélène Cixous va teoritzar que l’escriptura, per a una dona, és un acte subversiu de reconquesta del propi cos. Per mitjà de la paraula escrita, les dones recuperaven la sexualitat inhibida en un cos que el context d’opressió patriarcal castiga i nega. A aquestes altures, afirmar que una determinada autora escriu amb o des del cos s’ha convertit en clixé. En realitat, ha esdevingut una forma actualitzada de confinar una obra dins el calaix de la literatura femenina. L’escriptora Luna Miguel recollia les paraules següents, que Cristina Morales va pronunciar en el marc d’un festival literari feminista celebrat a Pamplona, l’any 2020: “Mi gran deseo es superar la referencia a la palabra cuerpo, para hablar de lo que no es sino un ser”. Segons Miguel, el que Morales reclamava era “que el cuerpo deje de ser cuerpo, y sea a su vez intelecto, y sea en su totalidad aquello que merece: ‘un ser’”. Reconec en aquestes proclames un neguit que també sento. Com si, en parlar de l’estil d’algunes escriptores, la insistència en el protagonisme del cos ens fes restar importància a la ment imaginativa i a la voluntat artística que hi ha també rere de tota creació.

El cas Boulder

La flamant finalista catalana del premi Booker Internacional, Eva Baltasar, és l’exemple que Luna Miguel posa d’autora contemporània de qui s’ha dit i repetit que escriu des del cos. En un article que es va publicar en paral·lel al de Miguel, Elizabeth Duval titllava de tramposa l’obra de Baltasar: Permagel i Boulder (en aquell moment, Mamut encara no s’havia publicat) es presenten amb un embolcall progressista en forma de narradora lesbiana que parla sense embuts de la seva vida sexual, però, en opinió de Duval, el missatge de fons d’ambdues novel·les és en realitat molt conservador. És cert que les protagonistes de Baltasar sovint pensen i actuen a la manera arquetípicament masculina. La relació que aquestes dones tenen amb la seva corporalitat és problemàtica. Baltasar crea heroï­nes solitàries, defensores fermes de la llibertat individual que viuen com una humiliació les exigències tiràniques del cos i la biologia. “No es pot confiar en el cos, és massa primari, massa feble. Només la ment pot consolar-te de les seves traïcions”, pensa la Boulder, que fa front a l’embaràs de la seva parella amb una incomoditat que frega l’horror. “Les embarassades s’assemblen com sembrats, com animals de granja”, sentencia. Alhora, la narradora persegueix un ideal de vida espontània i provisional que percep com més autèntica. Es declara “cansada d’inventar currículums, d’haver de dir i fer com si la vida fos un relat, com si un filferro que dugués clavat a dins em fes dreta i constant”. També afirma que és molt millor fer l’amor salvatgement al llit que estar-se asseguda al sofà, “el moble de trobar-se per parlar, el moble de la sensatesa, dissenyat per mantenir la verticalitat, el cap com la corona categòrica dels òrgans obedients que hi ha molt més avall”.

Afirmar que una determinada autora escriu amb o des del cos s’ha convertit en un clixé

Heus aquí el drama íntim de la Boulder: l’enemic és el cos, que és traïdor i primari i la presó del lliure albir. Però l’enemic és també el cap, “corona categòrica”, el filtre civilitzador que ens allunya de la potència sense ordre de la carn. Llegint Boulder, de vegades tenia la sensació que les convencions que la protagonista rebutja són, d’una manera subtil, les mateixes que li permeten imaginar-se a si mateixa com un ésser desarrelat, íntegre i autosufi­cient, capaç de viure dins d’uns límits individuals estrictes. Hi ha una certa contradicció a recelar, al mateix temps, de la clínica de reproducció assistida (“edifici espantós entre altres edificis espantosos” que semblen “monstres de vidre”) i de la decisió d’una dona de parir a casa de manera natural (“no em sembla una bona idea però no soc jo qui s’ha de dessagnar”). Vull dir que tant la inseminació artificial com el part controlat i anestesiat en un context hospitalari són peces d’un mateix engranatge, part de l’antic projecte humà de dominar, a través de la raó i les seves eines, els designis imprevisibles del natural —els mateixos que la Boulder sent que li amenacen la llibertat, i que també la tempten amb l’atractiu de l’energia que flueix caòtica, sense dics de contenció.

Com dèiem, la relació problemàtica amb la corporalitat porta la Boulder a actuar, a estones, com un (mal) home. En un moment donat ja no fa l’amor amb la seva parella, sinó que la “inhibeix” amb un desig “gairebé mesquí”. “Me la follo i es deixa, sembla que ni es mogui”, diu, i un calfred recorre el cos del lector sensible a la idea bàsica del consentiment en el sexe. La masculinització de la Boulder va a més a mesura que la novel·la avança. De sobte, la nostra narradora ja no va calenta, si no que està fàl·licament “empalmada”. Cap al final del llibre, afirma: “No soc una dona. Soc el cuiner d’un vell mercant que afila els ganivets a poc a poc”.

A la seva crítica, Elizabeth Duval acusava Boulder de reproduir la violència patriarcal en un pla simbòlic. També titllava d’antifeminista la construcció d’un personatge amb una voluntat tan radical de diferenciar-se (el “yo no soy como las demás” seria una altra “treta del patriaracado” contra la mena de sentiment solidari que, per algun motiu, esperem que les escriptores despertin en nosaltres). A mi no em sembla que la literatura de Baltasar reafirmi, ni ataqui, cap statu quo. Els anhels contradictoris de la Boulder la converteixen en una narradora interessant, un flux de consciència com el fil conductor d’una poètica que fa espurnejar els sentits i la imaginació del lector —incloent-hi, és clar, la imaginació política.

Ultrapassar el gènere

És igualment estimulant la lectura d’altres obres de publicació recent que aborden conflictes similars als que travessen Boulder. A Un dietari sentimental, Júlia Bacardit es revolta contra la “falta d’autoestima tan eròticament femenina” que sent que, massa sovint, la condemna a dependre en excés de l’afecte dels homes. “Conceptualment soc lesbiana”, declara l’autora, convençuda que un canvi d’orientació sexual l’acostaria més a l’arquetip masculí, és a dir, a la llibertat. Si la Boulder veia “animals de granja” en les dones embarassades, Bacardit es compara a si mateixa amb una vaca, animal que descriu, en un passatge hilarant, com “un símbol de la femella, principi i fi, forat de vida i forat negre”. Unes pàgines abans, l’autora relata un somni inquietant: ella era la desconcertada mare d’un nadó, en concret d’una nena, a qui de sobte perdia de vista en mig d’una festa. “La trobava, al final del somni, en un racó de la casa amb el cap separat del cos. No hi havia sang, el cap se li havia desmuntat i reposava a terra; el cos era a prop però no el veia o no el recordo”. Em sembla una imatge reveladora de l’ambivalència amb què la veu d’aquest dietari viu la feminitat. Si fos possible, per a una dona, emancipar-se del cos amb un tall net, sense sang!

La princesa sou Vós, de Blanca Llum Vidal, ofereix un altre exemple de narradora que juga a encarnar un rol tradicionalment masculí. En aquest cas, es tracta d’una dona enamorada que envia cartes a un home que mai li contesta, com si ell fos la dama —o la princesa— inaccessible i ella el trobador que la persegueix. Diria que Vidal entén de manera exacta què implica escriure amb l’estil, diguem-ne, masculí, que imita i parodia: “un Estil vinclat a l’Absència i refotudament incapaç de dir Cos més enllà de tres lletres”. L’home seria l’ésser que posa distància respecte del cos, del propi tant com del de l’objecte del desig. En paraules de la narradora, és “com si jo us contemplés i com si jo no m’estigués relacionant amb Vós en tant que persona, sinó en tant que Obra d’Art.” I també: “allò que jo estaria fent amb Vós no seria percebre-us, no seria sentir-vos, sinó experimentar-vos estèticament”.

Contra els arquetips masculí-femení, el que han fet els millors artistes és reclamar un espai i l’altre

D’una manera o altra, totes aquestes narradores fan tombs al voltant d’un conflicte amb la corporalitat. Hi ha, en efecte, una tradició femenina de proses somàtiques, viscerals, abjectes, d’escriptures d’una sensualitat turmentada en què es combinen la ira i el desig arrasador, el masoquisme i l’afirmació de poder. El cos ens pesa, a les dones, i per això la idea de l’automasculinització pot ser seductora. El problema, és clar, és que una nena pulcrament decapitada no seria una persona més lliure, sinó una que viuria dissociada d’un aspecte fonamental de l’existència. Segons Camille Paglia, la fantasia d’elevació per sobre de la carn va permetre als homes desenvolupar la distància estètica, i així van ser capaços de crear les més grans obres d’art. Transcendir el cos equivaldria a adquirir perspectiva, a assolir el domini de les passions i a guanyar, en conseqüència, la possibilitat d’apel·lar a l’universal. Les dones artistes, amb la seva mania introspectiva i la dèria de traduir els nusos íntims, generalment obtindrien resultats més mediocres, per autoreferencials. Arribats a aquest punt, potser cal recordar algunes coses òb­vies: que la il·lusòria desconnexió del cos sempre acaba xocant amb els seus límits. Que, dins un text literari, el que sembla visceral és també un exercici calculat d’estil. I que, de la mateixa manera, un text escrit al més pur estil cartesià és també matèria que, en un sentit elemental, s’escriu amb i des del cos. Contra la dicotomia cos-ment, contra els arquetips femení-masculí, el que han fet sempre els millors artistes és reclamar un espai i l’altre, com Paglia sap molt bé. Per tot plegat, subscric les paraules de Cristina Morales a favor d’una literatura d’éssers complets. Una literatura andrògina, podríem dir-ne, com la que insinuen les obres de Baltasar, Bacardit i Vidal.